De vegades, les millors troballes venen per les casualitats més absurdes. Fleming va descobrir la penicil·lina en una mostra contaminada del seu laboratori, John i Will Kellogg van deixar-se diversos grans per fer granola sobre una estufa d’on van sorgir els primers cereals per esmorzar, i Bill Bowerman va agrair tota la seva vida l’afició de la seva dona per les postres. A Barbara Bowerman li agradava experimentar amb els dolços i la seva cuina estava plena d’utensilis, com la gofrera que va inspirar la sola de les primeres sabatilles Nike.
Però abans d’arribar a aquest punt de la història, retrocedim en el temps. Als anys ’60, Bowerman era un reputat entrenador d’atletisme a la Universitat d’Oregó. La seva obsessió per la mecànica va reportar grans èxits a la institució, amb 24 títols individuals i quatre col·lectius en aquesta dècada.
Entre els seus alumnes hi havia futurs medallistes olímpics com Otis Davis, Bill Dellinger o Siegmar Ohlemann. No era el cas de Phil Knight, un discret corredor de mitja distància que ben aviat va intuir que tindria més futur en el món dels negocis que trencant rècords. El 1964 decideix llençar-se a l’emprenedoria amb una idea: comercialitzar les famoses sabatilles japoneses Onitsuka Tiger als Estats Units.
Com no, el primer que va pensar va ser anar a veure al seu antic entrenador i proposar-li de vendre els seus models japonesos entre els seus corredors. A Bowerman la idea li va agradar tant que va oferir-se no només a distribuir les vambes, sinó a ser el seu company de negoci. 500 dòlars per cap després, els dos socis tenien 300 sabatilles Onitsuka i l’empresa Blue Ribbon Sports. L’embrió de la futura Nike.
L'origen de Nike
Knight i Bowerman van crear l’empresa el 1964, els últims anys abans que l’atletisme es practiqués sobre superfícies sintètiques i en un moment en què les alemanyes Adidas i Puma dominaven el mercat amb sabatilles de claus. L’obsés entrenador de la Universitat d’Oregó va veure en la seva aventura empresarial no només una oportunitat per fer uns calers extra –d’aquelles primeres 300 sabatilles en van facturar 8.000 dòlars-, sinó també per seguir experimentant en la mecànica i en els materials que facilitarien trencar els rècords establerts a l’època.
Així, mentre Knight es dedicava a comprar més i més models d’Onitsuka, Bowerman experimentava amb nous materials per les vambes. El 1968, l’empresa llença el seu primer model propi, les Onitsuka Cortez, que serien l’origen de les històriques Nike Cortez que encara es comercialitzen i que multiplicarien el volum de negoci de la companyia fins a arribar als 800.000 euros anuals.
Les Onitsuka Cortez es van llançar el 1968 i serien l’origen de les històriques Nike Cortez que encara es comercialitzen
L’empresa, però, seguia a l’ombra de les companyies alemanyes, tant en vendes com en prestigi, fins que Bowerman va caure en la forma de la gofrera de la seva dona el 1971. Aquella forma regular era perfecta per les soles de les vambes sense claus, així que va banyar la màquina en uretà líquid que, amb l’escalfor, es va solidificar en cautxú.
Bowerman va donar a provar les seves sabatilles al prometedor corredor de fons Steve Prefontaine, que va quedar entusiasmat amb la lleugeresa del model i va demanar immediatament un model perfeccionat per competir en els Jocs Olímpics de Munich de 1972.
En aquest trànsit entre el 1971, la companyia es va rebatejar com a Nike i va crear les Nike Moon amb les quals competiria Prefontaine. Un model que es comercialitzaria un any més tard amb el nom de Nike Waffle Racer. Unes sabatilles que van portar a la victòria més dolça a desenes d’atletes.