Per molt grans que ens fem, sempre hi ha un nen en el nostre interior. Algunes persones ho exterioritzen més, d’altres menys, però el que està clar és que a tots ens agrada jugar. En més o menys mesura, i per molt diferent que sigui l’activitat, l’entreteniment i les ganes de passar una bona estona són clau. I amb aquesta idea va treballar el director David Fincher en la pel·lícula The Game (1997) i que demostra com pot canviar la vida.
La pressió de Se7en i l’aposta per un joc
Amb la pressió de l’escandalós èxit de Se7en (1995), els espectadors estaven expectants amb la nova entrega de Fincher. Pensaven en si s’hauria superat i unes elevades expectatives són, sovint, presagi de quelcom que decebrà. En qualsevol cas, el misteri i el suspens són els predominants del film i provoquen que no puguis treure els ulls de la pantalla. El motiu de tot plegat? El desenllaç d’un joc.
El seu caràcter fred, dur i solitari mostren un personatge infeliç que no té cap ambició o motivació
La pel·lícula es basa en la història del multimilionari Nicholas Van Orton, interpretat per Michael Douglas, que té a l’abast tot el que un pugui desitjar (materialment). Van Orton és un inversor exitós, que gestiona 600 milions de dòlars, però en el terreny personal és un dèspota. El seu caràcter fred, dur i solitari mostren un personatge infeliç, que es deixa emportar per la rutina del dia a dia i que no té cap ambició o motivació.
Un multimilionari infeliç i un germà amb un regal misteriós
Fins que apareix Conrad Van Orton (Sean Penn), el seu germà. Extravertit i sense preocupar-se del que pensin d’ell els altres, es pot comprovar en la primera trobada que la relació entre els dos no passa pels seus millors dies. Amb el trauma del suïcidi del seu pare molt present, els dos germans celebren l’aniversari de Nicholas. En fa 48 i quin podria ser un bon regal? Devia pensar Conrad… Una persona rica que no li falta de res. És llavors quan té la idea de regalar-li una experiència. No una caixa d’aquestes amb experiències, i mil opcions disponibles, sinó una concreta.
Li dona una targeta d’invitació de Consumer Recreation Services (CRS) i no queda gens clar quin és l’objectiu o a què es dediquen. En un primer moment creu que és un servei de prostitutes i no podria estar més desencaminat. Intrigat per saber de què tracta, la curiositat el fa presentar-se a les oficines i sotmetre’s a una sèrie de proves que no acaba d’entendre molt bé.
La barreja entre fantasia i realitat és molt fina i el xoc del final deixa l’espectador bocabadat
Ningú l’avisa de quan començarà, però sí que l’adverteixen de la gran satisfacció d’anteriors clients. La pel·lícula va avançant i el protagonista cada vegada queda més perplex. S’assoleixen uns límits que provoquen la desesperació i Nicholas busca explicacions davant el gran circ que s’havia organitzat.
La barreja entre fantasia i realitat és molt fina i el xoc del final deixa l’espectador bocabadat. Sembla que aquest tipus de desenllaç són propietat de Fincher, però el que està clar és que, tot i ser una gran pel·lícula, no està a l’altura de Seven. Els números parlen per ells mateixos: 110 milions de dòlars recaptats, amb un pressupost de 48 milions. Tampoc va ser de les més preferides per als amants del setè art i és que no es va situar ni entre les 40 pel·lícules més vistes d’aquell any.