Diuen que els nedadors màster, i en Tatxo Benet ho és, han de ser capaços de nedar relaxadament durant hores i hores, sense tensió ni cansament aparents, per evitar l’acidosi làctica, tant freqüent en esports d’esforç intens i continuat. Qüestió de ritme i força mental. Els entesos expliquen que es tracta de persones realistes, constants, apassionades i partidàries de treballar en equip. El problema arriba quan es llencen de cap en aigües desconegudes o sobrevaloren les seves forces. Dos perills que, de moment, no semblen inquietar al nostre personatge d'avui, que continua dedicant una hora cada dia a fer entre 3 i 4.000 metres braça a la piscina de casa seva, amb les mateixes ganes que ho feia a Lleida, de petit, quan va començar a nedar per superar el mal de genoll que l’impedia ser el perfecte boy scout que volia ser.
Tatxo (que és com ell pronunciava “xato” quan era menut) es diu Josep Maria i és un periodista i empresari lleidatà de 65 anys que actualment copresideix i controla un 5% de Mediapro, empresa líder d’Europa en el sector audiovisual, a més de ser propietari d’una important col·lecció d’art contemporani, que per mantenir-se en forma física i mental, practica la natació d'alt nivell al CN Hospitalet, a les aigües de Begur, a l'estret de Gibraltar, que ha travessat dues vegades, o allà on decideixi anar el seu heterogeni de companys i amics de Marnaton (mar- marató) amb qui comparteix reptes i aventures. I també és propietari d’Ona Llibres, una llibreria i centre cultural de referència de la literatura en català que ocupa uns 1.000 metres quadrats en un magnífic local de Pau Claris entre Casp i Gran Via de les Corts Catalanes.
Mediapro va ser fundada l’any 1995 per Jaume Roures i Gerard Romy, antics companys seus de feina a TV3. La col·lecció d’art contemporani està a punt d’obrir-se al públic a la casa modernista Garriga i Nogués, al carrer Diputació, amb més de 70 peces censurades al llarg de la història, amb obres d’Abel Azcona, Ai Weiwei, Pablo Picasso, Francisco de Goya, Robert Mapplethorpe o Andrés Serrano, entre d'altres. I la natació la va haver de deixar provisionalment de banda després que caigués greument malalt víctima de la Covid, malaltia de la que en va sortir moralment reforçat i amb prou material per escriure un llibre, La travessia més difícil, on explica l'episodi.
Tatxo Benet copresideix i controla un 5% de Mediapro, a més de ser propietari d'Ona Llibres i una important col·lecció d'art contemporani
Tatxo -com li diu tothom- és un tipus extrovertit i de tracte agradable, que es fa amb tothom, i està casat amb la notària Camino Quiroga, nascuda a León, que també és professora de Drets Humans de la Universitat Internacional de Catalunya i secretària de la junta directiva del Cercle d'Economia. Anteriorment, Quiroga havia estat notària a El Ferrol, Madrid i Begur, on havia demanat plaça fugint de la hipercompetitivitat professional capitalina i per poder dedicar més temps a la filla. Justament a Begur va conèixer en Tatxo, s’hi va casar i es va traslladar a Barcelona on té una notaria compartida i força apreciada amb el seu soci Ramon Garcia Torrent al bell mig de la Diagonal. La celebració nupcial va tenir lloc l’any 2015 amb una festa al recinte modernista de Sant Pau, que els convidats recorden amb simpatia. La companya d'en Benet també ha hagut de superar un càncer i és una excel·lent cantant amateur de jazz.
Actualment a Tatxo, fill d’un antic corresponsal del Correo Catalán a Lleida que també es deia Josep Maria (per distingir-se el qual va començar a fer servir el sobrenom com a signatura), se li calcula una fortuna personal inconcreta però gens menyspreable, que, entre altres coses, inverteix entusiastament en les seves activitats de mecenatge cultural. La seva col·lecció d’art, que també inclou el retaule de sant Bartomeu del segle XV procedent d'una església de la Franja que va cedir al maltractat Museu de Lleida després dels fets de Sixena, es va fer força coneguda arran de l'adquisició d'una obra de Santiago Sierra titulada Presos políticos en la España contemporánea, prèviament censurada pels responsables de la fira madrilenya Arco. En va pagar 80.000 euros i de moment també està exposada al Museu de Lleida, el seu petit país d’origen on hi manté vives les arrels, com també ho demostra el seu pas per la Unió Esportiva de Lleida, icónica i emblemática entitat a les terres de Ponent, de la que en va ser accionista majoritari fins la seva desaparició i posterior substitució per l'actual Club Lleida Esportiu.
Fins que hi va arribar en Tatxo, Ona Llibres era una petita llibreria de Gràcia fundada l’any 1962 per iniciativa del mecenes i empresari Josep Espar i Ticó i l'editor Jordi Úbeda i Bauló, dedicada en exclusiva a comercialitzar llibres en català, que havia tancat portes l’any 2010 arran d’una crisi interna. La llibreria havia tornat a obrir l’any 2013 al carrer Gran de Gràcia, i finalment, l’any 2020, després que en Tatxo Benet en comprés la majoria, va inaugurar el local de Pau Claris, que funciona sota la seriosa gerència de Montse Úbeda, sòcia minoritària i filla d’un dels fundadors.
Quan hi pensen, els seus antics amics i companys de joventut del Diari de Lleida, d’El País i del Periódico de Catalunya, se’n fan creus.
De Lleida al món
De jove, Tatxo va estudiar dret a l'Estudi General de Lleida-UB i periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Dues disciplines que no va acabar perquè als 18 anys ja va començar a treballar al Diari de Lleida com a redactor d’esports, que llavors ja era la seva vocació. El desembre de 1976 va baixar a Barcelona per integrar-se a la redacció de Catalunya Express, un assaig no reeixit de tabloide de l'editor Sebastià Auger, on l’havia contractat un altre periodista lleidatà, en César López Rosell. Però l'experiència no li va acabar de fer el pes. I després d’una breu estada a Pamplona on va anar a viure per motius sentimentals i des d’on va viure les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme, el juny de 1977, va tornar a Lleida.
1977 va ser un any convuls en el que va tenir lloc l'atemptat feixista a la revista El Papus a càrrec de un grup de membres de la “Guardia de Franco”, residents a Lleida que Tatxo coneixia prou bé. Aquella circumstància havia de ser providencial. Tatxo va telefonar a la delegació d’El País, es va oferir a escriure un reportatge sobre aquells individus que va ser acceptat immediatament i, a canvi, va demanar estatuts de corresponsal a Lleida, a tant la peça. D'aquesta manera va conèixer Enric Canals, que feia de corresponsal del mateix diari a Barcelona. Va ser a partir de novembre de 1978 quan va passar d’El País a El Periódico de Catalunya per fer la mateixa feina, que compartia amb el seu inseparable fotògraf Carles Gené, amb qui es passava el dia buscant-se la vida per tota la demarcació amb el seu Seat 127 de color vermell, que es va acabar fent prou famós a les comarques de Ponent.
El Periódico acabava de ser fundat per l'empresari Antonio Asensio amb l'ajut inestimable del llegendari Antonio Franco, que volien fer un diari essencialment gràfic i visual, de centre esquerra, i molt atent a dos espais informatius de gran interès: l’actualitat ciutadana i els esports. És a dir, el Barça. No gaire després, a conseqüència d’una crisi provocada per una mala planificació del torn de vacances, la plantilla es va veure necessitada de reforços i el periodista i escriptor Josep Maria (“Mima”) Ràfols, bon amic del futur director de TV3, Enric Canals, el va proposar com a redactor a la jove redacció central barcelonina de El Periódico i fins i tot el va hostatjar uns dies a casa seva. Ràfols recordava Tatxo com un bon corresponsal, capaç d’aixecar notícies d'interès general al difícil territori que cobria, que en cas necessari es jugava la vida amb en Gené per aconseguir fer arribar la informació gràfica i literària abans del tancament de l’edició. Eren temps sense telèfons mòbils, ni radars de tràfic ni cinturons de seguretat.
Allà s'hi va estar tres anys i, entre altres coses, es va fer càrrec de dirigir la secció generalista de “Las cosas de la Vida”. Al començament, sota direcció del també lleidatà Antonio Franco i quan Franco va marxar amb bona part de la redacció a muntar l’edició catalana de El País, sota la direcció successiva de Ginés Vivancos i Enrique Arias Vega, amb qui va fer un bon equip.
Fotografia de Rafa Ariño
Tatxo és un tipus extrovertit i afable, segur d'ell mateix, que mai ha tingut cap problema a l'hora de fer amistats. Ràfols i Canals, aquells dos amics amb qui va compartir feina, festes de Gràcia, al Poble Espanyol, al Moll de la Fusta, i a totes aquelles altres que Barcelona celebrava alegrement en temps de la Transició. I, sobretot, passió pel periodisme. Una amistat basada en el respecte mutu, que encara gaudeix de bona salut i que havia de ser clau per a la futura carrera d’en Tatxo, que va fer un gran salt l’any 1983, quan abans que es trenqués la seva relació personal i professional, Alfons Quintà i Enric Canals, que havien fet tàndem com a corresponsals de El País a Barcelona, van rebre l’encàrrec de construir la Televisió de Catalunya. Canals va recomanar Ràfols, antic company seu al Diario de Barcelona, que va assumir la tasca de primer director del Telenotícies Vespre i, d’acord amb en Ràfols, a Tatxo Benet, que va assumir la de Cap d’Atribucions (Desk Assignment, en llenguatge dels germans Hanna, els assessors americans de TV3, procedents de la CNN).
L’home dels auriculars a l'orella
D’aquells inicis a TV3, es recorda la imatge d’un Tatxo inquiet, anant amunt i avall de la redacció amb els auriculars a l’orella, sentint la BBC i altres emissores internacionals de prestigi per tal de no perdre’s cap notícia important susceptible de ser incorporada a la escaleta de guió dels seus informatius. Lluny del paper de ”televisió antropològica” que el llavors director general de TVE, José María Calviño (pare de l’actual ministra Nadia Calviño), volia atribuir a TV3, els seus responsables tenien ordres estrictes de construir una emissora global i competitiva a tots nivells.
Benet, Canals i Ràfols van formar un nucli professional potent, autònom respecte l’enigmàtica ombra del cèlebre Alfons Quintà, i fins i tot van viatjar als EEUU per observar el funcionament dels principals mitjans de comunicació, i especialment de la CNN, gràcies als contactes que, en tant que director, l’Enric Canals mantenia amb el Consolat americà de Barcelona, que és un dels més antics del món. Canals encara recorda la bona acollida personal que Ted Turner, president de la CNN i marit de Jane Fonda, va dispensar a la delegació de TV3 quan amb motiu de la celebració de l’International Headlines, va ser hostatjada a l’hotel d’Atlanta on s’ubicaven els estudis de la CNN.
Tatxo Benet i Jaume Roures van coincidir a l'àrea d'Esports de TV3 que, des de 1987 fins a 1996, va adquirir els drets de la Primera Divisió, la Copa del Rei d'Espanya, la Lliga de Campions, Wimbledon o l'Open dels Estats Units
Fins que un bon dia i en vista que la secció d’esports necessitava una empenta, Canals va proposar a Tatxo passar de ser Cap d’Atribucions a ser Cap del departament d’Esports, on va coincidir amb Jaume Roures, un productor de la casa que simultàneament també havia passat de ser el cap de Producció d’informatius a ser-ho exclusivament de l’àrea d’Esports. Aquell tàndem professional va permetre que, des de 1987 fins a 1996, mentre Tatxo Benet va ser Cap d’Esports, TV3 adquirís els drets de la Primera Divisió i de la Copa del Rei d’Espanya, de la Lliga de Campions de la UEFA, dels campionats de tennis de Wimbledon i de l’Open dels Estats Units, dels Grand Slam de golf de la Gran Bretanya i els Estats Units, l’Augusta Masters de Georgia (EEUU) i el Campionat de la PGA, que també se celebra a Nord Amèrica.
Durant aquell temps, Canal 33 va passar a ser el canal d’esports de Televisió de Catalunya, tot i que l’any 1992 Tatxo Benet va exercir com a director general del Canal Olímpic, que transmetia els Jocs Olímpics de Barcelona’92 les 24 hores del dia. Va ser l’any 1997, quan Antonio Asensio, el seu antic patró al Grupo Zeta, llavors propietari d’El Periódico de Catalunya, el va contractar com a Director General d’Audiovisual Sports, una empresa participada pel mateix Asensio en un 40%, Sogecable (Sociedad Gestora de Canal +), en un altre 40% i Televisió de Catalunya en el 20% restant. Una companyia que havia nascut fruit de l'anomenat “Pacto de Nochebuena” assolit en molt última instància a la seu madrilenya de la Fundación Santillana, mitjançant el qual, Jesús de Polanco (PRISA), Antonio Asensio (Grupo Zeta) i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) explotarien junts els drets audiovisuals de la Lliga espanyola de fútbol. Era el dia 23 de desembre de 1996.
_relacionada__
Tatxo tenia la confiança d’Asensio i de TV3, que era la que en designava director, però a l’empresa li havia sortit una forta competència: Telefónica, acabada de privatitzar sota el primer govern de José María Aznar, havia creat la seva pròpia plataforma, Via Digital. Asensio, pel que sembla, tenia alguns problemes fiscals amb Hisenda i el resultat final va ser que l’empresari barceloní, reconegut jugador de pòquer, va acabar venent la seva participació a Telefónica. Quan l’adversari té cartes més altes que les teves, és molt difícil jugar de farol. I aquell cop, sobre el tapete hi havia un gran negoci en joc: els drets d’explotació dels drets audiovisuals de la Lliga.
Els inicis a Mediapro
Com a conseqüència, i un pèl desenganyat, Tatxo va deixar la feina i el seu domicili a Madrid i va tornar a Barcelona, on va fundar una petita societat de producció audiovisual a la que va batejar amb les inicials: TBF. Aquí, després de rebutjar una anecdòtica oferta del president Núñez que havia de substituir Antón Parera a la direcció general del Barça, l'esperava la gran oportunitat de la seva vida: uns anys abans, el 1994, Jaume Roures y Gerard Romy, posteriorment desvinculat del projecte, havien fundat Mediaproducción S.L.U (Societat Limitada Unipersonal) i necessitaven aquell company d'aventures solvent i sense complexes, amb qui havien compartit bones experiències a TV3. Va ser l'any 2000, quan TBF, que fins aquell moment es gestionava des de la saleta d’estar de casa seva, va fusionar-se amb Mediapro per iniciar un creixement espectacular.
Va ser l'any 2000 quan TBF va fusionar-se amb Mediapro per iniciar un creixement espectacular. Actualment, factura més de 1.900 MEUR l'any i té uns 7.000 treballadors
Actualment, Mediapro factura més de 1.900 milions d’euros a l’any, té uns 7.000 treballadors i disposa d’oficines pròpies a 36 ciutats del món. L'empresa, especialitzada en producció i gestió drets de televisió, té contractes vigents d'exclusivitat amb la Lliga espanyola de futbol, l’Europa League, i produeix 13 lligues de futbol en diferents països d‘Europa, Àfrica i Sud Amèrica a més de la Lliga del Canadà i de gestionar els drets internacionals de la lliga xinesa. Al món del cinema, la productora ha realitzat 72 pel·lícules, que han obtingut 3 nominacions i 2 Oscar de la Academy of Motion Picture Arts and Sciences americana, 2 Globus d’Or i 2 Independent Spirit a també a Califòrnia, 1 Vulcane a la Gran Bretanya, 1 Ós de plata al millor guió al Festival de Berlin, 28 Goya de l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España, 1 BAFTA a la Gran Bretanya, 1 Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià i 2 Daytime Emmy Awards de televisió també als Estats Units. Entre les més conegudes, Salvador, de Manuel Huerga, Comandante, d’Oliver Stone; Los lunes al sol, de Fernando León, La vida secreta de las palabras, d’Isabel Coixet i Vicky, Cristina, Barcelona, de Woody Allen.
L'empresa és líder europeu del sector i acaba de cedir al primer grup de capital privat xinès Orient Hontai Capital fins el 80% del seu accionariat, tres anys després que el mateix fons n’hagués comprat un 22 ́5% al “pilarista” Juan Abelló, un 19% al magnat mexicà Emilio Azcárraga, propietari de Televisa, i un 12% a qui va ser el primer soci d’en Roures, Gerard Romy. En total un 53%. Amb l'operació signada l'any passat, Mediapro s`ha recapitalitzat amb 620 milions d'euros, cosa que permetrà a la companyia pagar deutes, recuperar-se del sotrac provocat per la pandèmia, que havia reduït la seva xifra de negoci en un 40%, i enfocar nous projectes d'expansió. El nou repartiment d'accions, ha deixat un 5% en mans de Roures, un altre 5% en mans de Tatxo Benet, i el 10% restant en mans del gegant publicitari WPP, amb seu central a Londres. Roures i Benet, o Benet i Roures, seguiran sent els màxims executius de Mediapro, en tant que presidents i consellers delegats amb iguals drets i competències.
La solidaritat del nedador de fons
Tatxo, acostumat a nedar en aigües de tota mena i diferent temperatura, ha travessat dues vegades l’estret de Gibraltar, ha fet dues altres vegades la volta a l’illa Dragonera amb els seus amics de la penya “martoniana”, ha fet les travesses entre Mallorca i Menorca, entre Capri i Nàpols, la del Cap de Creus, Cadaqués i Port de la Selva, i s’ha fet un tip de tirar-se de cap a les piscines del Club Natació de l’Hospitalet, on entrena, o a les de les seves cases del Putxet i Sa Tuna, on el seu interclassista grup de companys d’aventures sol ser convidat periòdicament a comentar la jugada i fer el tradicional pica-pica. La darrera travessa, Cap de Creus/Cadaqués/Port de la Selva, de 21 quilòmetres, la va fer l'octubre passat, després de sortir de la UCI on l’havien ingressat com a pacient greu de Covid.
Queda algun repte pendent, com el de travessar el Canal de la Mànega. O ampliar encara més la seva col·lecció d'art censurat. O acabar de consolidar Mediapro internacionalment, amb la mirada posada a Orient.
Per això, ell continua entrenant cada dia, sabent l’esforç que costa nedar en qualsevol mar i circumstància, per molt freda que estigui l'aigua.
Els nedadors de fons són així.