Els vuit gols del Bayern München han estat -de moment- la darrera càrrega de dinamita en la voladura controlada del FC Barcelona que la junta directiva del club català està executant des de fa una dècada. El terme “controlada” no és pas sobrer, al contrari, perquè pensar que el seguit de negligències dels últims deu anys -convenientment intensificades durant el darrer lustre- és fruit només de la incompetència resultaria d’una ingenuïtat excessiva per als qui fa temps que ens afaitem.
No és cap secret que el president sorgit de les urnes el 2010 considerava que alguns dels pilars bàsics de la genètica culer eren molestos, com és el cas de les seccions esportives o del model de propietat (mai va amagar la seva preferència per les societats anònimes). En aquest marc mental és on arriba un fet determinant en la història del club, quan l’any 2016 el president Josep Maria Bartomeu pacta amb la Fiscalia de l’Estat una exoneració pels delictes comesos per ell i per l’expresident Sandro Rosell en el Cas Neymar, a canvi de la imputació del club.
Però, com diu el president Sánchez, “de qui depèn la Fiscalia?”... doncs això. No cal ser molt imaginatiu per vincular aquest pacte amb d’altres contraprestacions que el govern d’aleshores (o l’Estat de sempre) pogués demanar. El 2016 l’independentisme estava en ebullició i era l’obsessió número u del govern espanyol, de manera que qualsevol acció que contribuís a refredar l’ambient i minvar l’impuls de l’independentisme encaixava amb els objectius estatals, tant a la superfície com a les clavegueres. La contractació per part del club d’una empresa d’intoxicació a les xarxes socials -i el rebut impagat de Societat Civil Catalana- sembla tenir relació directa amb el pacte amb la Fiscalia. L’allunyament emocional del Barça de la seva massa social també ho sembla.
L'obra destructiva de Bartomeu ha pogut avançar a velocitat de creuer trinxant tothom que intentés aturar-la
Amb uns mitjans públics domesticats d’ençà d’aquell article 155 que, paradoxalment, no se’ls va aplicar, i amb uns mitjans privats actuant de contrafort de la junta directiva mitjançant la defensa de les decisions més irracionals i injustificables, l’obra destructiva de Bartomeu ha pogut avançar a velocitat de creuer trinxant tothom que intentés aturar-la. L’actuació dels mitjans s’explica perquè mentre un dels grans grups no és més que una empresa zombi sostinguda per interessos que van més enllà del negoci, l’altre pateix la pressió de la bota de l’Estat sobre el seu coll, amb vés a saber quines amenaces. Per reblar el clau, un exèrcit de periodistes i assimilats s’ha dedicat a vomitar cortines de fum sobre els greus problemes del FC Barcelona, amb la intenció d’aïllar Bartomeu i la seva junta de tota responsabilitat. Ara que la situació és crítica, molts d’ells comencen a baixar del carro per intentar alinear-se amb el que pugui venir.
Unes eleccions davant un Titanic
En la tessitura actual, la prioritat absoluta passa per desallotjar l’actual junta de les estructures de poder del club i que algú altre, de manera provisional o definitiva via eleccions, prengui les regnes i intenti salvar els mobles d’aquest Titanic que s’escola cap a les profunditats. El primer obstacle és que resultarà molt difícil que Bartomeu i els seus marxin pel seu propi peu, de manera que caldrà forçar la situació fins al límit que calgui i pels mitjans que sigui, perquè una temporada més amb aquesta gerència pot acabar per destruir el que queda de club. En altres paraules, en l’any que resta, tindrien temps de signar molts papers que generin obligacions terriblement nocives per al club a llarg termini.
Un cop alliberat el Barça del llast tòxic que representa l’actual junta directiva, i en paral·lel a la implementació de mesures de caràcter extraordinari per intentar restablir l’equilibri patrimonial, seria del tot important que des de dins del club o fins i tot des de fora (agrupacions de socis), procedissin a indagar si l’actuació de Bartomeu i els seus col·laboradors encaixa en la tipificació actual del delicte penal d’administració deslleial. Un procediment penal d’aquestes característiques permetria, més enllà de l’eventual recuperació d’alguna part del patrimoni malbaratat, establir un precedent per evitar temptacions futures.
Des de dins del club o des de fora s'ha d'indagar si l'actuació de Bartomeu i els seus col·laboradors encaixa com a delicte penal d'administració deslleial
No és el primer cop a la història que la continuïtat del Barça es veu compromesa per accions d’aquest estil. Entre el 1900 i el 1903, l’ultracatòlic Lluís d’Ossó va intentar rebentar el club des de dins perquè no podia concebre que l’entitat blaugrana fos un cau de protestants. Va intentar foragitar-los i se’n va sortir prou bé, però a canvi de debilitar el club fins a dur-lo a una crisi que encara avui és la més profunda que l’entitat ha viscut. Aconseguit l’objectiu, se’n va anar i es va desvincular del futbol. L’altre moment crític del FC Barcelona va ser el procés de depuració que va viure en acabar la Guerra Civil, quan els franquistes van prendre el control de l’entitat i es van plantejar dissoldre-la.
Tornant al present, si el barcelonisme aconsegueix salvar el club i tornar-lo a l’elit mundial en els propers anys, caldria valorar la possibilitat d’establir algun mecanisme de salvaguarda que evités tornar a caure en situacions similars. De la mateixa manera que els reguladors de l’administració pública tenen la potestat d’intervenir una entitat financera quan hi ha risc real que la seva caiguda perjudiqui altres agents més enllà que els grans accionistes (clients, treballadors, etc.), seria bo que algun ens de la societat civil tingués la capacitat d’arrabassar el club de males mans quan el patrimoni dels seus propietaris -els socis- estigués en perill.