Allà on l’avinguda Diagonal fa els últims esbufecs després de més deu quilòmetres de periple intens, ressalta la figura d’un cub groc que ben be sembla la fita que marca el límit administratiu de Barcelona. És la seu del club amb més socis del país, que a més és una entitat més que centenària: el Reial Automòbil Club de Catalunya, conegut comercialment com a RACC. No és l’últim edifici de la ciutat comtal, perquè aquest honor correspon al seu veí, el Servei d’Esports de la Universitat de Barcelona, que ocupa els números 695-701, els més alts de la banda de mar de l’avinguda. La ubicació del RACC entre l’esmentat servei d’esports i el Reial Club de Tennis del Turó (ara conegut com a David Lloyd Club Turó per motius empresarials) no és pas tan antiga com el club, sinó que es va inaugurar el setembre del 1996, en plena eufòria periolímpica.
Els orígens de l’entitat cal buscar-los a l’any 1903, quan es crea l’Automòbil Club de Barcelona, en plena fal·lera burgesa per experimentar amb la velocitat. Tres anys més tard, aquest lobby de conductors ja prendria la denominació que ha regit fins a avui dia. Prova de l’afició que tenien les classes benestants d’aquella època pel motor és la creació el 1916 d’una altra entitat cabdal i plena de cognoms il·lustres, la Penya Rhin. Si repassem les llistes d’implicats en la creació i creixement de tots dos clubs, trobem noms com el del pintor Ramon Casas Carbó o el de Josep Bertrand Salsas (membre d’una important família del tèxtil), per part del RACC, i els de Narcís Masferrer Sala (periodista implicat en la fundació del Barça), “Fric” Armangué Feliu, Joaquim Molins Figueres (empresari del ciment) o Francesc Serramalera Abadal (empresari de l’automoció), en el cas de la Penya Rhin. Val a dir que molts d’aquests personatges pertanyien indistintament a una societat i a l’altra.
Els grans llinatges no són cosa del passat: Juan Antonio Samaranch jr., Albert Esteve o Alfonso Rodés estan a l’actual junta
Tot i que han passat molts anys des de la creació del RACC, la nòmina de presidents no és tan llarga com es podria esperar, perquè des de la Guerra fins els nostres dies només comptem quatre presidents: l’actual, Josep Mateu Negre (en el càrrec des del 2015), i els seus predecessors, Sebastià Salvador Plandiura (1985-2015), Salvador Fàbregas Bas (1957-1985) i Francisco Quintana Ylzarbe (1940-1957). Entre els presidents anteriors al conflicte bèl·lic trobem alguns noms coneguts com -a banda del ja esmentat Josep Bertrand Salsas- Salvador de Samà i Torrents (marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú), Maties Muntades Rovira (de la família propietària de La España Industrial) o Josep Suñol Garriga (president del Barça durant la república i empresari de premsa). Podríem pensar que això del grans llinatges al cor del RACC és cosa del passat, però la realitat ens desmenteix, perquè si donem un cop d’ull als membres actuals de la junta directiva també en trobaríem alguns; és el cas d’Albert Esteve Cruella (de la família dels laboratoris que porten el seu nom), Juan Antonio Samaranch Salisachs (fill de l’antic president del COI), Pedro Martínez de la Rosa (expilot de Formula1 i membre d’una nissaga central del país) o d’Alfonso Rodés Vilà (fill del Leopoldo Rodés Castañé).
El conglomerat de serveis va molt més enllà de l’automòbil: assistència mèdica, per la llar, telefonia, fibra òptica,...
L’arribada al poder de Josep Mateu Negre es va produir el primer de juliol del 2015, quan Sebastià Salvadó va abandonar el càrrec després de tres dècades al capdavant de la institució i amb vuitanta-dos anys fets. Va ser una transició suau, perquè Mateu ja ocupava el càrrec de vicepresident, així com la direcció general. L’actual director general és Xavier Pérez López, un economista amb passat a les multinacionals Unilever i Sanofi. El que gestiona el president i els seus executius és un conglomerat de serveis que va molt més enllà del seu negoci medul·lar de l’assistència en carretera: assistència a la llar i mèdica, assegurances, autoescoles i, en general, comercialització de productes propis i de tercers, on s’hi inclou una marca de telefonia que ofereix fibra òptica, televisió i telefonia mòbil gràcies a un acord amb Euskaltel. També són molt reconeguts els seus estudis sobre mobilitat, dels que sovint se’n fa ressò la premsa generalista. Un altre dels vessants del RACC és l’activitat esportiva a l’àmbit del motor, amb més de quaranta pilots propis i una infraestructura clau, de la que en parlarem més endavant. Dins del paraigua RACC existeix també una Fundació. La infraestructura clau de la que parlàvem fa uns instants és ni més ni menys que el Circuit de Catalunya, on el RACC n’és el segon accionista amb el 14% del capital, per darrere de la Generalitat de Catalunya, que en té una participació majoritària. Durant alguns anys van ser accionistes d’una altra entitat de renom del país, com és Agrupació Mútua, però el 2015 van vendre la seva participació als socis francesos de Crédit Mutuel per un import de 45 milions d’euros, circumstància que va servir per aflorar uns beneficis rellevants en aquell exercici.
RACC continua molt per sobre de l’altre gran club automobilístic estatal, el RACE, amb seu a Madrid i amb prop de 300.000 socis menys
El que crida més l’atenció d’aquesta entitat són les seves xifres, atès que tot resulta grandiós: allà hi treballen més de 1.200 persones i supera els 800.000 socis, el que el fa el club automobilístic amb una major massa social de tot l’Estat; fa uns anys va arribar a superar el milió d’afiliats. Però no tot són flors i violes a l’entitat groga, perquè si fem un cop d’ull a les xifres comprovarem que en una dècada han perdut més de dos-cent mil socis (gairebé un Barça i mig) i la facturació ha caigut un 50%, unes dades força preocupants i que qüestionen el futur de l’entitat. És difícil saber si perden o guanyen diners, perquè no sempre ho comuniquen, però queda clar que estan molt lluny dels seus millor moments. Tot i així, el RACC continua molt per sobre de l’altre gran club automobilístic de l’Estat, el RACE (Real Automóvil Club de España), amb seu a Madrid i 530.000 socis, una xifra que li permet arribar als 165 milions d’euros de facturació.
Els canvis socioeconòmics derivats de la gran crisis encetada el 2008 són segurament els principals responsables del decreixement de l’entitat als darrers deus o dotze anys, però en tot cas, caldrà veure si els seus gestors són capaços de revertir aquesta tendència.