Sovint el cinema ens mostra distòpies que actuen com a recordatori d’allò que hem d’evitar. Un món feliç, 1984, Gattaca, Matrix són les més citades quan parlem d’escenaris de futur en què les coses s’han torçat. I malgrat tot han resultat profètiques en certa manera. La societat aC (abans Covid) de l’eduteniment, la gamificació i les pantalles sedants s’assembla molt a la que descrivia Huxley a Un món feliç, amb els bits com a Soma.
"Sovint el cinema ens mostra distòpies que actuen com a recordatori d’allò que hem d’evitar: Un món feliç, 1984 o Gattaca"
Neil Postman en el seu llibre Amusing Ourselves to Death: Public Discourse in the Age of Show Business ho explica molt bé. Afirma que el món actual el va reflectir millor Aldous Huxley a Un món feliç, on la gent estava oprimida per la seva addicció a divertir-se, que no pas Orwell a 1984 on era oprimida pel control de l’Estat.
Postman va escriure això l’any 1985, pre-internet i pre-mòbils. Avui, amb les omnipresents pantalles bidireccionals que no es poden apagar, la simplificació de la llengua per evitar la difusió d’idees massa perilloses i l’inexistent "Gran Germà” que al final som nosaltres mateixos, potser veuria que tots dos futurs eren compatibles.
El que ens porta a “Matrix”. Els mesos de confinament han estat un curs de “Matrix” per a principiants. Els humans ens hem vist desproveïts dels nostres sentits i la única connexió que hem tingut amb el món ha estat via la xarxa: videotrucades, Netflix, Filmin, telenotícies, Twitter, Tiktok i Instagram. La realitat que ens hem construït és de segona mà en base a dades i informació mediada per algorismes. Matrix.
"Els mesos de confinament han estat un curs de “Matrix” per a principiants"
La pel·lícula Gattaca (1997, Andrew Niccol) mostra un futur biopunk on una societat de disseny via l’eugenèsia practica la discriminació genètica amb els que no són perfectes. No patiu, nosaltres no hi som encara, però com que el futur sempre és en algun lloc o altre, alguns s’hi estan apropant.
Aquests dies hem sentit a parlar dels “passaports inmunitaris” que els governs podrien emetre per discriminar quins ciutadans estan bons, quins són immunes i quins s’han de confinar. Això ajudaria sens dubte a la reactivació de l’economia —no caldria la mesura feudal del confinament total— però comporta molts riscos. Ahir mateix, la revista Nautre avisava dels riscos i dels perills d’aital iniciativa.
Per començar, la OMS adverteix que “actualment no hi ha evidència que les persones que han passat la COVID-19 tinguin anticossos que els protegeixin d’una segona infecció” i continua desgranant en deu punts el perquè un “passaport immunològic” és una mala idea. La conclusió és que tots els recursos que s’haurien de dedicar eventualment al desenvolupament i implantació de tecnologies de seguiment i “passaports sanitaris” es dediquin a la recerca pel desenvolupament de la vacuna.
Els riscos de segregació, discriminació i de classificació —aquí aplicat a classe social— de tecnologies de marcatge social com les que ja s’estan utilitzant a la Xina acabarien d’afegir “Gattaca” a la col·lecció de presents distòpics. I no cal.