El Parc d'Atraccions del Tibidabo és un símbol de Barcelona. Ubicat al cim de Collserola i amb 120 anys de vida, la seva història és com una muntanya russa de pujades i baixades. Des d'una iniciativa privada pionera el 1900, a la fallida de l'empresa propietària als anys 90 fins a la gestió pública actual, el parc ha passat per diferents mans i episodis. Alguns d'ells traumàtics, com la mort d'una noia en una de les seves atraccions el 2010. Però la supervivència de la muntanya màgica ha estat el fil conductor de la seva trajectòria.
Tot va començar el 1899, quan el farmacèutic Salvador Andreu va impulsar un projecte d'urbanització de la muntanya, ideant el tramvia i el funicular. La inauguració oficial es va celebrar el 29 d'octubre de 1901, tot i que aquell parc d'atraccions poc tenia a veure amb el que es coneix avui. Unes bàscules automàtiques i màquines de venda de postals eren dos dels principals atractius.
Durant els primers anys ja es van anar instal·lant telescopis i prismàtics, gronxadors, jocs de bitlles, els miralls, autòmats o una estació de coloms missatgers. I tot plegat es combinava amb actuacions de cors, bandes militars o orquestres. Fins i tot es va intentar obrir un casino, però no va fructificar. La classe alta barcelonina era el principal públic durant aquella primera etapa.
L'avió i la Talaia
La construcció de la Talaia, el 1921 | Tibidabo
A la dècada del 1910 va ser quan el Tibidabo fa fer un gran pas endavant i es va obrir més a tota la població de Barcelona. Aquell mateix any es va construir el carrusel elèctric i, el 1915, arriba el Ferrocarril Aeri, precursors de les grans atraccions que havien d'arribar.
Va ser el 1921 quan va arribar un dels emblemes no només del parc, sinó de tot Collserola: la talaia. 50 metres d'alçada per contemplar les millors vistes de Barcelona i que encara es manté en peu. I sis anys més tard es va instal·lar un altre símbol, l'avió, que recreava l'aparell que va fer el primer vol entre la capital catalana i Madrid.
La Guerra Civil i la postguerra va frenar l'expansió del parc i no es van fer noves atraccions fins a finals dels anys 40, com el laberint de xiprers. En esclatar la guerra l'espai es va col·lectivitzar, però després va tornar a mans de la família Andreu, a través d'una societat anònima.
Època daurada
L'avió, simbol del Tibidabo | Tibidabo
Els anys 50 van ser d'èxit i creixement. El Teatre Infantil, el Telefèric, les Olles Voladores o el Castell Encantat són només algunes de les atraccions que van aparèixer. Entre la societat barcelonina es coneixia l'espai com el paradís dels nens.
Els anys següents es va mantenir el creixement i als anys 80 es van instal·lar atraccions com el Diavolo, el vaixell pirata, el Carrusel de dues plantes o l'Aladino.
De la Rosa i corrupció
El 1988 va arribar un dels moments crucials de la història del Tibidabo. El llavors popular empresari Javier de la Rosa compra el parc i crea la societat Grand Tibidabo per gestionar-lo. Pocs anys després fa fallida i l'espai surt a subhasta el 1999.
Però entremig, una història tèrbola. I és que l'Audiència de Barcelona va condemnar De la Rosa a 3 anys de presó per apropiació indeguda per la descapitalització de Grand Tibidabo. Segons la sentència, l'operació va liquidar els estalvis de 10.000 petits accionistes i l'empresari va reconèixer que es va apropiar de 68 milions d'euros entre 1991 i 1994.
De fet, Grand Tibabo ha estat un mort vivent fins al 2019, quan es va oficialitzar la seva liquidació després d'arribar a deure més de 30 milions el 2011. Així ho recordava La Vanguardia: "L'empresari model, com el va definir Jordi Pujol, es va embarcar en múltiples operacions, cadascuna més desastrosa. Però, sobretot, Grand Tibidabo es va enfonsar perquè De la Rosa va posar la mà a la caixa".
Quan Chupa-Chups va comprar el Tibidabo
I amb el Tibidabo en subhasta és quan va arribar amb força l'Ajuntament de Barcelona. Però no a la primera. De fet, Chupa-Chups va estar a punt d'adquirir-lo, però la institució pública va utilitzar el dret a tempteig i va adquirir els terrenys i el parc per 1091 milions de pessetes (uns 6,5 milions d'euros).
Així ho recorda l'actual directora del parc, Rosa Ortiz: "Qualsevol empresa o propietat privada podria haver estat propietari del cim de Barcelona. De forma molt urgent, quedaven poques hores, hi havia un plenari a l'Ajuntament i no estava a l'ordre del dia. Però es va incloure i es va plantejar que l'Ajuntament exercís el dret de tempteig. I tots els grups van dir que sí". Va ser el gener del 2000, amb l'alcalde Jordi Clos.
Ortiz: "Som un parc emblemàtic, de proximitat, el segon més antic d'Europa"
"Som un parc emblemàtic, de proximitat, el segon més antic d'Europa", emfatitza Ortiz, que justifica la decisió d'aquell moment: "El parc era molt estimat per tots, forma part de la ciutat i la història de les famílies. Es va pensar que aquest parc, aquest cim, el més alt de Barcelona, havia de formar part del patrimoni de la ciutat com a propietat".
Ortiz: "No només havíem d'aprendre la gestió d'un parc"
Ortiz recorda com una administració pública mai havia gestionat un parc d'atraccions i havien de decidir quina era la gestió més adequada. Podria haver estat una concessió a una empresa privada, però finalment van preferir delegar-ho a través de la societat pública Barcelona Serveis Municipals.
"No només havíem d'aprendre la gestió d'un parc, conèixer el sector o la competència. Era el balanç entre què havíem de fer com a gestió d'un servei de mercat i com projectar-nos cap a un parc públic, per a tots i que aportés valor a la ciutadania", afegeix la directora del Tibidabo, implicada des de l'inici.
El primer que van fer va ser dissenyar un pla estratègic amb quatre eixos principals: educació, solidaritat, sostenibilitat i l'experiència. Igual que a principis de segle XX, l'objectiu seguia sent emocionar el públic, principalment de Barcelona. "Som generadors d'experiències i treballem aquests moments de records emotius que formen part de la vida de les persones. Un record màgic", descriu Ortiz. Diverses generacions de catalans ja ho han viscut.
El ferrocarril aeri, al 1915 |Tibidabo
Tragèdia mortal
Però no tot va ser un camí fàcil des de llavors. El primer any sense pèrdues per Barcelona Serveis Municipals va ser el 2006. I entre el 2010 i el 2012 es va viure una situació crítica, on el deute va créixer i els números vermells van tornar. Un dels motius va ser el tràgic accident del Pèndol, on una noia de 15 anys va morir.
"Va ser un impacte molt directe. Vam tenir una baixada important de visitants", reconeix Ortiz, que defensa que es va seguir el protocol marcat i que, arran de l'accident, es va establir el protocol de seguretat més exigent. "No va ser una fallida per part nostre, però la nostra reputació estava danyada", afegeix.
Ortiz: "Són crisis puntuals que es poden donar a les organitzacions"
Aquest fet va obligar a recuperar la confiança de famílies i clients, de la qual en fa un balanç positiu: "Són crisis puntuals que es poden donar a les organitzacions i ho vam gestionar amb èxit, Hem fet conferències en escoles de negoci per com va ser el tractament de comunicació, molt transparent". Segons Ortiz, la majoria de socis i famílies usuàries es van mantenir fidels al parc.
Però va deixar el Tibidabo en una situació molt delicada i, fins i tot, el govern de l'alcalde Xavier Trias va prometre la seva privatització. Tot i això, mai va arribar. I el 2013 van tornar els beneficis, que es van mantenir fins el 2020, quan la crisi del coronavirus ho ha alterat tot.
Públic familiar
Una de les idees clares que tenia l'Ajuntament en fer-se càrrec del Tibidabo va ser que havia de ser un parc familiar, pensat pels nens. Per això, moltes de les noves inversions van anar a parar a atraccions o espais on joc i educació van lligats.
La seva filosofia fa que no vegin Port Aventura com a competidor. "Són dos parcs molt diferents", assegura Ortiz. De fet, des del Tibidabo veuen més competència en centres comercials, cinemes o altres espais d'oci de la ciutat. En prepandèmia, el 50% dels visitants dels 4.000 visitants diaris del Tibidabo era de Barcelona i l'àrea metropolitana, el 35% de la resta de Catalunya i el 15%, públic estranger. "És un parc de ciutat i molt vinculat a la història. No tots els turistes disposen de quatre hores per anar a un parc d'atraccions", apunta.
Ortiz: "Port Aventura és un parc referent, però més de destí, és un dels principals parcs europeus"
"Port Aventura és un parc referent, però més de destí, és un dels principals parcs europeus. Nosaltres som un parc històric, per veure les millors vistes", apunta la directora, que ho resumeix: "Les atraccions, que en un altre lloc tindrien una experiència suau, al Tibidabo són úniques per la panoràmica. És una experiència única. En un parc, el 50% de la inversió és tematització. Nosaltres ja ho tenim amb les vistes".
Un referent internacional
El museu dels auòmats |: Tibidabo
Amb tot plegat, el Tibidabo és també un referent dins dels parcs d'atraccions urbans a tot el món. Disposa d'alguns elements únics que suposen un patrimoni irrepetible, com el museu dels autòmats, que acumula més de cent anys de vida i que no es troba enlloc més i que conté més de 40 peces dels segles XIX i XX. També atraccions emblemàtiques com la Talaia i d'altres més modernes, però que ja són un símbol, com la Nòria o l'Hotel Krueger.
I sense oblidar el futur. Per exemple, en el tren, han establert una atracció semivirtual amb unes ulleres de visió artificial. "Hem estat pioners. Ens renovem, mirem al futur, però conservem la història i el patrimoni", sentencia Ortiz. I també amb apostes importants, com els 19 milions d'euros invertits enguany en la Cuca de llum, un nou funicular que vol potenciar les visites a la cima de la muntanya i ser la principal entrada al parc, fent reduir l'ús del vehicle privat.
120 anys després, el Tibidabo es renova. Ha passat moments dramàtics, altres esplendorosos; però són molts els barcelonins i catalans que en guarden un record màgic.