La setmana passada va saltar la notícia: un fons d’inversió en telecomunicacions força desconegut per al gran públic havia iniciat el procés per quedar-se amb la propietat de l’empresa Vodafone a Espanya. Ja fa temps que se sap que la multinacional britànica no està gens satisfeta dels resultats de la seva filial espanyola i que l’havien tret del nucli de negocis prioritaris. Si mirem els números de la companyia, comprovem que les vendes a l’Estat declinen i posen el negoci al punt de mira dels qui busquen raons per vendre’l.
El possible comprador és el fons Zegona, també britànic, en una operació que ens planteja moltes preguntes, sobretot què és Zegona i qui hi ha al darrere. Però abans d’entrar a desgranar els secrets d’aquest fons britànic viatgem en el temps per recordar com i a través de qui va entrar Vodafone al mercat estatal, una història interessant, plena de vells coneguts.
Començant pel final, l’any 2000 la multinacional britànica va fer una forta inversió per adquirir una de les companyies de telefonia primigènies a l’Estat, avui oblidada, però que duia per nom Airtel. Aquell any va comprar el paquet del 20% de l’empresa que estava en mans de British Telecom, que afegit al 70% llarg que ja controlava, va col·locar Vodafone com a amo absolut de la firma. L’any anterior, havia comprat els paquets del Santander (en aquells moments, encara BSCH) i d’un grup de caixes d’estalvis. L’entrada de Vodafone a Airtel s’havia produït de manera indirecta, a través de la compra de l’americana Airtouch, que era una de les accionistes de la companyia espanyola durant els seus primers anys de vida.
Ja fa temps que se sap que Vodafone no està gens satisfeta dels resultats de la seva filial espanyola
La firma de telefonia -encara un simple consorci perquè no tenien llicència per operar- l’havien muntada el 1994 el Banco Santander, British Telecom i Ameritech, una firma avui integrada a AT&T Teleholdings. L’objectiu era posicionar-se per a quan l’Estat tragués a concurs una segona llicència de telefonia mòbil (la primera havia estat atorgada de manera directa a Telefónica, la companyia semipública de telecomunicacions). Els altres grups que aspiraven a aconseguir una llicència, que es preveia molt lucrativa eren:
• Cometa: Prisa, La Vanguardia, El Corte Inglés, Cajamadrid, “la Caixa”, Bankinter, FCC, Deutsche Telekom i la companyia americana de telefonia GTE (avui a dins de Verizon després de la fusió amb Bell Atlantic).
• SRM: BBV, Iberdrola, Endesa, Sevillana de Electricidad, Gas Natural i les companyies de telefonia Vodafone i Manesmann (que acabarien fusionades poc després).
• Sistelcom: Banc Central Hispano, Unión Fenosa, Dragados, Fecsa, Vallehermoso, Ibersuizas (el hòlding inversor de Juan Abelló) i la companyia americana de telefonia Airtouch.
• Reditel: Entrecanales, Cubiertas (aquestes dues empreses es fusionarien per formar Acciona), CF Alba (vehicle inversor de la família March), Repsol, Caja de Ahorros de Bilbao Vizcaya, Bancaja, Caja España, Caja de Asturias, Caixa Catalunya, Caixa Galicia, Ibercaja, Unicaja i l’operador americà Bell South.
Poc abans del concurs, aquest mapa tan dispers es va reordenar a través de fusions, per acabar quedant només dos grups i alguns dels accionistes inicials fora de la partida (Repsol, Gas Natural, Bell South La Vanguardia, Manesmann o GTE) per diverses raons. Per una banda, Cometa i SRM van passar a ser un únic consorci, com també va succeir amb els altres tres grups.
El dia dels innocents del 1994 (i primer aniversari de la intervenció del Banesto de Mario Conde) es va conèixer el resultat del concurs, i el guanyador va resultar, com sabem, Airtel. La premsa ho va interpretar com una victòria del Santander (i del seu futur soci BCH) sobre el BBVA, atès que els grups bancaris lideraven accionarialment cadascun dels dos consorcis. Com ha passat altres cops a l’Estat (recordem el concurs per a les concessions inicials de televisions privades), el resultat es va considerar una sorpresa. El capital del grup guanyador quedava distribuït de la següent manera:
• Grup de caixes d’estalvis: 17%
• Santander i BCH: 14% cadascun.
• Entrecanales y Cubiertas (futura Acciona): 11%
• Unión Fenosa i Fecsa: 8% cadascuna.
• Inversiones Fersango (vehicle inversor de Juan Abelló): 4,75%
• Corporación Financiera Alba: 2,5%
• Airtouch: 16%
• British Telecom: 6%
Els guanyadors tenien motius per estar contents perquè el valor de la llicència concedida es va estimar en aquell moment en 200.000 milions de pessetes (1.200 milions d’euros). Curiosament, el consorci perdedor s’havia compromès a pagar més diners en concepte de cànon (89.000 milions de pessetes) que el guanyador (85.000 milions). Aquest va ser un dels motius que van generar certa perplexitat als opinadors del moment. A més, poc després, la Comissió Europea va obligar l’Estat a compensar, part en espècies i part en metàl·lic, el cànon abonat amb l’argument que a la primera llicència, la de Telefónica, no s’havia abonat.
La història de Vodafone també té certa curiositat, perquè prové d’una marca de ràdios militars anomenada Racal Electronics
En els anys posteriors, les posicions dels accionistes d’Airtel es van anar reajustant, fins que la compra d’Airtouch per part de Vodafone (que havia perdut el concurs perquè anava a un dels altres consorcis) va fer entrar l’operador britànic al capital. I com hem vist abans, no va parar de comprar paquets fins arribar a ser-ne l’amo absolut. Per cert, si a finals dels noranta Airtel era una companyia jove que necessitava posicionar-se al mercat, també ho era la firma de consultoria estratègica que van contractar per dur a terme aquesta tasca: la catalana Cluster, que havia fundat Javier Rubió i on eren socis els futurs directius del Barça Marc Ingla i Ferran Soriano.
La història de Vodafone també té certa curiositat, perquè prové d’una marca de ràdios militars anomenada Racal Electronics, que el 1985 va treure al mercat una marca anomenada precisament Vodafone; segons sembla, la paraula prové de Voice & Data (veu i dades), units a una grafia peculiar de Phone. Havíem deixat pendent parlar dels futurs propietaris de Vodafone, el fons Zegona, cosa que farem a partir d’ara. El 2015, Eamonn O’Hare i Robert Samuelson van unir esforços per aixecar un fons que invertís en empreses tecnològiques, sota la filosofia anomenada de Buy-Fix-Sell, és a dir, comprar companyies, optimitzar-les i traspassar-les per un preu més alt.
D’entrada, els plans que ha anunciat el fons d’inversió ja passen per la venda de part del negoci de Vodafone, amb l’objectiu que augmenti la rendibilitat
El primer dels fundadors i actual primer executiu del fons, O’Hare, havia passat per l’àrea financera d’un grapat de companyies de sectors diversos (Rolls-Royce, Energis, BAE Systems, PepsiCo o Tesco) fins que va posar els peus a Virgin Media, una companyia de telecomunicacions. Ja no va abandonar el sector, i amb els coneixements acumulats va decidir establir-se pel seu compte. La primera operació que va fer amb Zegona va ser l’adquisició de l’operador asturià Telecable, que un parell d’anys més tard va traspassar a Euskaltel. És probable que l’operació de Vodafone es tanqui aviat, però en vista de la filosofia del fons comprador, també és probable que d’aquí cinc anys, o menys, tornem a estar parlant d’un canvi de mans de la companyia vermella. D’entrada, els plans que ha anunciat el fons d’inversió ja passen per la venda de part del negoci de Vodafone, amb l’objectiu que augmenti la rendibilitat encara que sigui a costa de reduir les seves dimensions.