Dos címbals de Sabian i Zildjian
Dos címbals de Sabian i Zildjian

Zildjian i Sabian, 400 anys de conflicte familiar

Les dues empreses líders en producció de címbals provenen del conflicte d'una saga que s'estén de Constantinoble a Boston

AZildjian1Els címbals –avui dia coneguts com a platerets- són, no només un component bàsic de qualsevol bateria, sinó que també són un dels instruments més antics de la història de la humanitat. S’han trobat címbals enterrats fins i tot en les tombes dels faraons. I lligada a la història d’aquest instrument hi ha una famosa saga familiar que desemboca en dos dels grans fabricants de platerets d’avui dia: Zildjian i Sabian. El secret de com tractar el metall ha portat honor i reconeixement a la família, però també disputes, enganys i separació. Una família armènia que ha marcat la història de la música.

La història de Sabian no es pot explicar sense la història de Zildjian. Els orígens d’aquesta companyia es remunten a l’any 1618. L’empresa té 400 anys d’història i és, segurament, una de les més antigues del món.

La llegenda indica que el creador del nom Zildjian, Avedis, era un alquimista que buscava la recepta per aconseguir or. El que va descobrir va ser una recepta única d’estany i coure que produïa un bronze amb propietats musicals.

Zildjian

Quan els seus címbals van guanyar popularitat en cerimònies militars i reials, el sultà Osman II va concedir a Avedis el títol de Zildjian, una combinació de les paraules turques zil (címbal), dji (fabricant) i -ian (fill de) . A partir d'aquest moment, Zildjian va esdevenir durant segles com a símbol d’autoritat en la fabricació d’aquest instrument.

Fent un salt ràpid de 300 anys i 10 generacions de Zildjians viatgem fins al moment que va donar origen al conflicte familiar. Avedis II, que va dur el seu producte a exhibicions industrials arreu d’Europa a mitjans del segle XIX, mor deixant dos fills, Haroutian II i Aram, que no tenien prou edat per prendre el relleu del negoci. Aquest fet va fer canviar el curs de la línia successòria del secret cap a Kerope II, germà menor d’Avedis II. Kerope II assoleix més èxits amb l’empresa familiar i fins i tot passa a anomenar-se K Zildjian. Ell tingué 12 fills -10 dones i 2 homes-, la seva filla gran, Victòria, va rebre el secret familiar i va agafar les regnes de l’empresa a principis del segle XX.

Victòria ofereix a Haroutian II portar l’empresa, ara que ja tenia prou edat. Però ell va escollir esdevenir fiscal del districte de Constantinoble i cedeix el dret al seu germà Aram, que sí que tenia interès en el negoci familiar.

Per la seva banda, el fill més gran d'Haroutian II, Avedis III, veient que no li corresponia el llegat familiar es va buscar altres interessos: va estar implicat en diversos conflictes entre Turquia i Armènia i es va veure involucrat en un intent d’atemptat contra el sultà i va haver d’exiliar-se a principis del segle passat. Va marxar als Estats Units, a Boston. Allà va erigir un pròsper negoci de llaminadures. Es casà i tingué dos fills, Armand i Robert. Cap a l’any 1927, però, va rebre una carta del seu oncle Aram anunciant-li que havia arribat l’hora que tornés a la seva pàtria i reclamés el patrimoni. Li va respondre que l’oportunitat era als Estats Units, just en l’auge de l’època del jazz; que el seu oncle havia d’emigrar i produir címbals a l’altra banda de l’Atlàntic.

sabian

Robert Zildjian

Van fundar A Zildjian, mentre que l’empresa d’Istanbul, amb maneres de fer diferents, l’una més industrial, l’altra més tradicional i que enfronta la part de la família que treballava a Turquia, descendents de Kerope II, i els fills d’Avedis III als EEUU, que van arribar a dirigir l’empresa. L’americana, finalment, va comprar la turca. El primogènit, Armand, pren el control de la companyia després de la mort del seu pare. La manera de dirigir l’empresa va enfrontar els germans. Armand volia millorar la producció amb avenços tecnològics, mentre que Robert volia mantenir la producció tradicional aprofitant els coneixements dels treballadors de la planta turca.

L’enfrontament entre els germans va ser cruent. La marxa de Robert va acabar a judici. La sentència estipulava que es podia quedar amb una planta que l’empresa familiar tenia al Canadà. I allà funda el 1981 Sabian (derivat de la combinació dels noms dels seus fills Sally, Billy i Andy). Però el jutge també sentencia que Robert no podia fer servir el seu cognom per fer negoci per evitar confusions amb la marca del seu germà. Havia de començar de zero i això el va obligar a enfocar-se en la qualitat des del principi. L’eslògan de la companyia va ser: “As the name doesn´t sell the cymbals, the cymbals will have to sell the name”. A més Robert tenia un as sota la màniga, comptava entre les seves files amb grans treballadors de l’antiga fàbrica d’Istanbul que coneixien bé el producte i podria conservar el llegat de l’antiga K Zildjian.

Un cop al mercat, els productes de Sabian i Zildjian eren molt similars. La gestió del negoci ja és una altra cosa. Robert va instaurar els valors de l’empresa familiar a Sabian i ha aconseguit ser la segona empresa del món productora de platerets de manera tradicional amb una facturació anual de més de 38 milions de dòlars, mentre Zildjian factura 48 milions de dòlars.

Més informació
Fairchild, Intel i els traïdors que fundaren Silicon Valley
FedEx, el malson d’US Postal salvat pel blackjack
Atari i Activision, la guerra que donà a llum la indústria del videojoc
Avui et destaquem
El més llegit