Ras i curt, si l’actual estil de gestió que s’està aplicant al FC Barcelona es perllonga gaire més en el temps, el sistema de propietat intrínsec del club estarà en risc de perdre’s per la possibilitat real que l’entitat hagi de convertir-se en societat anònima. És un canvi que, en cas de produir-se, va molt més enllà d’una modificació administrativa, perquè en realitat suposaria una alteració molt substancial de la naturalesa de l’entitat; tan substancial, que podríem dir que el club que hem conegut durant més de 120 anys d’història deixaria d’existir per sempre. Esdevindria una altra cosa amb uns altres propietaris. El factor determinant perquè això pugui passar és l’aprofundiment en la mala salut financera de l’entitat.
"Si l’actual estil de gestió del FC Barcelona es perllonga gaire més, el sistema de propietat intrínsec del club estarà en risc de perdre’s per la possibilitat real de convertir-se en societat anònima"
El declivi que mostra el club en l’àmbit esportiu des de l’entrada a l’administració del tàndem Rosell-Bartomeu, especialment accelerat des que aquest darrer va assumir la presidència, va en paral·lel a un deteriorament dels comptes del club, una combinació realment perillosa. Un equip directiu que va arribar al comandament el 2010 i el va ratificar el 2015 sota l’aurèola de grans gestors econòmics ha acabat demostrant que el seu suposat talent era només un miratge creat com a eina de màrqueting per assaltar el poder. La crua realitat ha resultat ben diferent d'allò que molts esperaven.
Quan Sandro Rosell va arribar a la presidència, en ser preguntat per tres coses bones que hagués desenvolupat l’administració Laporta, va respondre de manera clara i concisa: el fitxatge de Guardiola per al primer equip, l’expulsió dels aficionats violents i la vinculació de la imatge del Barça a la d’Unicef. Només dos anys més tard, Guardiola deixava de ser l’entrenador del Club i la samarreta havia canviat el logotip d’Unicef pel d’una entitat del Golf Pèrsic. Tampoc no va caldre esperar gaire per veure que els col·lectius més insans dels Boixos Nois havien tornat a fer-se un lloc a l’Estadi amb la connivència del Club.
Com hem comentat d’inici, si d’una cosa presumia aquest flamant equip directiu era de la seva capacitació financera, imprescindible per treure l’entitat d’una situació econòmica de ruïna, que segons ells era l’estat en què estava el Barça heretat de Laporta. Malauradament, aquesta suposada capacitat de gestió no s’ha vist confirmada pels fets, més aviat al contrari.
"Segons 'La Llotja', el club ha gastat una quantitat ingent de diners -es parla d’un milió d’euros- per crear perfils falsos a les xarxes socials des dels quals, segons sembla, propagaven tota mena d’insults i desqualificacions a qui els gestors del club consideraven enemics personals"
Resulta impossible dur a terme un recull exhaustiu de totes les errades greus d’aquesta junta en l’espai d’un article, perquè existeix material per fer-ne, gairebé, una tesi doctoral. Sense anar més lluny, avui mateix ha vist la llum un escàndol de grans dimensions que afecta de ple a la junta directiva i els seus principals executius: segons ha revelat el periodista Adrià Soldevila (La Llotja del Què t'hi Jugues, Ser Catalunya), el club ha gastat una quantitat ingent de diners -es parla d’un milió d’euros- per crear perfils falsos a les xarxes socials des dels quals, segons sembla, propagaven tota mena d’insults i desqualificacions a qui els gestors del club consideraven enemics personals, entre els que hi ha expresidents, exjugadors del Barça, candidats a la presidència, polítics independentistes i, fins i tot, actuals jugadors com Piqué o Messi. Costaria molta feina trobar un acte de més deslleialtat i mala gestió empresarial que aquest que s’ha fet públic avui, perquè implica malbaratar recursos del club -i per tant, del soci- per deteriorar el mateix patrimoni de l’entitat blaugrana.
Tesi doctoral d'errors i comptabilitat creativa
Sens dubte, les errades més visibles i subjectes a escrutini públic del consell directiu de qualsevol equip de futbol són les relacionades amb la política esportiva. Amb tot, el més preocupant de la situació del club blaugrana són les finances. Els socis que es mouen entre la ingenuïtat i la ignorància continuen obnubilats pels rècords de facturació de l’entitat, que està a punt de superar els 1.000 milions d’euros anuals, però no són capaços d’aprofundir uns mil·límetres en els comptes per intentar entendre la veritable situació del Barça. Ja d’entrada, i fent cas de la informació proporcionada pel mateix club, observem que des de la temporada 2014/15 fins a la 2018/19 les despeses creixen a ritme del 14% anual, mentre que els ingressos ho fan al 13%, circumstància que provoca que el marge de negoci sigui cada cop més estret i estigui molt a prop d’evaporar-se, de manera que el club entraria en zona de pèrdues. El benefici oficial va ser de 13 milions d'euros el 2018 i de només 4,5 el 2019.
Però la realitat encara és sensiblement pitjor. Els gestors del Barça, quan publiquen els números relatius a la facturació i als beneficis empren un mètode que difereix considerablement del que fan servir els analistes internacionals que fan el seguiment dels clubs de futbol, com per exemple la firma de consultoria Deloitte. La gran diferència rau en la consideració o no de les vendes dels jugadors com a part del negoci ordinari; sembla raonable que els clubs no hagin de dependre de vendre jugadors per guanyar diners, perquè si així fos, implicaria que la seva activitat dóna pèrdues.
"Fent els números com es fan a escala internacional, el Barça hauria tingut unes pèrdues de 176 milions d'euros l’any 2018 i de 83 milions d'euros el 2019"
Precisament, aquest és el cas de Barça, que s’ha creat l’obligació -talment com si fos una addicció- de col·locar al mercat jugadors a final de temporada -independentment de les consideracions esportives- per evitar reconèixer que el club ha entrat en pèrdues. Fent els números com es fan a escala internacional, el Barça hauria tingut unes pèrdues de 176 milions d'euros l’any 2018 i de 83 milions d'euros el 2019. Una sèrie d’ajustaments comptables on la part més rellevant són els traspassos de futbolistes (208 i 101 milions, respectivament) van permetre invertir els guarismes i tancar l’exercici amb els beneficis indicats abans. Una operació d’aquest tipus va ser la realitzada amb el porter Jasper Cillessen, on els gestors de l’entitat van fer un pas més enllà en el món de la comptabilitat creativa, imputant-li un preu fictici perquè, en realitat, es va tractar d’un bescanvi de futbolistes.
L’altre aspecte que hauria de posar els pèls de punta als seguidors barcelonistes és l’apartat del deute, que en les darreres temporades s’ha incrementat amb un vigor inusitat. La xifra oficial que dóna el club és la del concepte “deute net”, que ni de bon tros recull tots els deutes que té l’entitat, de manera que si segons la propaganda oficial aquesta magnitud se situa en 217 milions d’euros, en realitat les obligacions del club a curt i llarg termini estan, segons el balanç oficial, al voltant dels 1.000 milions.
"El nombre de treballadors del club, creix sense control: de 1.000 treballadors el 2017 a 1.500 treballadors el 2019. D’aquests, una quinzena pertanyen al comitè de direcció i s’embutxaquen anualment 4 milions d’euros en salaris"
Un altre paràmetre amb una evolució difícilment explicable és el nombre de treballadors del club, que creix sense control. El Barça no és una fàbrica on els ingressos depenen directament de la quantitat de persones que hi ha traginant maquinària per elaborar algun tipus de producte, i per això no s’entén que en només dues temporades (de 2017 a 2019) la plantilla hagi passat de 1.000 a 1.500 treballadors. D’aquests, una quinzena pertanyen al comitè de direcció i s’embutxaquen anualment 4 milions d’euros en salaris. Més enllà de comparar aquestes magnituds quantitatives de personal, executius i salaris amb empreses d’unes dimensions similars -on el Barça no sortiria gaire ben parat- caldria valorar qualitativament si aquestes retribucions són ajustades al resultat de la seva feina.
L'Espai Barça i els fitxatges
Davant d’aquest escenari preocupant, en l’horitzó s’albira un iceberg anomenat “Espai Barça”, que és la denominació que rep el projecte de remodelació de les instal·lacions blaugranes. Sense entrar en detalls, només cal recordar que quan era simplement un projecte el seu cost era de 600 milions d’euros i que hi havia un finançament aparentment assegurat per tirar-lo endavant. Ara, quan encara està a les beceroles, el seu cost previst ja s’enfila als 685 milions, sense que res faci pensar que d’aquí un parell d’anys la xifra no pugui ser encara més elevada. De fet, recentment algun mitjà ha elevat la quantia per sobre dels 800 milions. L’“Espai Barça” ha viscut sempre acompanyat d’irregularitats: es va aprovar en referèndum quan encara no hi havia projecte; més tard es va triar per concurs un despatx d’arquitectes que va acabar llançant la tovallola i essent substituït per un altre, aquest cop sense concurs. Com vèiem, també s’han modificat el cost i les condicions de finançament, però el club es nega a repetir el referèndum perquè prefereix ratificar tota l’operació amb una simple assemblea de compromissaris. Tots els culers, socis i no socis, haurien d’estar resant perquè aquest projecte no s’acabi duent a terme.
Pel que fa al terreny purament esportiu, si a la plantilla del primer equip s’han fet fitxatges veritablement estrambòtics respecte al nivell del jugador o a la seva misteriosa trajectòria dins del club (Boateng, Todibo, Yerry Mina, André Gomes, Paco Alcácer, Murillo, Marlon, Malcom i un llarg etcètera), les operacions a la capçalera del planter prenen la consideració de delirants: segons revelava recentment el periodista Xavi Torres, durant l’administració Bartomeu el Barça B ha fitxat 46 jugadors, dels quals cap ha servit per al primer equip. Una taxa d’encert tan monstruosament baixa no pot admetre cap mena d'argumentació que la justifiqui. Un desori en tota regla. El malbaratament de recursos en la compra de jugadors ofereix el seu capítol més estel·lar amb la despesa d’uns 300 milions d’euros en només dos futbolistes que, comptat i debatut, no han servit per a l’equip i que s’han constituït en un despropòsit monumental que, per si sol, ja hauria d’haver suposat l’aplicació d’alguna mesura per mala gestió. Però és que el preu pagat pel tàndem Dembélé- Coutinho cal incrementar-lo amb els salaris estratosfèrics que tots dos tenen signats, malgrat la seva absència gairebé permanent a les alineacions (l’un és sempre lesionat i l’altre prestat al Bayern de Munic, que temporalment abona la seva nòmina). El cost anual pel salari d’aquests dos jugadors improductius s’enfila al voltant dels 40 milions d’euros anuals.
"El deteriorament del FC Barcelona s’ha escampat arreu dels seus òrgans vitals: la imatge internacional, de ser el club de l'Unicef, al de Qatar i el sancionat per la FIFA per mala gestió de menors; l’estil de joc s’ha evaporat del tot; els títols internacionals han deixat de brollar; el planter ha estat desballestat; i les seccions ja no són capdavanteres a Europa"
En el període 2012-2019 -vuit temporades- només s’ha arribat un cop a la final de la Copa d’Europa, un fet incomprensible tenint en compte que durant tot aquest temps s’ha disposat del millor jugador del món, acompanyat d’estrelles pagades a preu d’or. El balanç europeu d’aquest període es completa amb quatre eliminacions a quarts de final i tres a semifinals, unes prestacions realment pobres. Aquests mals resultats reiterats contrasten amb els diners que el club es gasta en salaris, perquè per exemple la temporada 2017/18 amb els seus 500 milions d’euros anuals superava amb escreix tota l’elit del futbol mundial (Manchester United, Real Madrid, PSG, Juventus, FC Bayern, Liverpool o City), que es movia en una forquilla entre els 300 i els 375 milions.
El cas de les seccions mereixeria un estudi en detall, però quedem-nos simbòlicament amb el paper decadent que exerceix l’equip de bàsquet a les competicions europees, que el 2010 va ser campió d’Europa i que el 2018 va aconseguir el resultat històric d’acabar en tretzena posició de setze participants.
En resum, queda clar que el deteriorament del FC Barcelona s’ha escampat arreu dels seus òrgans vitals: la imatge internacional, perquè va passar de ser el club de l'Unicef, a esdevenir durant uns anys el de Qatar i el sancionat per la FIFA per mala gestió de menors; l’estil de joc, que enamorava més de mig món, s’ha evaporat del tot; els títols internacionals han deixat de brollar; el planter ha estat desballestat; i, finalment, les seccions ja no són capdavanteres a Europa. Potser on aquest declivi queda recollit de millor manera és en la visió que mitjans d’abast mundial i gran prestigi tenen del Barça. Si el 2011 el setmanari Newsweek afirmava que l’entitat catalana era el millor equip de la història, el 2014 la cadena CNN es preguntava si el Barça ja era “menys que un club”.
"Si el 2011 el setmanari Newsweek afirmava que l’entitat catalana era el millor equip de la història, el 2014 la cadena CNN es preguntava si el Barça ja era “menys que un club”"
Una diferència rellevant amb la crisi de 2003, aquella provocada per la gestió atroç de Joan Gaspart, és que quinze anys més tard els mitjans de comunicació, en comptes d’explicar fil per randa la situació comatosa del club, callen i acoten el cap mirant de no molestar ningú. Ja sigui per interessos propis, per debilitat estructural o per simple incompetència, la immensa majoria dels periodistes de mitjans catalans són còmplices del deteriorament fins a l’extrem de l’entitat catalana més coneguda al món sencer. En altres paraules, pel que fa a la llibertat de premsa, sembla que aquest país va cap enrere. I tornant al punt inicial d’aquest article, una incapacitat per fer front als deutes assumits podria esmenar-se només amb una injecció de capital extern, el que obligaria el Barça a convertir-se en societat anònima. Esperem ser a temps d’evitar-ho.