Després de la segona part de la Guia del Madrid màgic amb la visita a Repsol, tot i que ja moltes hores que voltem per la capital, se’ns han passat les ganes de dinar, de manera que optem per creuar de nou Madrid de sud a nord per presentar-nos a l’anomenat Distrito Telefónica, un complex amb una extensió tan faraònica, que supera el Campus Repsol; si aquell presumia d’estar sobre una parcel·la més extensa que el Monasterio de l’Escorial, aquest de Telefónica és el triple de gran que el de la petroliera. Per parlar en termes que ens resulten familiars, si als barcelonins ja ens sembla excessiu l’edifici Fòrum de Besòs-Mar, a les instal·lacions de Telefónica n’hi cabrien una quinzena pel capbaix. Per allà deambulen diàriament 14.000 persones, entre treballadors i visitants.
El telèfon, com a enginy revolucionari, va arribar molt aviat a Barcelona, només mig any després de ser presentat per l’empresa Bell, l’any 1877. La ciutat de Barcelona va ser la pionera a la península a disposar d’aparells telefònics i a fer proves de comunicació. Un cop més, la modernitat entrava per aquest embut al sud del Pirineu que és Catalunya. A començament del segle XX, la Companyia Peninsular de Telèfons, fundada a Barcelona el 1894 per emprenedors catalans, ja tenia el 50% del mercat de la telefonia, superant a l’altra gran companyia estatal, la també catalana Societat General de Telèfons. Malauradament, amb la vinguda de la dictadura de Primo Rivera i l’afany centralitzador dels governants espanyols -una característica que es manté constant al llarg dels segles- es va crear un monopoli estatal controlat per la Compañía Telefónica Nacional de España, una societat de nova trinca que es va fundar amb el suport i els recursos de la nord-americana ITT.
"El procés centralitzador i monopolitzador que ja hem vist en el cas del petroli amb Repsol, es va aplicar també amb Telefónica. De l’esforç ingent que havia realitzat la Mancomunitat de Catalunya per fer arribar les línies a tots els racons de país, se’n va beneficiar l’Estat espanyol"
El procés centralitzador i monopolitzador que ja hem vist abans en el cas del petroli, es va aplicar també a la telefonia. De l’esforç ingent que havia realitzat la Mancomunitat de Catalunya per fer arribar les línies a tots els racons de país, se’n va beneficiar l’Estat espanyol, que durant la dictadura va expropiar tota la xarxa catalana per adjudicar-la al monopoli acabat de crear. Aquesta va ser la primera pedra de la companyia coneguda avui dia com a Telefónica i que és la segona empresa espanyola per facturació, després de Repsol. Òbviament, des d’aleshores la seu no s’ha mogut de Madrid. El 2018 Telefónica va facturar uns 49.000 milions d’euros, amb un benefici final de més de 3.300 milions, operant a més d’una vintena de països amb serveis de telefonia fixa, mòbil, fibra òptica i televisió per cable, entre d’altres. Els principals accionistes de companyia són el BBVA (amb un 5,25%), CaixaBank (un 5%) i un grup de fons d’inversió entre els quals trobem els sospitosos habituals, com són BlackRock, Vanguard o Amundi.
Fins aquí hem vist uns pocs exemples explicatius de què són realment les empreses de Madrid, però podríem seguir fins a gairebé l’infinit si tenim en compte les empreses vinculades a l’Estat, com Aena, un gestor aeroportuari centralitzat, una veritable anomalia al món occidental, que contínuament drena recursos de l’Aeroport de Prat per alimentar la resta de la seva xarxa. També podríem parlar de Renfe i Adif, dues empreses germanes campiones de la ineficiència, el mal servei i la corrupció, i amb origen franquista. O de Loterías del Estado, que factura 9.000 milions d’euros anuals i té 600 treballadors als serveis centrals. O de Radio Televisión Española, amb 6.500 treballadors, només 1.000 descentralitzats. O potser també de Correos, 2.000 milions d’euros de facturació i 56.000 treballadors, dels quals uns 10.000 a Madrid. I no ens podem oblidar d’Iberia, la línia aèria espanyola sorgida com a monopoli durant la dictadura de Primo de Rivera i que està integrada al mateix grup que British Airways, sota capital qatarià. La gran majoria d’aquestes empreses ubicades a Madrid per decisió política no només aporten PIB i activitat econòmica a la capital, sinó que a més acostumen a proporcionar ocupació de molta qualitat pel que fa al nivell salarial i la seguretat al lloc de treball.
Un exemple d’això és RTVE, que té una despesa salarial que voreja els 400 milions d’euros, o sigui, uns 60.000 euros per empleat, o Repsol, que al sector de treballador de conveni (és a dir, l’esglaó més baix), la mediana salarial se situa al voltant dels 45.000 euros. A més, com que la majoria són empreses públiques o privades oligopolístiques, el cicle econòmic acostuma a ser més respectuós amb la supervivència dels llocs de treball. En els rànquings sí trobem algunes grans empreses originàries de Madrid, com ACS (que, malgrat això, va créixer gràcies als diners de la família balear March), Sacyr i OHL, del sector de l’obra pública i per tant amb una gran dependència de les concessions estatals via BOE; Mapfre i Mutua Madrileña (asseguradores) o El Corte Inglés, però en general són entitats de sectors madurs. Quan la Comunitat de Madrid ha apostat per les noves tecnologies, ha sorgit Gowex, però els resultats no han estat els esperats.
"A Madrid no trobem casos com els de Grifols, Agrolimen, Danone, Nutrexpa, Damm, Cobega , Celsa, Cirsa, Roca, Puig ni tantes altres marques de prestigi que van començar com a empreses familiars i que a còpia d’anys i d’arriscar patrimoni, han esdevingut veritables gegants"
Per contra, a Madrid no trobem casos com els de Grifols, Agrolimen, Danone, Nutrexpa (ara Idilia i Adam), Damm, Cobega (ara European Partners), Celsa, Cirsa, Roca, Puig ni tantes altres marques de prestigi que van començar com a empreses familiars i que a còpia d’anys i d’arriscar patrimoni, han esdevingut veritables gegants dels seus sectors. Aquí convindria afegir-hi també les companyies catalanes amb recents fugides virtuals per raons polítiques, com és el cas de Naturgy (antiga Gas Natural) o Planeta.
En conseqüència, l’elevat nivell de vida dels madrilenys es fonamenta per sobre de tot en una combinació d’apropiació de negocis aliens -aprofitant conjuntures polítiques singulars- més en la superestructura estatal, que genera una quantitat gegantina de llocs de treball i d’activitat econòmica induïda. Per això, el pròxim dia que algú els digui que la Comunitat de Madrid és la que surt més mal parada del sistema de finançament, els poden ensenyar aquests articles i recordar que allà, a l’altiplà, s’alimenten del nostre treball, dels nostres recursos naturals i, fins i tot, del nostre consum. I això sense parlar de la diferència d’inversió estatal entre Madrid i Catalunya, o els molts greuges que els catalans patim cada dia, com el finançament de les autopistes -unes gratuïtes i unes altres de pagament- o el menyspreu que demostren Renfe i Adif per la seva xarxa de trens a Catalunya. Quan s’arriba a aquest punt de coneixement de la realitat, l’existència de catalans contraris a la independència només es pot concebre com una anomalia basada en la manca d’informació.
Per cert, no estava previst, però al final sí que hem acabat parlant del Monasterio del Escorial.