Fa pocs dies es va saber que la coneguda empresa d’aparcaments Sabacanviava de mans, encara que no tant... El moviment a la propietat és semblant al que anys enrere es va produir amb Agbar, en que el seu accionista més rellevant, que en aquells moments era “la Caixa”, va anar desfent posicions per, simultàniament, anar comprant accions de l’empresa matriu en què Agbar s’hi va enquadrar. Ara Criteria, el braç inversor de la Fundació Bancària La Caixa, ha desfet una participació històrica al capital de Saba, per integrar la firma d’aparcaments en una multinacional i passar a ser-ne accionista. Sembla embolicat, però no ho és gens. L’entitat d’estalvi catalana hi tenia una participació des de fa dècades i que ara s’havia enfilat gairebé fins el 100% del capital (hi havia un petit residu de minoritaris, que no arribava al 0,5%). Aquestes accions de Criteria han estat transferides a l’empresa belga Interparking a canvi d’un 18% del capital d’aquesta multinacional. Amb la nova configuració d’Interparking, els tres principals accionistes seran AG (una asseguradora belga), APG (un fons de pensions neerlandès) i la mateixa Criteria. L’entrada de Saba al conglomerat ha suposat un gran impuls per a la marca, atès la gran quantitat d’accions en explotació de què disposa.
Els companys de viatge de Criteria en aquest negoci són, com dèiem, una asseguradora i un fons de pensions, activitats a la recerca del dividend recurrent i a llarg termini, com és el cas també de l’entitat catalana. L’asseguradora AG va néixer el 1824 com a Compagnie d’Assurances Générales sur la Vie, les Fonds Dotaux et les Survivances i sis anys més tard van entrar en els rams no-vida a través de les cobertures contra incendis. En l’actualitat, el 75% del seu capital està en mans de l’asseguradora Ageas (l’antiga Fortis) i el 25% restant pertany a BNP Paribas Fortis, la filial asseguradora del banc BNP Paribas. Per la seva banda, APG és una gran gestora neerlandesa de fons de pensions, que té com a principal fons l’ABP, també anomenat Pensioenfonds voor overheid en onderwijs, és a dir, fons de pensions del govern i l’educació i per tant, és allà on s’aparquen els estalvis de funcionaris i treballadors de l’ensenyament d’aquell país. En vam parlar àmpliament en aquest article del 28 d’octubre del 2020.
Entre els darrers dies del 1965 i el primer trimestre del 1966 es va constituir a Barcelona la societat Sociedad de Aparcamientos de Barcelona, SA, que tenia com a objectiu la construcció i explotació de cinc aparcaments que, en règim de concessió a cinquanta anys, li havia atorgat l’Ajuntament de Barcelona. L’obra era d’una gran ambició, perquè es construirien de cop més de 3.000 places d’aparcament, quan les instal·lacions comparables, els quatre pàrquings subterranis existents a Madrid o els dos de París es quedaven en 1.700 i 1.900 places, respectivament. Els promotors asseguraven que els aparcaments construïts per Saba inclourien instal·lacions de greixat i rentat de vehicles, telèfon públic i alguns establiments comercials.
Criteria ha desfet una participació històrica al capital de Saba per integrar la firma d’aparcaments en una multinacional i passar a ser-ne accionista
En aquells temps segurament no podien ni imaginar que seixanta anys després un altre servei serien els avisos per megafonia on s’alerta als usuaris que no deixin propietats de valor als vehicles perquè tenen una elevada probabilitat de ser furtats per lladres que operen sota terra. Tornant als paràmetres d’aquell projecte, cal dir que el capital social de l’empresa estava previst que arribaria als 164 milions de pessetes (gairebé un milió d’euros d’avui dia). El dia 28 de març del 1966 van comunicar públicament que ja havien assolit el capital necessari, després de només uns dies d’oferta pública. El primer president de la companyia va ser el banquer Josep Maria Mas-Sardà Sells.
L’estiu del 1967 el projecte ja estava molt avançat perquè l’aparcament del Passeig Lluís Companys s’havia enllestit (malgrat les dificultats causades per les filtracions d’aigua de mar) i el de l’Avinguda Pau Casals (al costat de la plaça Francesc Macià), també. L’anomenat Passeig de Gràcia-I (Jardinets de Gràcia) estava a dos terços de la seva cobertura, el de Passeig de Gràcia-II (entre Gran Via i Aragó) estava a la fase final i, per últim, al de la Plaça de Catalunya s’encetava la construcció de la darrera de les quatre naus que el formaven. Durant la setmana de la Mercè d’aquell any van ser inaugurats tots cinc, encara que l’entrada efectiva en servei es va produir esglaonadament a partir del 2 d’octubre, primer de manera gratuïta i d’ençà del 6 de novembre ja en modalitat de pagament. Un èxit total, i més tenint en compte les dificultats que es van anar trobant durant la construcció. A banda del cas comentat de l’aparcament del Passeig Lluís Companys, el de la Plaça de Catalunya va ser especialment dificultós per la presència de murs antics i també per l’existència de multitud d’infraestructures de serveis subterrànies.
Aquest és el començament d’una història de gairebé sis dècades, on s’han vist passar molts accionistes: a finals dels vuitanta, l’empresa estava controlada pel Banco Santander i per un grup d’inversors que liderava el notari Enric Gabarró (acumulaven un 50% del capital), amb participacions menors del BBV i la immobiliària Filo. Abans també hi havia passat la Caixa de Sabadell. Anys més tard, i després d’alguns intents fracassats, “la Caixa” va aconseguir un paquet important de la companyia. A mitjan anys noranta, la participació de l’entitat d’estalvi era d’una quarta part del capital, per acabar essent de gairebé el 100%. També durant un temps Saba va viure sota el paraigua d’Abertis, l’empresa d’infraestructures. Tampoc no podem oblidar que durant molt de temps la cara visible de Saba va ser Salvador Alemany Mas, qui prèviament i des de molt jove ja havia gestionat negocis de pàrquings.
Amb els nous accionistes, gens especulatius, sembla que el futur de la històrica empresa d’aparcaments pot ser realment plàcid.