Si introduïm la pregunta que encapçala aquest article en una conversa entre interlocutors amb una edat suficient per mostrar alguns flocs de cabells blancs o una alopècia cuinada a foc lent, hi ha moltes possibilitats que algú asseguri que la resposta és clara: Vanguard era una marca de televisió de fa alguns anys. Efectivament, el 1981 va fer suspensió de pagaments un fabricant local d’aparells de televisió que els anys seixanta i setanta es va escolar a multitud de llars catalanes. Era una època en què la indústria domèstica es permetia competir colze a colze amb les multinacionals del sector, en aquest cas des de la seva modesta factoria de l’Hospitalet de Llobregat.
La resposta és certa, però en aquest article no pretenem parlar de tecnologia vintage sinó d’un dels grans protagonistes de la indústria financera mundial, el Vanguard Group, Inc. El fet que a poca gent de les nostres contrades els soni el nom d’aquesta firma financera és una anomalia, però d’altra banda és una realitat en consonància amb el fet de viure extramurs del món dels diners. Si obrim els ulls cap a l’àmbit anglosaxó trobarem un munt d’entitats vinculades a la gestió d’inversions que desbordaran el marc mental de tots aquells que pensen que “la Caixa” (ara CaixaBank) és un monstre de les finances. Fins i tot, els dos tòtems de la banca espanyola, Santander i BBVA, ens semblaran nans al costat dels protagonistes del món dels calés “de debò”.
"Els dos tòtems de la banca espanyola, Santander i BBVA, ens semblaran nans al costat dels protagonistes del món dels calés “de debò”"
En el cas que ens ocupa, el de la firma financera Vanguard, la primera característica que crida l’atenció és l’ingent volum de recursos que gestiona, ni més ni menys que 4,7 bilions d’euros, que equival a més de quatre cops el PIB d’Espanya. Es tracta de fons procedents de més de vint milions d’estalviadors, molts d’ells a través de fons de pensions. Una de les claus del seu èxit són les baixes comissions que cobren per gestionar, al voltant del 0,10% anual, fruit d’aplicar el que en finances es coneix com a “gestió passiva”. Aquesta tècnica consisteix a dissenyar una cartera a partir de replicar un índex (com podria ser l’Ibex 35, per exemple), en comptes de fer compres i vendes contínues per mirar de superar-lo.
Al final, la gestió passiva acostuma a donar bons resultats a un preu molt baix. Però fixem-nos en un altre aspecte molt interessant, com és el poder que els confereix gestionar tants diners. Caldria viure al planeta Ummo per no haver sentit mai a parlar d’empreses com Facebook, Google, Apple, Microsoft, JP Morgan o ExxonMobil, per posar uns exemples ben coneguts. Què tenen en comú aquests gegants de l’economia mundial, més enllà de ser d’origen americà? Doncs que tots ells tenen el mateix màxim accionista: Vanguard Group. En efecte, a totes aquestes empreses -i a moltes d’altres- el primer accionista amb diferència és la firma financera de la qual parlem, sempre amb posicions al voltant del 7% del capital, molt més que la quota de poder que atresoren els fundadors d’algunes d’aquestes empreses tan reeixides, els molt mediàtics Bill Gates, Mark Zuckerberg o Larry Page. Probablement ningú al món té tant de poder sobre les empreses cotitzades com Vanguard i per tant, resultaria ingenu pensar que la firma que lidera Mortimer J. Buckley és una mera espectadora de les empreses on hi inverteix. O en altres paraules, aquesta companyia té prou capacitat per influir de forma decisiva en la gestió d’aquestes marques tan conegudes.
"Què tenen en comú Facebook, Google, Apple, Microsoft, JP Morgan o ExxonMobil? El mateix màxim accionista: Vanguard Group"
Als Estats Units és molt freqüent que les empreses incrementin el seu múscul financer sortint a cotitzar a borsa, de manera que al cap de les successives ampliacions de capital que hi duen a terme per captar recursos, la propietat original acostuma a quedar molt diluïda i els nous protagonistes passen a ser els fons d’inversió. Això succeeix també, encara que sembli una paradoxa, en els mateixos fons, que en tenir forma d’empresa, acaben tenint per accionistes a d’altres fons d’inversió. El cas de Vanguard, però, és una excepció: no és una companyia cotitzada i la seva propietat és mutual, o sigui, els seus propietaris són els mateixos fons que s’integren a l’estructura de la firma. En altres paraules, inversors i propietaris són els mateixos i, segons ells, això redunda en menys despeses -no han de retribuir un accionista extern-, absència de conflictes d’interès i, per descomptat, una alineació total entre els interessos de la companyia i els dels inversors. En la resta de casos, com pot ser el de la cèlebre societat BlackRock -la més gran del món- accionistes i inversors no coincideixen.
Ja hem dit abans que la desconeixença que té el públic del nostre país sobre Vanguard s’hauria de considerar una anomalia, però el cert és que el grau d’ignorància va molt més enllà. Podríem apostar el que fos a què tampoc ressonen els noms de State Street, Fidelity, Capital Research & Management o T. Rowe Price, altres societats que acompanyen Vanguard al podi dels més poderosos del món de les finances. I no és que no siguin coneguts pel ciutadà comú -això és un fet evident-, és que molt probablement tampoc no els coneixen el gruix de treballadors del món financer local. Com dèiem abans, vivim lluny de les principals avingudes per on es passegen els diners.
"Vivim lluny de les principals avingudes per on es passegen els diners"
Sovint sentim gent culpant de tots els mals als mercats financers; possiblement hi ha un pòsit de raó en aquestes postures, però sembla molt imprudent treure conclusions precipitades d’un món que resulta tan desconegut a la majoria de mortals. Les dinàmiques internes dels mercats són complexes en extrem i ignorar-ho pot dur a culpar les persones equivocades de tots els mals del capitalisme: voler estalviar per a la jubilació et fa còmplice d’alguna cosa? Semblaria raonable pensar que no. Per tant, caldria primer fer un esforç per formar-se i entendre com funciona tota aquesta maquinària, i un cop entès i interioritzat, es podria començar a buscar-ne les falles. En tot cas, hi ha una tasca divulgativa pendent per fer entendre tothom la naturalesa i comportament dels diners, un terreny molt més abstrús del què sembla. Resulta vital que aquesta labor formativa estigui immunitzada contra posicions ideològiques prèvies.