En aquestes pàgines sovint hem posat sobre la taula el nom d’empreses o entitats que tenen un paper cabdal en el món de l’economia i de les finances internacionals, i que acostumen a no formar part de l’imaginari col·lectiu. En altres paraules, firmes clau que no són, en cap cas, conegudes pel gran públic. Per aquí han desfilat noms com BlackRock, Black Stone, Vanguard o Cargill, alguns fa pocs anys ben desconeguts i d’altres que encara ho són malgrat el seu paper central en l’economia. Això permet entendre el món dels diners a partir de la imatge d’un iceberg on el que es contempla a simple vista és només una part menuda de la realitat. Avui redoblem l’aposta i traiem a la superfície una empresa de la que de ben segur la majoria de lectors no n’hauran sentit a parlar mai; es tracta de Vitol, un operador energètic que viu envoltat del secretisme i que factura aproximadament uns 279.000 milions de dòlars, una xifra que ja d’entrada sembla monstruosa, però que encara fa més feredat si sabem que la suma de les vendes de Telefónica, Repsol, Mercadona, Naturgy i Endesa es queda tot just al voltant dels 170.000 milions d’euros. Cal dir que la dada que Vitol publica sota l’epígraf revenues hem de suposar que no es correspon al concepte clàssic de vendes de productes, sinó al del valor de les mercaderies intermediades.
Ells mateixos diuen a la seva presentació que estan instal·lats al cor dels mercats energètics mundials servint com a intermediaris eficients entre productors i consumidors. Vaja, una manera de no dir gran cosa. El cert és que sí, són intermediaris, o traders, i la seva mercaderia són matèries primeres vinculades a l’energia: petroli, gas natural, carbó, electricitat, etc. Malgrat el secretisme que els envolta, sí que presumeixen d’algunes xifres, com l’esmentada facturació gegantina, els 7,6 milions de barrils de petroli i d’altres productes negociats cada dia (equivalent al consum agregat d’Alemanya, França, Itàlia i Espanya), els 6.200 trajectes de vaixell que fan cada any o els 367 milions de tones de petroli i altres productes transportats al llarg d’un any.
No hi ha dubte que l'ecosistema perfecte de Vitol són els conflictes i la volatilitat. A més tensió geopolítica, més possibilitat de grans guanys
Viatgem en el temps per trobar els orígens d’aquesta companyia. L’agost del 1966 dos neerlandesos anomenats HenkViëtor i JacquesDetiger van engegar el negoci a la ciutat de Rotterdam després de rebre un préstec de 10.000 florins (uns 2.800 dòlars) del pare de Viëtor a canvi d’un 8% anual. Més tard van traslladar la seu a la ciutat de Ginebra, a la sempre discreta Confederació Helvètica. El primer d’ells, Viëtor, és encara un dels professionals més respectats del món de les energies, d’on es va semi-jubilar fa ben poc, l’abril del 2020. En l’actualitat forma part del consell d’administració de la firma Knight Sterling, dedicada també al trading de petroli cru i productes refinats. El secretisme es manté també en aquesta companyia, que a la seva presentació corporativa afirma que “la discreció és clau”. Per la seva banda, Detiger és també un home gairebé invisible, però l’octubre del 1984 va ser objecte d’un retrat a la revista TexasMonthly. Allà se’l definia com un home esvelt i elegant, prop de la cinquantena, amb vestits fets a mida i cigars havans no aptes per a tots els públics. En aquell moment, fa quatre dècades, el grup que havia fundat ja movia 5.000 milions de dòlars anualment. Durant la primera dècada de vida del negoci, el primer executiu va ser-ne Viëtor, que va plegar el 1976 per deixar pas a Detiger, que ocuparia el càrrec durant catorze anys. La companyia només ha tingut tres CEOs més: TonVonk (1990-1995), IanTaylor (1995-2018) i RussellHardy, que n’és l’actual. Cinc líders en més de cinc dècades; no hi ha dubte que el secretisme permet aïllar-se de les turbulències i dilatar els mandats. El 1990 els dos fundadors van vendre la companyia a un grup d’uns quaranta treballadors per una xifra entre els 100 i els 200 milions de dòlars i d’ençà de la transacció es van succeir els mandats de Vonk i Taylor, els que van construir el gegant que és avui Vitol.
Sempre que parlem d’aquesta companyia hem de tenir en compte certes prevencions per l’evident manca d’informació fiable, però sembla que les accions de la societat pertanyen a un hòlding luxemburguès anomenat Vitol Holding II S.A., i que les accions d’aquest estan en gran mesura en mans d’uns 350 treballadors de la firma, la identitat dels quals és secreta. Es creu que cap d’ells atresora més d’un 5% del total del capital. Segons una recerca del FinancialTimes del 2015, la companyia va repartir en aquell moment un dividend entre els seus accionistes de 1.200 milions de dòlars. Un altre mitjà anglosaxó, Bloomberg, anava més enllà i el 2016 assegurava que en cinquanta anys de vida, l’empresa mai havia tingut pèrdues i que el seu màxim benefici s’havia obtingut el 2009, amb la xifra rècord de 2.280 milions de dòlars. Uns beneficis que implicaven un ROE (Return on Equity, o sigui, rendibilitat sobre la inversió feta) del 56%, una absoluta anomalia en comparació amb l’economia convencional. Per fer-nos una idea, això vol dir recuperar tota la inversió feta en només dos anys o, comparant-ho amb d’altres firmes de les que mouen el món, el millor ROE de la història de Goldman Sachs ha estat del 31% (1999). Per la seva banda, Reuters assegura que el 2021 els beneficis de Vitol s’han enfilat fins els 4.000 milions de dòlars.
Es poden permetre cert obscurantisme perquè són una companyia privada en el sentit anglosaxó del terme: no cotitzen a borsa, i per tant no estan sotmesos als exigents requisits de transparència de les empreses que sí ho fan. Ajuntar els conceptes privacitat extrema i matèries primeres ha de desembocar per necessitat en males pràctiques i, fins i tot, en corrupció. Així és en el cas de Vitol, que sovint ha estat relacionada amb els àmbits més foscos del comerç mundial. Ja el 1967, i segons explica l’expert en commoditiesJavierBlas, la Guerra dels Sis Dies els va proporcionar grans beneficis gràcies al tancament del Canal de Suez. Més tard, quan una revolta va acabar amb el llarg mandat del coronel Muamarel Gaddafi (2011), Vitol va aparèixer enmig del conflicte per respondre a les peticions de Qatar de subministrar combustible als rebels libis. Com que els revoltats no tenien diners per pagar, van oferir com a contrapartida petroli cru de gran qualitat procedent dels pous del país. També es van implicar amb l’estat canalla -en la terminologia dels americans- Iran, atès que van adquirir petroli iranià quan estava prohibit i el van distribuir als seus clients, bàsicament el mercat xinès. Van haver de muntar una operació rocambolesca per esquivar les restriccions al tràfic de petroli iranià i també per mirar d’esborrar les empremtes de la seva participació, però en aquest cas van ser descoberts i la mateixa Vitol ho va reconèixer en un comunicat públic. Això no és tot, perquè també van tenir un paper clau en el programa batejat com “petroli per aliments” que l’ONU va dissenyar (1995) per fer aflorar el petroli de l’Iraq de SadamHusein, sense que el dictador ingressés dòlars a canvi i que va acabar transformant-se en un niu de corrupció. Fa pocs mesos, el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador va qualificar Vitol de companyia corrupta i els va amenaçar amb trencar tot tipus de relacions de negoci amb ells si no revelen el nom dels funcionaris de Pemex (la petroliera estatal) a qui van subornar per aconseguir contractes. L’any 2020 Vitol va signar un acord per tancar una causa relativa a suborns a càrrecs públics a Llatinoamèrica (entre els quals hi havia el cas de Mèxic) a canvi d’abonar 135 milions de dòlars. En aquest agitat 2022, en què grans petrolieres han trencat relacions amb Rússia per causa de la invasió d’Ucraïna, Vitol està intensificant el transport del petroli i gas russos; no hi ha dubte que el seu ecosistema perfecte són els conflictes i la volatilitat. A més tensió geopolítica, més possibilitat de grans guanys.
Mentre que quan la majoria de mortals parlem de l’economia mundial pensem en les multinacionals que veiem cada dia anunciant-se als mitjans, uns pocs iniciats saben que els veritables engranatges que mouen els diners de banda a banda del planeta són firmes com Vitol i d’altres similars. També en economia les coses no són ben bé el que semblen.