(Continuació de l’article de dimecres passat La suma d’intel·ligències (I)).
Fa només tres dies del darrer article on escrIvia sobre la necessitat de sumar la “i” d’intel·ligència artificial a la “i” de la intel·ligència natural dels humans. Una eternitat. La intel·ligència artificial s’ha convertit en una paraula comodí que serveix tant per a referir-se a arcans algorismes i formulacions matemàtiques comprensibles només per a uns quants, com per a ganxo de màrqueting a l’hora d’etiquetar productes de gran consum. Deu ser per això, perquè tothom hi entén el que vol, que ens fascina tant.
La prova del nou de la fascinació popular per la IA és la gran quantitat de titulars que genera. Una cerca combinada en català, castellà i anglès dóna vora mil milions de resultats a Google. I l’interès va a l’alça especialment en temps de pandèmia: l’evolució de Google Trends mostra que només fa 3 anys les cerques de Google eren exactament la meitat de les actuals.
Un altre indicatiu de l’interès del públic general en la IA és Netflix. Netflix coneix millor que ningú la seva audiència gràcies a la gran quantitat de dades de visionat que n’extreu dels patrons de consum dels seus 182 milions d’usuaris; Netflix el mira tan a vostè com vostè a ell. Si Netflix decideix de programar pel·lícules com Matrix, Ex-Machina, IA i Eva és perquè sap a l’avançada que tenen una audiència.
"Si Netflix decideix de programar pel·lícules com Matrix, Ex-Machina, IA i Eva és perquè sap a l’avançada que tenen una audiència"
Encara més quan es decideix a produir un documental sobre el matx de Go que va enfrontar el campió del món, el coreà Lee Sedol, amb el sistema d’IA AlphaGo de l’empresa britànica Deep Mind, ara propietat de Google. Si no l’heu vist encara us el recomano, per totes les implicacions que té i les preguntes que ens planteja, i pel valor cinemàtic dels moments dramàtics de l’enfrontament home-màquina, rodats en directe quan es produïa el matx. El podeu veure de franc al canal de Youtube de Deep Mind.
Des que l’ordinador Deep Blue d’IBM va derrotar el gran mestre i campió d’escacs Gary Kaspàrov ha plogut molt. Aquell programa que l’any 1997 requeria un superordinador i una colla d’enginyers darrera ajustant-ne els paràmetres partida a partida, ara el podeu portar a la butxaca de franc baixant-vos el programa Stockfish d’escacs, i com aquell Deep Blue és capaç de derrotar un gran mestre.
Fa quinze dies es va celebrar en confinament l’Eurovision de la IA, on tretze equips de països europeus —inclosa Austràlia!— competien per trobar el tema eurovisiu per excel·lència, però no havia d’estar compost per humans sinó que havia de ser generat amb tècniques de IA. Va guanyar Austràlia amb el tema Beautiful the World(era el meu preferit) generat a base de mostres d’àudios d’animals autòctons del subcontinent.
Aquest interès popular que mencionava va fer que molts mitjans mitjans generalistes se’n fessin ressò: ràdios, teles, digitals i òbviament xarxes socials en van parlar. La notícia era indefectiblement que “una IA” (sic) componia tan bé (o tan malament) com els humans, que estaria en disposició de participar al certamen d’Eurovisió i que músics, compositors i intèrprets ja podien anar passant perquè a partir d’ara els algorismes els deixarien sense feina. Un tema recurrent quan parlem d’IA, de robòtica i d’automatització.
Però si rasquem una mica veurem que això no és així. Que el grup australià guanyador Uncanny Valley està compost per enginyers, matemàtics, programadors però també per músics, compositors i intèrprets, que van ser qui van trobar-se, qui van seleccionar els sons d’animals, qui van filtrar les dades pels seus algorismes d’aprenentatge i qui van fer el muntatge del tema. En definitiva, el tema final no l’ha compost i interpretat una intel·ligència artificial (sic) sinó la suma de la intel·ligència artificial i moltes intel·ligències humanes. Penseu-hi quan veieu el documental AlphaGo.