En aquesta sèrie no parem de donar visibilitat a fons d’inversió que compren empreses, una reiteració que respon a la conjuntura actual en què aquests fons no s’aturen en el seu propòsit d’adquirir negocis o parts d’aquests negocis. L’últim cas proper que hem vist és el dels laboratoris familiars Uriach, que han traspassat una part significativa de les seves activitats al fons MCH, de nacionalitat espanyola. L’empresa Uriach és un clàssic del sector farmacèutic, amb una tradició guanyada a pols després de més de 175 anys en el sector i situada ja dins la constel·lació habitual de les grans firmes del sector farmacèutic del país, juntament amb Almirall, Ferrer, Esteve, Indukern i Reig Jofre.
El grup de la família Uriach té diversos òrgans de govern, com són l’assemblea familiar (accionistes i potencials accionistes), el consell de propietaris (màxim òrgan de representació dels accionistes), el consell d’administració (màxim òrgan executiu de l’empresa, amb membres triats pel consell de família), a més del conseller delegat (extern a la família, en l’actualitat Oriol Segarra Montaner) i del comitè de direcció (òrgan operatiu). Al consell d’administració hi trobem personatges significatius del món de l’empresa, com poden ser Luis Cantarell Rocamora (exvicepresident de Nestlé i membre d’una família vinculada a Bayer des dels anys 60), Joaquim Agut Bonsfills (amb càrrecs executius al llarg de la seva carrera a General Electric, Terra i Cirsa) o Francisco Belil Creixell (enginyer, antic conseller delegat de Bayer i de Siemens, i familiarment vinculat a la indústria química alemanya des de fa quatre generacions). Els inicis de l’empresa dels Uriach es remunten al llunyà 1838, quan el primer emprenedor de la nissaga, Joan Uriach Feliu, emigra de Sant Andreu de Palomar a Barcelona per treballar a la drogueria de Rafael Vilaclara Euras. Els Vilaclara són també una família molt rellevant del país, amb orígens a Sant Feliu Sasserra, on cap allà els inicis del segle XV un pagès de remença va adquirir un tros de terreny per edificar-se una gran casa amb llum tot el dia, una característica prou singular com per acabar definint el seu llinatge (vila-clara).
Tornant als nostres protagonistes, al cap d’un parell de dècades, Uriach va comprar el negoci on treballava i aquí va començar tota la història. Més tard, vindrien èxits com la Fosfatina Falières (llicència francesa), que era una farina de cacau molt popular els anys 20, el Biodigest (regulador intestinal infantil) o la Biodramina (popular pastilla antimareig). Més tard, vindria l’aprofundiment en el camp de la investigació i la creació de molècules pròpies que han tingut gran sortida al mercat.
Avui en dia, fins a la venda de part del negoci, la seva activitat estava dividida en dues branques, la que anomenen business to business (client corporatiu) i la que duu per nom consumer healthcare (client final). La primera d’aquestes és la que atorga llicències internacionals sobre investigacions fetes al si de la companyia i fabrica genèrics per tal que altres firmes els puguin comercialitzar; d’aquí el nom de l’àrea de negoci, que indica que el client són altres empreses del mateix sector. Aquesta línia, la que al final ha estat venuda, aportava un 30% de la facturació total. A l’altra banda trobem, com dèiem, el segment de consumer healthcare, que agrupa tots aquells fàrmacs destinats al consumidor final. Tots ells són productes d’autoconsum que es dispensen sense recepta, alguns molt coneguts com la Biodramina (ja esmentada al començament), l’Aero-Red (adquirit a Bristol-Myers Squibb el 2001) o Fisiocrem (una gamma sencera per tractar problemes articulars, musculars, tendinosos, etc.). També tenen la marca Aquilea, una ensenya de productes naturals procedent dels històrics laboratoris Diviser Aquilea d’Antoni Vila Casas, que van ser adquirits per la família Uriach l’estiu del 2005. En agregat, les vendes d’Uriach l’any 2020 van enfilar-se fins als 240 milions, deixant un flux de caixa brut de 48 milions. Tot plegat va superar un 5% els resultats de l’exercici anterior.
MCH gestiona uns actius de 518 milions d'euros, a anys llum dels grans fons de capital risc internacionals, però que els posiciona com a líders del mercat estatal en 'private equity'
En aquesta conjuntura és quan ha arribat la transacció per la qual la firma de capital risc MCH ha propinat una queixalada a la companyia farmacèutica i se li ha quedat un 30% del negoci, que no és poca cosa. Dins l’operació hi ha les dues plantes productives de la firma, la de Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental), coneguda com a Urquima, i la de Palau Solità i Plegamans. Com acostuma a passar en aquest tipus d’operacions en què hi ha implicades empreses no cotitzades (i més si són de caràcter familiar, com és el cas), a la informació publicada no hi ha rastre de l’import que el fons d’inversió ha abonat a la família accionista. Sense conèixer cap detall intern de l’acord i atenent-se només a la dada d’ebitda, el valor de la línia de negoci transferida podria estar al voltant dels 100 milions d’euros.
El viatge que està fent l'economia des dels empresaris cap als financers sembla que continua amb vigor
Però qui són els compradors d’aquesta part del negoci? Estem acostumats a sentir parlar de fons com CVC, Carlyle o Blackstone, però MCH no semblen tan coneguts. En efecte, es tracta d’una firma madrilenya que no juga a les divisions internacionals de les finances perquè es mouen en un àmbit local molt més modest. Per començar, MCH Private Equity Investments gestiona uns actius de 518 milions d’euros (que s’enfilen fins els 850, segons la seva pàgina web), una magnitud que pot semblar molt generosa, però que es troba a anys llum dels grans fons internacionals. Tot aquest capital està repartit en vuit fons d’inversió i dos vehicles de capital risc. Amb tot, aquesta xifra els dona per ser líders del mercat estatal en l’àmbit del private equity, on van entrar en el llunyà 1998. La llista d’empreses on han invertit resulta molt interessant d’analitzar, perquè hi trobarem marques molt conegudes; a la seva cartera hi ha o hi ha hagut empreses com el fabricant d’embotits Palacios, el grup d’oci nocturn Pacha, el fabricant de trens Talgo, la panificadora Europastry, la conservera Isabel, el centre d’ensenyament de la llengua anglesa Vaughan, les perruqueries Marco Aldany, el grup d’acer dels Boixareu Irestal o la cadena d’òptiques +Visión, entre moltes d’altres.
Els fundadors d’MCH van ser Jaime Hernández Soto (amb passat a Lazard, Santander i Banco Exterior) i José María Muñoz Domínguez (McKinsey i Andersen Consulting), que el maig del 1998 es van llançar a un sector que en aquells moments estava a les beceroles a l’Estat espanyol, amb pocs operadors i nul·la tradició. Es pot dir que van arribar al moment adient, perquè des d’aleshores són els líders del mercat local. El març de 2019, els accionistes tradicionals de la firma van vendre un 25% del capital a la multinacional Eurazeo, un grup inversor francès amb seu a París que gestiona més de 25.000 milions d’euros. En el cas de l’adquisició del negoci d’Uriach -un mos massa gros per als volums d’inversió que mouen habitualment- MCH ha rebut el suport financer de diverses family offices catalanes, és a dir, aquelles societats que gestionen el patrimoni de famílies locals amb possibles. Amb aquesta operació cau un roc més del decadent castell de la burgesia catalana, que ja fa dècades que amenaça ruïna.
El viatge que està fent l’economia des dels empresaris cap els financers sembla que continua avançant amb vigor. Té algun final previst? De moment, no sembla albirar-se a l’horitzó.