¿Què tenen a veure un article de 1971 d’un lingüista de nom Einar Haugen, una protesta, aquell mateix any, d’un intrèpid grup d’activistes contra proves nuclears, i el grup de pressió 17+1? ¿I què poden tenir d’interès per a les empreses les relacions que es puguin teixir entre aquestes premisses?
A finals de 2019 la Comissió Europea va aprovar el Pacte Verd europeu, un paquet de mesures destinades, l’any 2050, a fer de la Unió Europea un territori climàticament neutre (Net Zero) en la transició del model productiu. A escala global, l’ONU ja havia adoptat una nova agenda de desenvolupament sostenible quatre anys abans, definida amb els arxiconeguts Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), els quals cal haver assolit el 2030. D’acord amb l’ONU, tothom hi ha de posar el seu gra de sorra: “governs, sector privat, societat civil i persones com vostè”.
Els objectius, com tothom sap, són 17. D’un temps ençà, però, algunes entitats i organitzacions advoquen pel 17+1, adduint que és indispensable garantir la presència i reconeixement de totes les llengües i cultures en el món futur que s’està dibuixant. En efecte, la sostenibilitat d’una expressió cultural d’una ubiqüitat tan manifesta no apareix en cap dels 17 objectius de l’ONU. No apareix, tampoc, en cap informe, estudi o proposta de cap de les grans empreses de consultoria o auditores que presten serveis a empreses o les assessoren.
¿Com es podia ser una entitat socialment i ambientalment responsable si no es tenia, alhora, una mirada “ecològica” sobre el fet lingüístic?
Fora de l’àmbit polític i empresarial, aquesta remor de fons fa anys que es va gestant en les organitzacions civils. ¿Com es podia ser una entitat socialment i ambientalment responsable si no es tenia, alhora, una mirada “ecològica” sobre el fet lingüístic? Doncs bé, l’organització ecologista d’àmbit mundial amb més renom, Greenpeace, ha resolt la contradicció fa ben poc, adoptant el català en la seva imatge i comunicacions externes. I no pas d’una manera tèbia, d’esquitllentes, sinó amb tot una declaració de principis que val la pena enunciar, encara que tingui, de moment, un abast limitat:
Greenpeace és conscient de la importància de defensar la diversitat cultural al mateix temps que es defensa la diversitat ecològica. Per això, aprofitant el llançament de la nova web, hem fet un esforç per fer que les persones que visiten el nostre lloc web puguin trobar els continguts principals en quatre idiomes: castellano, català, galego i euskera. [...] Creiem que aquestes pràctiques d’una organització de caràcter internacional combinen la possibilitat que tots els socis accedeixin a la informació de Greenpeace en un idioma que coneguin bé, i al mateix temps col·laboren amb la riquesa lingüística de cada una de les comunitats autònomes.
És veritat que ha costat molt –potser massa– arribar fins aquí. Gairebé 50 anys des que el 1971 uns eixelebrats canadencs es van interposar, a bord d’una tranyina d’encerclament, entre els bells paratges de l’illa aleutiana d’Amchitka (Alaska) i Cannikin, una prova nuclear que alliberaria sota terra 5 megatones d’energia. Uns joves que, amb aquella acció, van protagonitzar l’acte i escriure l’acta fundacional de Greenpeace. Aquell també va ser l’any –coincidència?– en què un lingüista americà de pares noruecs, Einar Haugen, escriví un article que per primera vegada utilitzava el concepte d’ecologia per estudiar com interactuaven les llengües amb –i en– els seus entorns respectius.
El valor de la diversitat lingüística ha arribat, doncs, a la societat política i civil. I és inevitable que vagi arribant, d’una manera o altra, al món de les grans empreses perquè finalment acomboïn, com ha fet Greenpeace, tots els colors del verd. La contradicció torna a pesar massa. ¿O és que potser és una altra coincidència que, amb l’expansió del cotxe elèctric, comencin a treure el cap manuals digitals, ordinadors de bord i sistemes d’infoentreteniment en llengua catalana en les marques de cotxe més capdavanteres?