Encara em sorprèn veure mon fill assistint a les classes matinals en remot. Amb els seus companys, es connecta via Google Hangouts amb el llibre de text davant mentre segueix atent la pantalla compartida amb la lliçó. Ho fan amb el micro apagat —“mutejat” en diuen— i quan algú té una pregunta aixeca la mà davant la càmera i espera fins que la mestra li dóna la paraula. Llavors “desmuteja” el micròfon i intervé a classe. Va ser ell qui em va ensenyar que la combinació per “mutejar/desmutejar” el micro és Cmd+D i la d’activar/desactivar la càmera és Cmd+E.
Ell és un dels milers d’estudiants de les escoles públiques de primària que aquests dies han reprès les classes en confinament gràcies a una màgica combinació d’infraestructures de telecomunicacions com la fibra òptica, tecnologies antigues com la ràdio del WiFi, habilitats digitals adquirides, formació de professorat i avançades plataformes tecnològiques com el Google Classroom.
"No us en sortireu si voleu utilitzar un cercador que no sigui Google. El dilema és faustià"
Un apunt sobre el Google Classroom. Hem parlat abastament dels riscos de que Google entri a l’aula i tingui accés a dades tan valuoses com les de l’aprenentatge de la nostra canalla (encara que agregades) i que els tanqui ja de ben petits dins d’un ecosistema tecnològic privat fent-se imprescindible. El debat és necessari i sovint ens posa davant d’un mirall negre, d’un Black Mirror. Si el portem a la passiva, però, ens porta a preguntar-nos com s’ho farien ara les escoles per fer les classes en remot. D’acord que hi ha solucions alternatives de codi obert però cap amb la facilitat, versatilitat i escalabilitat i la potència de Google Classroom. És el mateix cas que voler utilitzar un cercador que no sigui Google; no us en sortireu, literalment. El dilema és faustià.
Qui no té cap dilema faustià és l’Alba i 27 estudiants de la seva escola. De fet, no en tenen cap. L’Alba és una mestra d’una escola de màxima complexitat d’Hospitalet de Llobregat. De les 27 famílies amb les que s’ha posat en contacte per reprendre les classes només tres famílies tenen ordinador a casa. Un parell o tres mes disposen de tauleta i la resta només poden utilitzar els mòbils dels pares. Ho he llegit al diari ARA.
Aquestes només són 24 de les 55.000 famílies que no tenen els recursos tecnològics mínims necessaris —dispositius o connectivitat— per a que la canalla puguin seguir les classes des de casa. El conseller Josep Bargalló s’ha compromès a fer-los arribar els aparells necessaris del 100.000 amb que compta la Conselleria d’Educació per a poder repartir. De sobte ens n’hem adonat que la famosa escletxa digital la teníem al pupitre del costat, i tothom sap que si una escletxa no l’arregles amb el temps es va fent més gran, i el temps tecnològic passa més ràpid.
"Que qui ho paga tot això? Se m’acut dir-li xec nadó digital i carregar-li la factura a Google. Més Faust"
A falta de veure’n els resultats finals, celebro la ràpida intervenció de la Conselleria d’Educació, però humilment els aconsellaria de no deixar passar l’oportunitat per tapar l’escletxa actual, i si pot ser evitar que en surtin més; que a cap infant no li falti la infraestructura bàsica digital per a l’aprenentatge remot, que a cada curs tingui els recursos i la tecnologia necessaris, que s’adapti a les necessitats del seu desenvolupament. Que qui ho paga tot això? Se m’acut dir-li xec nadó digital i carregar-li la factura a Google. Més Faust.