El novembre de l’any passat vam dedicar un article a recordar la història d’un dels fabricants més coneguts de parament de cuina, la firma francesa Duralex. A l’altre extrem d’aquesta mateixa activitat hi trobem a Villeroy & Boch, que també fabrica vaixelles, però en aquest cas de molt alta qualitat. I amb l’afegit que s’hi dediquen ni més ni menys que des del 1748. En aquell any tan llunyà, el propietari d’una foneria de canons homologada pel rei, François Boch (1700-1754), va decidir canviar de negoci i dedicar-se a la fabricació de ceràmica. Això passava a Lorena, territori avui dins de França.
La primera expansió a l’exterior va ser a la veïna Luxemburg, després que la família Boch considerés que era un mercat tan estratègic, que fins i tot el 1766 van obrir-hi una fàbrica (aquesta planta està considerada com el pas d’un procés d’elaboració de manufactura a un ja de veritablement industrial). Igual que en el cas de la foneria de canons, la segona generació dels Boch va aconseguir que la corona li permetés batejar el negoci com a “manufactura imperial i reial”.
El 1791 i no gaire lluny d’allà, un altre emprenedor, Nicolas Villeroy (1759-1843), va començar a elaborar productes basats en una tècnica anomenada faiança, un terme no gaire conegut que fa referència un tipus de manufactura que sí que tothom ha vist algun cop: són les peces fetes d’argila i recobertes d’una capa d’estany que les confereix una brillantor molt característica. Anys després va incorporar la impressió de motius realistes a les peces. Per la seva banda, la segona generació dels Boch, representada per Pierre-Joseph Boch (1737-1818), va fundar una institució anomenada Antonius Guild que tenia com a missió oferir cobertures als treballadors sota el paraigua de l’empresa. Les cobertures eren d’accident, malaltia, incapacitat i jubilació, tot plegat finançat per la companyia familiar. La seva ombra es va projectar amb tanta intensitat, que fins i tot el canceller Otto von Bismarck la va agafar com a inspiració per a la creació del seu estat del benestar primigeni.
El que inicialment eren dos competidors ubicats a territoris propers, Boch i Villeroy, van acabar fusionant les seves empreses, que el 1836 ja funcionaven com una de sola sota la denominació Villeroy & Boch. Era ja la tercera generació dels Boch, l’encapçalada per Jean-François Nicolas Boch (1782-1858), format a l’Escola de Ciències de París i inventor d’una terrissa de color blanc brillant i gran duresa que serà fonamental per al creixement de la companyia, perquè els productes resultants tenien l’aspecte de la porcellana, però resultaven molt més econòmics. Un dels motius per dur a terme la fusió entre les dues empreses familiars era aconseguir la capacitat suficient per poder competir amb els fabricants anglesos. A mitjans del segle XIX ja exportaven a tot Europa i fins i tot van començar a enviar productes al continent americà. En aquesta època també van entrar en el segment de la cristalleria. Per cert, abans d’acabar el segle, un dels membres de la família, Eugen von Boch, va tenir el privilegi de ser retratat per ni més ni menys que Vincent van Gogh (un luxe que segurament fins molts anys després no van saber valorar en la seva justa mesura).
El segle XX es va encetar amb l’entrada del grup familiar al món de la higiene, amb la producció en sèrie de banys i banyeres. Els cent anys que van venir a continuació van projectar la companyia arreu del món als nivells més alts, inclòs al Vaticà, atès que han estat proveïdors de les vaixelles del Sant Pare. Tampoc no van oblidar el vessant filantròpic tan arrelat a l’empresa. El 1987 es van transformar en una empresa cotitzada a borsa.
I així arribem als nostres temps. 275 anys després que François Boch comencés a produir artesanalment productes de ceràmica, la companyia familiar es troba en una bona forma sorprenent. Són molt escasses les empreses que arriben a una longevitat com aquesta. L’any 2023 van superar els 900 milions d’euros de vendes, amb uns beneficis de més de 60 milions. La seva vocació exportadora primerenca es manté, perquè avui dia un 72% de la producció es comercialitza fora d’Alemanya, on la companyia té la seu (el domicili de l’empresa continua a una de les seves ubicacions inicials, a Saarland). Dona feina a prop de 6.500 treballadors i tenen dividida l’activitat en dues branques principals, la de bany & wellness (uns dos terços de les vendes), i la d’àpats & estil de viure (l’altre terç).
L’any 2023 van superar els 900 milions d’euros de vendes, amb uns beneficis de més de 60 milions
L’any passat van adquirir la firma competidora Ideal Standard, amb el que les xifres han canviat molt: el nombre de treballadors ja és de 13.000, mentre que la facturació s’han enfilat fins als 1.400 milions d’euros, aproximadament.
La presidenta del consell d’administració i CEO és Gabriele Schupp des de començaments del 2024, quan va substituir a Frank Göring en el càrrec. Aquesta presidenta nova de trinca havia fet abans una llarga carrera a la multinacional de productes de gran consum Procter & Gamble. Al Comitè de Direcció només hi ha sis membres (cinc, després de la sortida de Göring) i està tutelat per un altre òrgan, el Consell de Vigilància, un element de governança molt més habitual a Centreeuropa que aquí. Per cert, en aquest Consell de Vigilància sí que trobem el cognom dels fundadors, en aquest cas en la persona de Dominique Villeroy de Galhau. L’empresa continua essent propietat, en gran mesura, de les famílies fundadores, ja que atresoren el 50% del capital. La resta cotitza lliurement a borsa (excepte un 11% que és autocartera), però amb la particularitat que aquestes accions cotitzades no tenen dret a vot, de manera que tot el poder decisori es manté en mans dels Villeroy i dels von Boch. Els accionistes aliens més destacats són tots fons d’inversió, però sempre amb participacions irrellevants (no arriben en cap cas a l’1% del capital).