L’estiu de 2008 els mitjans de comunicació informaven de les compres que l’empresa d’alimentació Sos-Cuétara feia arreu del planeta per mantenir el seu lideratge mundial en l’oli d’oliva. En aquell moment, l’adquisició havia estat la marca italiana Bertolli, que pertanyia al grup Unilever i que la firma anglo-neerlandesa havia traspassat per la xifra fabulosa de 630 milions d’euros. Amb una compra d’aquesta magnitud -Bertolli era líder del mercat de l’oli a Itàlia- els espanyols ampliaven fins al 20% la seva quota al mercat mundial de l’or verd. Eren els dies de glòria d’una empresa que en aquells moments estava valorada en prop de 1.500 milions d'euros.
Uns mesos més tard, a l’abril de 2009, saltava l’alarma quan sis membres del consell d’administració de SOS-Cuétara es negaven a signar els comptes de la societat perquè no veien gens clares determinades operacions portades a terme pel president de la companyia, Jesús Salazar. Avui, només una dècada després, el que era un gegant del món empresarial espanyol sobreviu vorejant la fallida i les seves accions valen poc més de zero. El que ha passat durant aquests deu anys és el resultat devastador d’una tempesta perfecta, on hi conflueixen una gestió nefasta, creixement basat en el deute i la sempre recurrent crisi iniciada el 2008. Però fem una mica d’història.
"Només una dècada després, el que era un gegant del món empresarial espanyol sobreviu avui vorejant la fallida i les seves accions valen poc més de zero"
Coincidint amb la crisi financera que va sacsejar el món a partir de 2008, la firma SOS-Cuétara escometia alguna de les seves inversions més ambicioses per poder mantenir el ritme de creixement que l’havia acompanyat des de la seva creació a inicis dels anys noranta. Durant els primers anys del segle XXI, el grup podia presumir de tenir al seu aparador algunes de les marques més conegudes i consumides de galetes (Cuétara), d’arrossos (SOS) i d’oli d’oliva (Koipe, Carbonell), un potencial que el duia a ser el líder mundial de l’oli d’oliva i el segon grup alimentari espanyol.
Eren els temps en que el rei Joan Carles I inaugurava les seves factories, amb bata blanca inclosa i aspecte de tastador professional de galetes. El creixement accelerat del grup des de la seva constitució acabaria convertint-se en el taló d’Aquil·les de l’entramat, que arrossegava uns nivells de deute només suportables en un entorn econòmic de fort vent de cua. Quan l’economia es va alentir, el deute acumulat va resultar una pilota difícil de digerir als comptes de la societat. Però això no era tot: en els moments de bonança, els màxims accionistes de la companyia, els germans Salazar, s’havien estat concedint préstecs amb diners de l’empresa per un valor total que s’enfilava fins als 220 milions d’euros. Sense cap intenció de tornar els diners, i amb una empresa que cada cop guanyava menys perquè el mercat li havia girat l’esquena -amb la crisi molts consumidors van decantar-se per les marques de baix cost, un segment que SOS-Cuétara no tocava- la situació va empitjorar a gran velocitat. El mateix 2008, van optar per desprendre’s de la reeixida divisió de galetes, amb la intenció de generar caixa i poder reduir el deute. El comprador va ser la catalana Nutrexpa, que encara no s’havia escindit en dues societats i que va abonar 215 milions d’euros per la transacció.
Abans hem vist com l’abril de 2009 van aflorar les disputes internes a SOS-Cuétara quan alguns membres del consell d’administració no van voler signar els comptes de la societat. Un mes més tard, lluny d’apaivagar-se la situació, els consellers es van amotinar i van desposseir dels seus càrrecs de president i vicepresident als germans Salazar, amb la intenció de redreçar el rumb de l’empresa, però el moviment arribava tard i no resultaria suficient per aturar la caiguda pel pendent. Com a resultat de la revolta, els Salazar perdien tot el poder executiu, però es mantenien com a màxims accionistes amb el 28% del capital.
El 2010 es va aprofundir en el desmembrament del grup en un intent desesperat per mirar de salvar els mobles, quan tota la divisió d’arrossos va ser venuda a Ebro Foods per un import de 195 milions. Al mateix temps, Ebro Foods es comprometia a entrar a l’accionariat de SOS adquirint-ne un 10%. Sense arròs i sense galetes va ser necessari modificar el nom de l’empresa, que va passar a dir-se Deóleo, adaptant-se així a l’única branca del negoci que li quedava: l’oli d’oliva.
"Un dels inversors més damnificats per la desfeta va ser Bankia, que havia entrat al capital de SOS amb una forta inversió (va comprar-ne el 10% del capital) just abans de la davallada"
Els anys següents es van convertir en un descens continuat del valor de les accions, reflectint que l’empresa cada cop valia menys. Havia aconseguit reduir el deute, però aquest encara era massa elevat per als diners que generava el negoci. Per cert, un dels inversors més damnificats per la desfeta va ser Bankia, que havia entrat al capital de SOS amb una forta inversió (va comprar-ne el 10% del capital) just abans de la davallada. També s’hi van veure implicades algunes caixes d’estalvis andaluses, que havien intentat constituir-se en nucli dur per proximitat geogràfica (SOS tenia la seu a Còrdova).
El 2014 es va obrir el cel perquè el fons d’inversió CVC, un dels més importants del món, va acudir al rescat de la firma andalusa. Va injectar-hi diner fresc (uns 135 milions) a canvi de quedar-se amb el 30% del capital. L’objectiu del fons no era pas filantròpic, sinó que van veure la possibilitat d’acabar guanyant diners si aconseguien renegociar el deute amb la banca, recuperar els préstecs dels germans Salazar i rellançar les marques d’oli de gran prestigi que mantenien en cartera. Per cert, serà casualitat o no, però el vehicle inversor que va emprar CVC per entrar al capital de l’empresa andalusa es deia “Ole Investments”. El primer pas dels nous gestors va ser hipotecar tots els actius, del primer a l’últim, que tenia Deóleo, incloent-hi les marques. En el moment de fer la transacció, l’empresa ja valia només un terç dels 1.500 milions que hem esmentat al començament, quan tot anava de cara. Un any més tard, el 2015, CVC va augmentar la seva participació al 50% del capital.
Com era d’esperar, els germans Salazar van ser portats davant de la justícia. Segons les investigacions de la fiscalia fetes públiques el 2016, el muntatge era força més complicat que uns simples préstecs auto-concedits i no retornats. El cas és que un cop amb els diners a les seves mans, els van fer córrer per un laberint de societats, fins a fer-los descansar a una companyia luxemburguesa propietat dels mateixos Salazar. I partir d’aquí i aprofitant l’anonimat que els garantia aquell paradís fiscal, van estar comprant accions de SOS-Cuétara aprofitant la informació privilegiada de què disposaven per raó dels seus respectius càrrecs executius. Per tot aquest entramat dissenyat amb l’única intenció de fer trampes, la fiscalia els va demanar un total de trenta anys de presó, a més d’una responsabilitat civil quantificada en una xifra similar a la distreta dels comptes de la firma arrossaire.
Fem un salt en el temps, i avancem fins a aquest any 2020, encara, però, en un període pre-pandèmia. Dos fets van alterar la vida de Deóleo: per una banda el pacte extrajudicial amb els germans Salazar i per l’altra, l’operació acordió a què va ser sotmesa la companyia. Recordem que havíem deixat el relat el 2016, quan el fiscal demanava més de 200 milions d’euros per la trama dels auto-préstecs. Doncs molt clar havien de tenir Deóleo i els seus creditors (bàsicament bancs i hedge funds) que mai tornarien a veure els diners, perquè van arribar a un pacte amb els imputats baixant molt les seves pretensions. Quan es van conèixer les xifres de l’acord, l’acció de la companyia va caure un 23% en una sola jornada, precisament el dia dels enamorats d’enguany. Per què el mercat va rebre tan malament el pacte extrajudicial? Perquè saldaven el deute ingressant només uns 10 milions d’euros, molt per sota dels 200 previstos. En altres paraules, els creditors van pressionar per cobrar el que fos, davant la coneguda insolvència dels Salazar.
"Coincidint amb la finalització de l’estat d’alarma, es produirà l’esperat retorn de Deóleo a la borsa després de tots els avatars del primer trimestre de l’any"
L’altre fet rellevant ha estat, com avançàvem, l’operació acordió que s’ha executat darrerament. A més de ser el terror dels accionistes minoritaris, què és una operació acordió? Es un procediment que uneix una reducció de capital de la societat, amb una immediata ampliació. Explicat amb números, quan una companyia és insalvable i necessita una injecció de capital urgent, es procedeix a reduir el seu capital social a zero perquè els pocs actius que tingui s’apliquin a reduir deute i posteriorment s’amplia capital per tal que els socis hi aportin diner fresc. Què passa entremig? Que els petits accionistes s’arruïnen perquè la seva inversió passa a valer zero. Lògicament, els grans accionistes també tenen una pèrdua, però se suposa que tenen múscul financer per acudir a l’ampliació amb recursos propis i, d’aquesta manera, continuar essent accionistes. Val a dir que en aquest cas es va preveure compensar els minoritaris amb determinats beneficis si la firma pot ser venuda a bon preu en un futur.
Coincidint amb la finalització de l’estat d’alarma, es produirà l’esperat retorn de Deóleo a la borsa després de tots els avatars del primer trimestre de l’any. Dijous 25 de juny tornarà a cotitzar amb un valor de 10 cèntims l’acció, però amb unes valoracions que li assignen un valor real d’uns 14 o 15 cèntims. Sigui com sigui, la companyia no valdrà gaire més de 70 milions d’euros, a una distància sideral dels 1.500 milions amb què obríem aquest article. Ah, i el pròxim cop que mentre donen un cop d’ull al lineal del supermercat ensopeguin amb les marques d’oli Carbonell, Koipe o Hojiblanca, recordin aquesta història.