“L’alimentació és una de les coses més importants de la nostra vida, però hem perdut el control sobre ella en favor de les grans empreses. La qualitat i sostenibilitat dels aliments és cada vegada pitjor, la qual cosa té conseqüències en la nostra salut, en l'economia i en el medi ambient. Necessitem recuperar el poder de decidir què volem menjar. No és impossible. Nombroses experiències com la nostra ja estan canviant la forma en la qual mengem. N'hi ha prou que ens unim per tornar a posar l'alimentació en mans de les persones”.
Amb aquestes paraules es presenta Som Alimentació, una cooperativa de consum que pica l’ullet a d’altres com l’elèctrica Som Energia, i que té una botiga física en el barri de La Saïdia de València. El concepte és molt fàcil: en una ciutat envoltada d’Horta és contradictòriament complicat trobar aliments de proximitat en els supermercats de les grans cadenes; ací els productes són locals i, en la mesura del possible, ecològics.
Fa menys d’un any que van obrir i han sobrepassat les seues expectatives: esperaven 300 sòcies i ara són 455 (i creixent), de les quals 200 són voluntàries. Una de les característiques pròpies del projecte és que, tot i que qualsevol persona pot comprar en la tenda, les sòcies tenen descomptes interessants. Aquestes es divideixen en dos, un model innovador: sòcies voluntàries, que paguen 6 euros al mes, i sòcies voluntàries, que no paguen diners però col·laboren amb 4 hores mensuals en diverses tasques (activitats, treball en la tenda, etc.).
Un dels impulsors, Fernando Navalón, es mostra satisfet amb els resultats de 2018, l’any de llançament: van facturar 150.000 euros i en desembre estigueren “prop de cobrir despeses”. Els mesos de pèrdues s’han compensat amb els fons de reserva arreplegats en la campanya de finançament col·lectiu inicial i en tres subvencions de la Generalitat Valenciana que van rebre com a cooperativa.
__galeria__
En Som Alimentació hi treballen tres persones a jornada completa i compten amb 120 proveïdors de productes de tota mena, des de fruita i hortalisses fins a productes d’higiene. Però hi ha moltes més marques, perquè alguns d’ells són també distribuïdors. En les pròximes setmanes llançaran la tenda online.
Sobre la presa de decisions, Navalón explica: “No som un espai 100% assembleari, però tampoc un on només es prenen les decisions des del Consell Rector”. Ara es troben en procés de reestructuració, però eixe Consell Rector, format per cinc persones triades en assemblea, és el que marca les línies estratègiques del projecte; les decisions “operatives” del dia a dia en les àrees d’administració, proveïdors i comunicació és cosa de les treballadores; i per últim, totes les sòcies aproven els comptes (com marca la llei), a més de tindre veu sobre altres assumptes com els criteris de compra, és a dir, quins productes ha d’haver-hi en la tenda. “Hem sigut els primers a crear un projecte cooperatiu i participatiu”, diu.
Els exemples de Park Slope Food i l’alacantina BioTrèmol
El seu model és únic a l’Estat espanyol, però Som Alimentació no és la primera ni l’última cooperativa de consum a l’arc mediterrani. Es van inspirar, entre d’altres, en el mític Park Slope Food Coop de Nova York (amb 17.000 socis) i en BioTrèmol, amb quatre tendes en Alacant i Múrcia. Aquesta va néixer en 2013 i hui ja és tota una referència en el sud del territori valencià que ha arribat a facturar un milió d’euros.
L’exemple alacantí guarda algunes diferències amb el projecte de València: ací tots paguen i només hi ha una xicoteta base de 20 socis activistes, que han aportat 1.000 euros de capital i comprometen 4 hores de treball setmanal, i més de 500 sòcies consumidores, que han donat 100 euros i no contribueixen amb feina. Tots compren al mateix preu de cost i asseguren que només li carreguen el valor afegit que generen en ajuntar-los en un mateix espai: lloguer dels locals, treballadors (en té 12), consums, etc.
L’esclat de les cooperatives de consum
La tenda de València ha begut d’altres projectes, i ara és ella la que inspira les noves apostes. Navalón conta que s’han posat en contacte amb ells des de cooperatives consolidades o en procés del Principat (com El Rebost) i de Madrid (com La Osa, SuperCoop Lavapiés i BioLibre de Getafe). També nous projectes els han demanat consells i assessorament per donar els seus primers passos, com és el cas d’Avecinal en Saragossa, que va obrir el passat mes de desembre.
A Barcelona hi ha moltes cooperatives d’alimentació, com ara Queviure, Terra Mullada, l’Economat Social de Sants... però encara no existeix un supermercat on fer la compra completa per a la llar similar a les experiències citades. Aquest buit l’intentarà cobrir el projecte Food Coop Bcn, encara en estat de gestació i que podria obrir en 2020 (encara no han decidit en quin barri). També han parlat i après amb la germana valenciana.
Igualment a les Illes l’associació Mallorca nos importa obrirà de cara a la tardor un local xicotet en Inca de venda d’aliments locals frescos i sense embalatge, amb cuina per poder menjar-los. “Si funciona i és rendible”, conta una membre de l’equip, Laetitia Lefebvre, “a llarg termini” es plantegen pegar el salt a un supermercat. Per aconseguir-lo diu que necessiten entre 50 i 100 col·laboradors. Lefebvre explica que a les Illes hi ha grups de consum, però no cooperatives: “Hi ha poc interès pel producte local. Hi ha molt de turista i poca producció”.
Són els supermercats cooperatius competitius en preu?
“La nostra experiència ens diu que és complicat perquè els mateixos criteris de proximitat, ecologia i xicoteta producció ja encareixen el producte. Això el suplim amb canals curts de distribució i amb el suport d’un cert activisme. Però no és fàcil”, admeten des de BioTrèmol. Per tant, el seu mercat no està tant en el preu, com en una relació qualitat-preu “inaccessible a la cadena convencional”.
El principal repte que apunta la consolidada tenda d’Alacant és el mateix que per a les noves iniciatives: “A curt termini, sobreviure a aquests temps en què les grans multinacionals estan entrant en l’ecològic”. “Si l’aconseguim –continuen- seguir creixent fins a assentar-nos a la nostra província amb tendes en totes les comarques. Acostaríem el consum ètic i de qualitat a tot el nostre entorn i tindríem un nombre de socis que ens permetria obtenir uns preus més competitius”.
Amb aquests exemples (i els que vénen), pareix que la sostenibilitat i el consum de productes locals no és una moda passatgera. Ha vingut per quedar-se.