Darrere aquestes sigles i noms s’hi amaguen tres infraestructures científiques clau d’aquest país i que tothom hauria de conèixer o, si més no, saber que existeixen. Enmig d’un clima general de decepció pel rumb confús i sense to del país, encara queden alguns territoris que ens permeten competir a la primera divisió mundial, en aquest cas en l’àmbit de la ciència més puntera.
Qui més qui menys ha sentit parlar dels prodigis que succeeixen en el món de les partícules subatòmiques, amb l’entrellaçament quàntic com a estrella dels conceptes incomprensibles, però reals. Sovint, per indagar sobre temes d’aquests tendim a mirar què s’està coent als països més avançats, però el cert es que per a aquest assumpte concret -el de les meravelloses aventures dels fotons- no cal anar tan lluny, sinó que ens hem de quedar a Castelldefels, on hi ha un dels centre més rellevants del món en fotònica. En uns terrenys a mig camí entre el populós Castelldefels interior i el més conegut i turístic de la platja, hi ha un edifici on passen coses fantàstiques. És la seu de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), una institució ideada per la Generalitat dels temps d’Andreu Mas-Colell i que amb el pas de les dècades ha arrelat profundament a l’ecosistema científic català. Des d’aquell projecte encetat el 2002 fins al centre que és avui han passat moltes coses, entre elles la pluja de diners que hi ha abocat la Fundació Cellex, una entitat privada que gestiona l’herència de Pere Mir Puig, químic que va fer fortuna amb les patents, sobretot de formaldehid. Al patronat que gestiona l’ICFO hi ha representats la Generalitat, la UPC i de l’esmentada Fundació. En el pla executiu, l’entitat està dirigida pel científic berguedà Lluís Torner Sabata (doctor en física i membre de l’Optical Society of America, de l'European Optical Society i de l'European Physical Society), que ha estat el pal de paller de l’ICFO des de la seva concepció l’any 2002.
Enmig d’un clima general de decepció pel rumb confús i sense to del país, encara queden alguns territoris que ens permeten competir a la primera divisió mundial
La tasca de l’ICFO, en les seves pròpies paraules, és fer avançar els límits del coneixement de la fotònica, la ciència i la tecnologia de la llum. Les àrees de recerca són quatre: fotònica no lineal, fotònica quàntica, nanofotònica i biofotònica, sempre amb una missió amb tres objectius fonamentals, com són dirigir recerca de frontera, preparar la propera generació de científics i proporcionar coneixement i transferència tecnològica. En aquest últim aspecte, les aplicacions pràctiques de tot això s’han vist materialitzades en la creació de deu empreses de ciència puntera que han nascut al cor del mateix ICFO i que ja tenen vida pròpia. La firma Droplite està enfocada a proves mèdiques, QuSide es dedica a ciberseguretat, HemoPhotonics dissenya proves no invasives de l’hemodinàmica cerebral, ProCareLight ofereix solucions de seguretat làser i de llum, Signadyne fa electrònica d’alt rendiment, Cosingo pertany al camp de l’enginyeria òptica, Radiantis produeix solucions per a la sintonització de làser, LuxQuanta es dedica a la criptografia segura, Sixsenso produeix detectors d’emissions de fluorescència i Qurv fa sensors d’imatge i visió artificial. A l’ICFO treballen unes quatre-centes persones, entre científics i personal de gestió, amb una molt destacada presència internacional, de forma que les instal·lacions de Castelldefels formen una petita ONU embastada per la llengua comuna dels països civilitzats, és a dir, l’anglès.
A vint quilòmetres del cor de les ciències fotòniques, i ja a dins de la ciutat comtal, trobem el Barcelona Supercomputing Center (BSC), un altre dels focus de ciència puntera al país. Sens dubte, l’element més conegut de la instal·lació és el Mare Nostrum, un dels supercomputadors més potents d’Europa i del que el novel·lista Dan Brown en va parlar a la seva darrera obra, Origen. El BSC va ser creat l’any 2005, agafant el relleu de l’antic Centre Europeu de Paral·lelisme de Barcelona (CEPBA), que era un organisme dedicat a la recerca en tecnologies computacionals vinculat a la UPC. Després de quinze anys d’activitat, va néixer el BSC, que tenia com a principal actiu el computador més potent d’Europa, l’esmentat Mare Nostrum.
Com en el cas de l’ICFO, els objectius principals del BSC són la recerca i la transferència de tecnologia al mercat. Tots aquells projectes privats que requereixin una potència de càlcul que no estigui a l’abast dels processadors convencionals (per exemple, de l’àmbit de la biomedicina), poden recolzar-se en les capacitat del Mare Nostrum, si és que se supera el filtre del comitè d’avaluacions. Els professionals que hi treballen són més de set-cents (el 80% científics), també amb un fort perfil internacional com a prova de la seva capacitat d’atreure talent d’arreu del món. La transferència de tecnologia la generen a partir de la creació de spin-offs (empreses sorgides en el centre, però que tenen vida pròpia; ja en porten una desena), però també gràcies a les patents i el disseny d’aplicacions informàtiques. El pressupost anual supera els 40 milions d’euros, la meitat dels quals aportats per la Comissió Europea i la resta repartit entre empreses privades (més de 10 milions), Estat i Generalitat. L’aportació estatal està al voltant dels 8 milions d’euros, més o menys al nivell del que rep el Teatro Real de Madrid i molt per sota dels 40 MEUR del Museu Reina Sofía o dels 60 MEUR del Prado.
De les seves instal·lacions a la part alta de Barcelona, el que més crida l’atenció és l’edifici de Torre Girona, que permet el contrast curiós que una computadora que representa la tecnologia més puntera del món, estigui ubicada dins una capella d’aspecte medieval (tot i que en realitat va ser construïda els anys quaranta del segle XX). Com en el cas de l’ICFO, el BSC forma part del campus de la UPC. La institució està dirigida per Mateo Valero Cortés (enginyer de telecomunicacions), que a més de ser un científic de primer nivell és un culer de pedra picada que presumeix d’haver estat present al Santiago Bernabéu els vespres del 0-5 (1974) i del 2-6 (2009).
Malgrat patir la pitjor generació de gestors públics de la història i de la pressió sistemàticament espoliadora de l’Estat, el país encara manté vius focus científics
I ara saltem Collserola per anar a parar al municipi de Cerdanyola del Vallès, on hi ha la tercera de les instal·lacions que volíem visitar avui. Es tracta del sincrotró Alba, un accelerador de partícules subatòmiques que viu a mig camí dels nuclis de Cerdanyola i de Sant Cugat, i que té com a únic veí el Castell de Sant Marçal, monument emblemàtic de la zona. La seva estrena es va produir l’any 2010, després de gairebé tres lustres de la concepció del projecte inicial i d’invertir-hi 200 milions d’euros, finançats a parts iguals entre Generalitat i Estat. En essència, es tracta d’una circumferència de 270 metres on s’hi injecten electrons i se’ls accelera gràcies a electroimants que els fan agafar velocitats molt properes a la de la llum. A partir d’aquí, aquesta llum generada serveix per estudiar l’estructura atòmica de tot tipus de materials i, per tant, serveix per fer un ventall gairebé infinit d’investigacions que van molt més enllà de la física pura (nous materials, biomedicina, nanotecnologia, arqueologia, etc.). Per a qui tingui curiositat, cal dir que de tot l’espectre electromagnètic existent, la llum que vomita l’Alba és tot el tram que hi ha entre la radiació infraroja i la radiació gamma. És per això -aquesta capacitat insòlita de veure els detalls de la matèria- que sovint es defineix l’Alba com a microscopi gegant. En aquest sentit, la seva funció és diferent a la del famós col·lisionador d’hadrons del CERN (Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire), instal·lat prop de Ginebra, que accelera partícules per fer-les xocar entre elles i obtenir els seus components de magnitud inferior, o sigui, com qui pela una taronja per separar-ne els grills. Com hem vist, el producte final del sincrotró és la llum d’altes freqüències i d’això en produeixen 6.000 hores a l’any, l’equivalent a 16 hores diàries cada dia de l’any, el que vol dir que la instal·lació no s’atura gairebé mai.
La institució que el gestiona és el Consorci per a la Construcció, Equipament i Explotació del Laboratori de Llum Sincrotró (CELLS), que és una entitat pública formada per la Generalitat de Catalunya i l’Estat. Qui dirigeix tot el complex és la física siciliana Caterina Biscari, experta en acceleradors de partícules amb passat al mateix CERN de Suïssa. Ocupa el càrrec des del 2012 i sota la seva responsabilitat hi ha les cinc divisions en què treballa l’Alba, que van molt més enllà de l’operativa de l’accelerador, perquè també disposen de les àrees d’experiments, computació, enginyeria i administració, aquesta darrera l’encarregada de gestionar el dia a dia de la societat. El pressupost global acostuma a vorejar els 40 milions d’euros, finançats bàsicament amb aportacions públiques. Per cert, com que tot el complex està ubicat a una zona d’expansió que encara no estava urbanitzada quan es va construir l’Alba, algú va decidir que el vial que es crearia per accedir-hi duria per nom Carrer de Llum, un detall prou poètic.
En resum, malgrat patir la pitjor generació de gestors públics de la història i de la pressió sistemàticament espoliadora de l’Estat, el país encara manté vius focus com aquests que hem vist avui. No s’han de convertir en el record de temps millors sinó que s’han de constituir en l’exemple a seguir per tal de capgirar la situació actual i sortir de l’ostracisme esquivant els obstacles del nul lideratge polític, la ineficiència creixent de l’administració pública i el parasitisme secular de l’Estat.