Al capítol Les coses del menjar (i del beure) de La Gran Teranyina (Edicions Periscopi) desgranàvem les diferents firmes d’arrel familiar que dominaven el sector de l’alimentació i les begudes dins el nostre país. Només dos anys i mig després de publicar el llibre, sembla que l’aleshores densa teranyina ha començat a desfer-se amb una velocitat prou rellevant, perquè ni més ni menys que tres marques emblemàtiques de l’àmbit de l’empresa familiar catalana han passat a mans alienes. Aquest mateix 2019, l’històric fabricant de pasta Gallo (fundat el 1946 per Josep Espona Bañares) ha estat adquirit pel fons d’inversió Proa Capital, que ha abonat als cinc hereus 227 milions d’euros a canvi de quedar-se amb el 100% de les accions. Es dóna la circumstància que, un cop feta la transacció, els venedors poden de manera individual recomprar un petit percentatge -al voltant del 5% cadascun d’ells- de la seva “antiga” empresa.
"El guanyador final en la batalla per quedar-se amb Pastas Gallo ha estat el fons d’inversió Proa Capital, que està liderat per Fernando Javier Ortiz Vaamonde, el gendre d’Esther Koplowitz"
Un dels grups que ha participat en la subhasta per aconseguir comprar Gallo ha estat Idilia Foods, l’empresa familiar dels Ferrero dedicada a la xocolata que va sorgir de l’escissió de Nutrexpa i que controla, entre d’altres, les marques Cola-Cao i Nocilla. Però el guanyador final en la batalla per quedar-se amb Pastas Gallo ha estat, com avançàvem, el fons d’inversió Proa Capital, que està liderat per Fernando Javier Ortiz Vaamonde, un nom que potser no diu gran cosa, però que cobra una dimensió rellevant quan se sap que és el gendre d’Esther Koplowitz, o en altres paraules, el marit d’Alicia Alcocer Koplowitz, la filla que la milionària madrilenya va tenir amb Alberto Alcocer Torra, membre d’aquell tàndem estrella del món financer dels vuitanta conegut com a Los Albertos. El fons Proa Capital està especialitzat en adquirir empreses de dimensions mitjanes, un segment on té invertits ja més de 1.000 milions d’euros. El seu cap visible, Ortiz Vaamonde, ja era un “pota negra” abans del matrimoni amb Alicia Alcocer, si fem cas de la seva formació a Icade -de la universitat pontifícia Comillas- i de l’experiència professional que acredita a firmes com Arthur Andersen o la banca d’inversió del BBVA i d’ING.
Només un any abans de la venda de Gallo, la firma cavista Codorniu va deixar de pertànyer a les diverses branques de la família Raventós després de segles de propietat, per passar a mans del fons d’inversió americà Carlyle, que va comprar-ne un 60% del capital. L’import de la compravenda va ascendir als 300 milions d’euros, que es va repartir entre més de 200 accionistes, amb Mar Raventós al capdavant de tots ells, amb un 10% dels títols. La firma nord-americana és un clàssic de les operacions corporatives, que des de la seva fundació a Washington DC el 1987 ha crescut fins a gestionar actius per valor superior als 200.000 milions d’euros. La seva seu a Espanya és a Barcelona, a una petita oficina davant del Turó Parc. I sense abandonar el món dels vins, l’altra gran operació de venda va ser la de Freixenet, el grup de cava de la família Ferrer que de manera simultània a Codorniu -coses del destí- va passar a ser propietat de la multinacional alemanya Henkell.
"Més enllà de les coincidències cronològiques que han fet que els dos gegants i rivals del cava català caiguin a mans estrangeres amb mesos de diferència, és important no confondre Henkell amb Henkel"
Més enllà de les coincidències cronològiques que han fet que els dos gegants i rivals del cava català caiguin a mans estrangeres amb mesos de diferència, és important no confondre el comprador de Freixenet -una empresa de begudes- amb Henkel, una altra companyia germànica d’abast mundial i molt més coneguda per aquestes contrades gràcies als seus productes de neteja (Dixan, Mistol, Neutrex, Conejo, Wipp Express i un llarg etcètera). Però l’altra Henkell, tot i no estar tan present a les llars catalanes, també té algun vincle amb el país, atès que el seu màxim accionista és el gegant de l’alimentació Dr. Oetker, que com sabran els lectors de La Gran Teranyina és un dels accionistes de referència de la cervesera Damm. Si els principals propietaris de la cervesa de l’estrella daurada de cinc puntes són els Carceller amb un 42% el capital, en segon lloc ja trobem els alemanys de Dr. Oetker amb un 25%, molt per sobre de les altres famílies, que no arriben al 10% cadascuna. La venda de Freixenet es va taxar en 220 milions a canvi del 51% del capital, una xifra inferior al que s’havia especulat prèviament i que, a més, implicava que la companyia sencera valia “només” 440 milions, molt per sota dels 500 milions que esperaven les famílies accionistes (Ferrer, Bonet Ferrer i Hevia Ferrer).
Fora del mercat d’alimentació i begudes, trobem dos exemples més de grans empreses de “la teranyina” que han deixat de tenir com a accionistes a famílies catalanes: és el cas de la firma de vestits de núvia Pronovias i de la multinacional dels jocs d’atzar Cirsa. En el cas de l’empresa del Prat, líder mundial en aquest tipus d’abillament, el comprador va ser el fons d’inversió BC Partners, que el 2017 va abonar prop de 500 milions d’euros a Alberto Palatchi Ribera per aconseguir el 90% del capital de l’empresa. En aquest cas, l’empresa venuda era doblement partícip de “la teranyina”, perquè Alberto Palatchi va estar casat fins al 2016 amb Susana Gallardo Torrededía, la filla dels propietaris dels laboratoris Almirall. Un cop dissolt el matrimoni, Palatchi va iniciar una relació amb Zita Serrano-Suñer i Gallardo s’ha casat amb Manuel Valls Galfetti, l’exprimer ministre francès que en actualitat deambula per Catalunya.
"La teranyina s’esfilagarsa, però les fortunes no desapareixen, sinó que es transformen. Deixen d’estar materialitzades a través d’una marca de renom per anar a petar, amb total seguretat, al món immobiliari"
En el cas de la terrassenca Cirsa, el nou propietari és el ben conegut fons d’inversió Black Stone, una firma fundada el 1985 que avui dia gestiona actius per valor de 460.000 milions d’euros. L’abril de 2018 Manuel Lao va posar fi a dècades d’història de l’empresa familiar quan va acceptar l’oferta dels americans de més de 1.000 d’euros per les seves accions, a més dels 950 milions en què estava valorat el deute de la companyia. Però Lao no es va desvincular del tot del sector del joc, perquè va retenir el negoci argentí de la firma, compost per nou sales de joc. També va canviar de mans la corredoria d’assegurances del grup, Cicor, que va ser traspassada al hòlding italià Trust Risk Group de la família Somma i que manté la seva seu al carrer Muntaner de Barcelona, però ara amb executius transalpins.
Com hem comprovat al llarg d’aquestes línies, la teranyina s’esfilagarsa, però les fortunes no desapareixen, sinó que es transformen. Deixen d’estar materialitzades a través d’una marca de renom per anar a petar, amb total seguretat, al món immobiliari, un mercat de rendibilitats baixes però segures, molt atractiu en un entorn ja estructural de tipus d’interès al voltant del zero per cent.