Fa temps que els videojocs han deixat de ser cosa de nens. Al metro, el Candy Crush ha substituït els llibres, i no són poques les invitacions que rebem a Facebook per jugar a infinitat de jocs socials. Es tracta d'una indústria que no para de créixer, i una de les que millor s'ha adaptat a la revolució Mobile. Una de les persones que millor ho coneix és Gina Tost (@GinaTost), comunicadora especialitzada en tecnologia i videojocs, cofundadora de Geenapp, i que entre la multitud de projectes que combina ha trobat temps per escriure a quatre mans amb Oriol Boira el llibre Vida Extra: els videojocs com no els has vist mai (Columna, 2015).
A l'inici del llibre dius que estàs cansada que se t'etiqueti com "la noia que juga a videojocs"...
És que jo sóc una noia que juga a videojocs, però ni molt menys l'única! Crec que les noies som tímides i ha estat una indústria que durant molt de temps ha arrossegat l'etiqueta de ser una cosa per nois. No sé si per vergonya o per no haver de donar explicacions, moltes vegades ho mantenim més en la intimitat, però seguim jugant. Ara sobretot gràcies als jocs socials hem vist que també hi ha moltes noies que jugaven a videojocs i s'està normalitzant. Hem d'evitar ser tan elitistes de creure'ns que els jocs només són pels súperjugadors. Doncs no, els jocs són per tothom. Que et consideris gamer o videojugador és el teu problema, però és una cosa oberta de la que tothom hauria de participar.
Però no tothom juga a videojocs...
Molta gent em diu: "No jugo a videojocs perquè no m'agraden". Mentida, no hi jugues perquè no has trobat el videojoc que sigui per tu. Estic segura que amb els centenars de milers de possibilitats que hi ha, trobaràs algun que acabarà entrant-te molt bé. N'hi ha de fàcils, de difícils, d'infantils i per adults. I no és cert que no t'aportin res. Alguns són experiències interactives on l'objectiu no és tant matar l'enemic o salvar una princesa, sinó viure una sensació. És tot el camí que fas fins a arribar al final d'aquella història. Tothom pot trobar el seu videojoc.
Hi ha videojocs per nens i videojocs per nenes?
El Mario no salva la princesa perquè sigui una princesa, ni ningú juga al Mario perquè vulgui ser lampista. El Mario podria ser una professora, això és indiferent. Que hi hagi jocs per nois o per noies és com dir que hi ha pilotes per nois o per noies. O nines per les nenes i camions pels nens. Hem de deixar estar aquestes idees. Els jocs són jocs, i el seu objectiu principal és divertir-nos.
En el llibre també parleu de la importància i la necessitat de jugar...
La gent juga per divertir-se. Però a més, quan naixem, al principi juguem per diverses coses. Primer per descobrir l'entorn. Quan barregem aigua amb sorra al parc i fem pastetes comencem a entendre moltes parts de la física i de la natura. A més, el joc serveix per relacionar-nos amb l'entorn i tenir amics. Als tres anys no podem quedar per fer un cafè! De petits ens relacionem amb l'entorn jugant. A part, jugar ens permet descobrir l'entorn més enllà de la natura. I els videojocs són l'entrada a la informàtica per a molts nens. Quan una criatura agafa per primera vegada un ordinador, una tauleta o un telèfon, no li poses un Excel, li poses un videojoc. D'aquesta manera el nen aprèn a fer clic, a fer servir el teclat, a tancar un programa... està aprenent informàtica a través del joc.
De fet, al llibre reivindiqueu oblidar la idea que els videojocs aïllen els nens, i defenseu que poden ajudar al seu desenvolupament...
Completament! Al llibre hem agrupat els resultats de diversos estudis universitaris que han tractat els videojocs i tots els seus beneficis. S'han adonat que no tots els videojocs tenen els mateixos beneficis: no és el mateix apilar caixes al Tetris que disparar trets al Call of Duty. Tot i així, cada videojoc activa àrees del cervell. És com quan vas al gimnàs i entrenes. Et tornes més intel·ligent d'una part molt concreta. I a més ho fas d'una manera entretinguda. No sues, t'ho passes bé, parles amb amics i descobreixes coses.
Fa la sensació que l'aparició de tauletes i smartphones ha fet renéixer els videojocs...
Aquí s'han ajuntat diverses coses. En primer lloc, el mòbil i la tauleta amb la seva botiga d'aplicacions permeten que tothom pugui distribuir jocs d'una manera molt ràpida directament a la teva butxaca i sense haver-te de comprar un dispositiu de joc. Abans, si volies jugar t'havies de comprar el que fos, però ara ho tens directament al mòbil. Un altre aspecte és la Wii, que va obrir mercats. Per primera vegada als anuncis dels jocs apareixien els avis i els pares. A més, hi ha els jocs socials, com els de Facebook. Tothom té Facebook! Per tant, tampoc necessites comprar-te cap dispositiu. I finalment, gràcies a que moltes empreses posen a disposició dels usuaris eines de creació, qualsevol persona des de casa pot crear i distribuir el joc, ja sigui a plataformes més convencionals, o en un blog amb botó de PayPal per descarregar-lo. Ara tot és molt més massiu.
Els videojocs ja no són cosa de canalla?
Fa temps que això ho hauríem de tenir superat. Hi ha videojocs per a tothom! N'hi ha des de pels avis, com el Brain Training, fins a alguns pels nens més petits. De fet, la mitjana d'edat dels jugadors a Espanya és de 35 anys, i el 47% són jugadores. Per sort, crec que cada vegada aquesta idea va canviant més. Els que van començar a jugar ara són pares i ensenyen als seus fills. Fins ara, arribava el nen amb el videjoc i els pares no sabien de què els parlava. Ara els pares ja han estat jugadors, i tenen moltes més eines per saber què fa el seu fill i com el pot ajudar. A més, de la mateixa manera que no deixaries que un nen vegi una pel·lícula per adults, hauria de passar el mateix amb els videojocs.
Quins perfils de jugadors hi ha?
N'hi ha de molts tipus i s'han fet diversos estudis. Per exemple, hi ha els exploradors. Els agrada descobrir i no els importa perdre's una estona per veure què passa si baixes per una canonada i arribes vés a saber on. També hi ha els achievers, que busquen ser els millors. O els recol·lectors, que volen recollir totes les monedes, anells, etc. Al final, el que fa que un videojoc sigui bo és que aglutina i deixa jugar a tots aquests jugadors. Per exemple, pots jugar al Súper Mario Bros de totes aquestes maneres, i per això és bo.
I en un món amb tants jocs, com es fa per destacar i que el teu joc tingui èxit?
És molt difícil, el que funciona millor és el boca-orella, però has de tenir molta sort i part de l'esforç també ha d'anar a la comunicació. Que es faciliti l'accés també significa que la competència és més ferotge. Ho has de fer molt bé perquè realment tingui èxit.
Un gran esforç perquè després el cicle de vida del joc acabi sent molt curt en la majoria dels casos...
És cert, però gràcies a que els jocs són digitals també poden tenir updates i anar fent coses noves. Pel que fa a les consoles, paguem pel joc sencer. Quan acabem el joc, passem al següent, per tant els interessa que l'acabem. La dificultat és més baixa, però el joc és més llarg perquè costa 60 euros. La majoria no els rejuga, sinó que passa al següent.
Parlant de consoles. Els jocs per mòbils seran la seva sentència de mort?
De cap manera, no té res a veure! Justament ara ha de sortir SteamBox, la consola d'Steam, que és un híbrid entre PC i consola. Van sortint coses, però al final cada plataforma té el seu moment. De la mateixa manera que no m'enduré la xBox al metro i allà jugaré amb el mòbil o amb la PSP, quan sóc al sofà de casa em vindrà de gust una altra cosa. Hi ha cicles i maneres de jugar diferents.
Social Point, Digital Legends, la seu de King i cada cop més gent fent videojocs a Barcelona. Què té la ciutat per atreure aquesta indústria?
Tenim educació: tres graus de videojocs, tenim màsters, cursos, gent fent coses... Diversos esdeveniments com el GameLab que es converteixen en un punt de trobada. A part tenim un clima fantàstic que atreu talent nòrdic que vol venir cap aquí a veure el sol i la platja. Però sobretot, els catalans som gent que sempre hem sigut bons treballant. Hem estat bons en moltes coses, i ara també ho som amb els videojocs. I tot plegat nodrint-nos del talent estranger que vol instal·lar-se aquí.