El passat mes de setembre, un fil de Twitter elaborat per @PagesosGPS em va cridar l’atenció. Aquest compte, que segons proclama al perfil pertany a pagesos d’arreu del territori preocupats per la cultura, la tradició i la sostenibilitat, va denunciar la capacitat d’una sola família, els Hernández, per fixar el preu de l’arròs en l’àmbit europeu mitjançant la seva empresa Ebro Foods, un veritable imperi de la industria alimentària.
"Pagesos d'arreu del territori van denunciar la capacitat d’una sola família, els Hernández, per fixar el preu de l’arròs en l’àmbit europeu mitjançant Ebro Foods"
Més enllà de l’interès intrínsec del fil -que el tenia- em va fer venir al cap que a La Gran Teranyina (Edicions Periscopi) vam donar tots els detalls dels avatars produïts al llarg d’un segle -amb fusions i escissions- que han permès que una antiga empresa remolatxera catalana esdevingui un gegant de l’alimentació. Si un dia, davant del lineal del supermercat, dubtem sobre quin arròs comprar entre les marques “competidores” Sos, La Cigala, La Fallera o Brillante, en realitat només estarem decidim a quina butxaca d’Ebro Foods van els nostres diners, perquè les quatre marques tenen el mateix propietari. La companyia amb seu al Paseo de la Castellana de Madrid és líder mundial al mercat de l’arròs i número dos en fabricació de pasta, tot un colós que factura anualment més de 2.500 milions d’euros. En conseqüència, la capacitat d’influència sobre els preus del mercat de l’arròs que denunciava la plataforma de pagesos a Twitter resulta inevitable.
La família Hernández a què es referia l’esmentat fil de Twitter són realitat dues branques, els Hernández Callejas i els Hernández Barrera, arrossers de tota la vida que van entrar al capital d’Ebro quan la multinacional els va comprar la seva empresa productora Herba, primer un 60% l’any 1989 i més tard, el 2001, el 40% restant. Aquest segon paquet va ser valorat en el seu moment en més de 100 milions d’euros. Però els Hernández no estan sols en el control de l’empresa -de la que posseeixen un 16%, la participació més elevada de tots els accionistes- sinó que estan envoltats d’una sèrie d’escuders de luxe: la família March té un 14% del capital, la cervesera Damm un 12%, la SEPI (antic INI) poc més d’un 10% i les famílies Gómez-Trénor i Comenge -totes dues vinculades a concessionàries de Coca-Cola- un 8% i un 3,5%, respectivament. Dels Trénor vam parlar a bastament a La Gran Teranyina, atès els seus orígens irlandesos gairebé llegendaris i la seva vinculació directa amb la flor i nata de l’aristocràcia. L’últim en arribar a l’Olimp de les “participacions significatives” a Ebro és el fons d’inversió britànic Artemis, que aquest mateix 2019 en va adquirir un 3%. El fons dirigit per Mark Murray gestiona més de 30.000 milions d’euros i al seu logotip llueix una divisa molt eloqüent: “caçadors de beneficis”.
"Ebro Foods amb seu a Madrid i marques com Sos, La Cigala, La Fallera o Brillante és líder mundial al mercat de l'arròs i factura anualment més de 2.500 milions d'euros"
Com dèiem al començament, Ebro Foods és el resultat d’una llarga cadena de compres i vendes societàries que va viure el seu darrer capítol destacable en el bienni 2009-2010, quan es configuraria l’estratègia actual consistent en apostar per l’arròs i la pasta. En aquell període es va desprendre del negoci del sucre, que va vendre a British Sugar (dels mateixos propietaris que la cadena de moda Primark), i dels lactis, que van ser traspassats a la multinacional francesa Lactalis per 630 milions d’euros. L’activitat productora de sucre havia estat -com veurem més endavant- l’embrió del grup, de manera que la seva venda va significar un gir històric a la política empresarial.
Els compradors, British Sugar, van abonar 350 milions per l’adquisició i de ben segur que hores d’ara estan penedits, perquè avui dia la sucrera espanyola s’ha convertit en un forat als comptes de l’empresa britànica, fins al punt que encara no han recuperat ni un terç de la inversió inicial. Són precisament els beneficis que genera Primark els que serveixen per compensar aquestes pèrdues. Per la seva banda, el negoci de la llet estava circumscrit a l’empresa Puleva i operava, a més, amb les marques Ram i El Castillo. La compra de la lletera de Granada s’havia dut a terme l’any 2000 i va implicar que l’aleshores coneguda com a Azucarera Ebro Agrícolas passés a denominar-se Ebro Puleva. Just un parell d’anys abans s’havia produït la fusió entre la Sociedad General Azucarera Española -presidida per l’advocat de l’Estat Joaquín Ysasi-Ysasmendi- i Ebro Agrícolas, dues empreses que havien arribat a controlar el 80% de la producció de sucre a Espanya. Als anys noranta va haver-hi una entrada al capital d’Ebro Agrícolas per part dels kuwaitians de KIO, que de la mà del financer Javier de la Rosa, van anar filtrant-se a empreses locals de tot pelatge com si fossin una taca d’oli, molt en consonància amb l’origen petrolier del seu ingent patrimoni.
Una dècada abans, el 1989, és quan van unir els seus destins Ebro i la Compañía de Industrias Agrícolas, de les famílies Suñol i Carner. La firma catalana havia estat fundada el 1911 després de la fusió de les dues fàbriques de sucre de remolatxa que explotaven. L’increment exponencial de la demanda d’aquest tipus de sucre experimentat a inicis del segle XX tenia una explicació ben senzilla, com era la impossibilitat d’accedir a la producció de sucre de canya per causa de la pèrdua de Cuba el 1898. A la família Suñol -doblement emparentada amb els seus socis, els Carner- va pertànyer un personatge tot terreny que avui hauria de ser recordat àmpliament: Josep Suñol Garriga, que a més d’empresari, va ser president del Barça -assassinat a les beceroles de la Guerra Civil pels colpistes- propietari del diari La Rambla i diputat per Esquerra Republicana. Un personatge singular, però també incòmode, per la seva condició de burgès progressista, una combinació no acceptada de bon grau per tothom.
La seu barcelonesa d’Ebro Agrícolas encara a inicis del segle XXI era al bell mig de l’Eixample, al número 103 del carrer Balmes. El novembre de 2003 l’empresa va vendre l’edifici per 26 milions d’euros al terratinent Nicolás Osuna García -probablement, l’home més ric d’Andalusia- propietari de la cadena hotelera Hoteles Center, firma a la qual pertany, per exemple, Casa Fuster dels Jardinets de Gràcia. A la seu d’Ebro Agrícolas, Osuna va obrir l’hotel Barcelona Center.
"L'empresa va vendre el 2003 el seu edifici del carrer Balmes per 26 milions d'euros al terratinent Nicolás Osuna García que hi va obrir l'hotel Barcelona Center"
Un llarg viatge des del llunyà 1911 fins als nostres dies, que ha servit perquè un parell de factories productores de remolatxa d’uns catalans emprenedors hagin evolucionat fins a arribar a ocupar el primer lloc del podi al mercat d’un cereal bàsic com és l’arròs.