Vitalista, sociable, periquito fins el moll de l'os i fill de la molt marinera població de Vilassar de Mar, Josep Sánchez Llibre hi va néixer l’any 1949 i des de llavors que ha anat projectant la seva llegendària capacitat pel pacte i les relacions humanes a tots els àmbits socials on s’ha mogut: l’empresa privada, la política i, ara, des de novembre de 2018, des de la presidència de Foment del Treball, que és la patronal més antiga d'Europa.
En aquest darrer escenari destaca una innata actitud proactiva que el va dur, malgrat ser l’únic candidat que aspirava al càrrec, a fer una campanya exhaustiva en la que es va obligar a escoltar personalment totes les federacions territorials i sectorials de Foment per presentar el seu programa i recollir-ne anhels i inquietuds.
Sánchez Llibre no és persona de tenir enemics, si més no visibles, però en aquell cas, com en molts altres, va optar per curar-se en salut abans d’haver de lamentar els efectes d’alguna maniobra oculta que ja es començava a manifestar al voltant de determinats cercles vinculats a l’statu quo anterior.
La renovació de Foment
Per damunt d’aquesta mena de petites dificultats, l’actual president de Foment és un home cordial i business friendly que va per feina. Això li ha permès, entre altres coses, governar una nombrosa junta en la qual ningú s’hi sent marginat, actualitzar una entitat que demanava a crits una bona sacsejada i estendre els braços a les altres tres grans institucions barcelonines que li podrien disputar el lideratge teòric i espiritual de l’empresariat català: la Cambra de Comerç de Barcelona, Pimec i el Cercle d’Economia. Tres altres pilars de la societat civil catalana de les quals n’hi ha dos que també han estrenat president no fa pas pas gaire. Joan Canadell a la Cambra i Javier Faus al Cercle. El cas de PIMEC, amb en Josep González al front des de l’any 2007, és un cas digne de ser analitzat a banda.
Sánchez Llibre hauria pogut ser diplomàtic, però es va llicenciar en ciències econòmiques, va fer un màster de direcció d’empreses a ESADE i continua treballant des del 1988 com a vicepresident de Conservas Dani, del bracet del seu germà Daniel. Els seus inicis remots al món de la política van ser de la mà de l’històric líder demòcrata cristià Anton Cañellas, que, en veure que Uniò Democràtica no el seguia en el seu projecte de convergir en una gran formació de centre catalanista ma non troppo, va fundar l’efímera Unió Democràtica Centre Ampli (UDCA), amb la que volia fer pinya amb el Centre Català (CC) i la Unión del Centro Democrático (UCD) del llavors president Adolfo Suárez.
Centre Català va ser una plataforma creada des del Cercle d’Economia per un il·lustre nucli europeista de signe giscardià integrat per personalitats com Carles Güell de Sentmenat, Carles Ferrer Salat, Joaquim Molins o Joan Mas Cantí, entre d'altres, amb qui Sánchez Llibre s'hi trobava prou còmode.
Pels lectors més joves -o més desmemoriats- cal recordar dues coses: que el neologisme “giscardià”, inventat per un inquiet periodista de l’època, es corresponia al model implantat al seu país pel president de la República Francesa Valéry Giscard d’Estaing, i que la UCD era una formació liberal derivada del règim anterior que, justament, va ser dinamitada des de dins pels demòcrata cristians d’Oscar Alzaga, abans de caure en braços de l'exministre franquista Manuel Fraga Iribarne, primer com a hipotètics dirigents d’Alianza Popular i després del Partido Popular. I és que de demòcrata cristians, com d’habitants de l’Amazònia, n'hi ha de tots colors.
La convergència centrista (no confondre amb la convergència nacionalista), va prendre el nom de Centristes de Catalunya (CC-UCD) i va convocar al seu voltant altres cognoms cèlebres, com l'altre inicialment democristià Josep Miró i Ardèvol, el seu llavors cunyat Juanjo Folchi, procedent d’UCD, l'ex alcalde de l'Hospitalet de Llobregat Vicenç Capdevila (UCD), recentment desaparegut, José Mesa Parra (UCD), l’ex comunista i gran divulgador cientìfic Eduard Punset, el malaguanyat Santi Guillén, delegat de la Fundació Konrad Adenauer a Barcelona entre 1980 i 1984 o l'empresari liberal i també ucedista Josep Pujadas i Domingo que, juntament amb el propi Sánchez Llibre, va acabar provant sort amb el Centro Democrático y Social (CDS), un petit partit amb que Adolfo Suárez pretenia disputar l’electorat als seus anteriors aliats, un cop aixoplugats sota les sigles de la dreta de la dreta.
La realitat és que de tot aquella colla de noms il·lustres, un dels únics (per no dir l’únic) supervivents va ser en Josep Sánchez Llibre. Centristes de Catalunya (mal anomenats els Cent Tristos de Catalunya) va durar poc. La transició es va fer llarga, les petites formacions solen ser cau de grans debats estratègics i, finalment, el grup es va dissoldre i cadascú se'n va anar a buscar el seu destí al partit més proper al seu tarannà, cosa que va servir per nodrir de quadres intermitjos valuosos a la creixent Convergència i Unió de Pujol i Duran Lleida, mentre anaven quedant al marge tots aquells que no van voler evolucionar cap aquell centre tan declaradament nacionalista.
La carrera política de un democristià moderat i indulgent
Sánchez Llibre, nacionalista moderat i demòcrata cristià indulgent de tota la vida, no va dubtar gaire, i després d’un breu pas d’aquell finat Centro Democrático y Social que Adolfo Suárez s’havia tret de la màniga per combatre la destrucció programada de la UCD, es va associar al projecte d’un líder ascendent, Josep Duran i Lleida, amb qui ha compartit anys i anys de construcció d’un lobby català a Madrid com a diputats, tots dos, de Minoria Catalana, sota l'atenta mirada d’en Miquel Roca i Junyent.
L’enllaç entre Sánchez Llibre i Unió Democràtica va ser ser l’ex conseller Lluís Alegre que el va presentar a Concepció Ferrer i a Josep Duran Lleida. I així va ser com va passar a ser, l’any 1987, membre del comitè de govern d’Unió Democràtica, diputat al Parlament de Catalunya, senador català a les Corts Espanyoles i diputat al Congrés dels Diputats.
Sánchez Llibre té set vides (com a mínim) i després d’exercir les seves funcions parlamentàries va passar l'any 2016 a ser responsable de relacions de la CEOE amb les Corts Espanyoles, gràcies a l'experiència acumulada i a les seves tradicionals bones relacions amb Foment, primer amb l`històric president Alfred Molinas i després amb el seu dofí Joan Rosell, que després de 16 anys al front de la patronal catalana, presidia l’espanyola des de començaments de 2011.
Teòricament, l’any 2018, Sánchez Llibre era un candidat de consens en una institució que en les darreres dècades només havia viscut una autèntica contesa electoral 10 anys enrere, quan es van enfrontar Joan Rosell i l’empresari nacionalista Joaquim Boixareu, que tot i comptar amb molts menys suports, havia aconseguit un 33% dels vots.
La foto del Majestic
“Tu sempre caus dret”, li va dir entre somriure i somriure l'expresident Jordi Pujol mentre repassaven una foto que ha esdevingut històrica: la del famós Pacte del Majestic. Efectivament, aquella foto de família, ja groguenca, està farcida de velles glòries que les noves generacions tindran problemes en recordar: Macià Alavedra, Rodrigo Rato, Jordi Pujol, Josep Maria Aznar, Josep Duran Lleida, Joaquim Molins, Josep Sánchez Llibre i Mariano Rajoy. Tots ells desapareguts de l'escena pública, per motius diferents, llevat d’un, que segons diu la llegenda -en aquest cas, el llegendari Jordi Pujol- sempre cau dret.
Sánchez Llibre, un home dotat d’una enorme empatia social i de grans recursos dialèctics, que probablement el mantindran a la vida pública mentres li vingui de gust.