Avui ho he decidit. Després de llegir un article que explicava amb tot luxe de detalls en quant s'haurien convertit tots els diners que he gastat en productes Apple, si els hagués invertit en accions de la companyia, he arribat a la conclusió que ja n'hi ha prou. Potser no seré multimilionari però seré un home lliure. El canvi no seria fàcil. Durant anys només he hagut de preocupar-me de pre-reservar el nou producte de torn per assegurar-me que el tindria el primer dia i ara, un cop trencades les cadenes, toca prendre decisions.
El primer que cal afrontar és la tria de la marca. Un Samsung Galaxy? Un Google Pixel? Un OnePlus? Des que vaig deixar de comprar PCs a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona no m'havia tornat a preocupar de la memòria RAM o la potència dels microprocessadors... i ara tot això torna...
Però tot sigui per una bona causa. Així que un cop decidits els Cores, els Gigahertzs i els gigues de RAM, la migració de dades ha estat d'allò més senzilla.
Google posa a disposició dels seus nous usuaris una web amb instruccions detallades del procés™. Resumint, n'hi ha prou amb descarregar l'aplicació Google Drive a l'iPhone antic i, en obrir-la, demanar-li que faci una còpia de seguretat completa del nostre dispositiu.
En configurar el nou aparell Android amb les mateixes credencials, el sistema ens demanarà si volem restaurar documents, imatges, contactes... I tot llest!
No obstant això, el primer dia no ha estat fàcil: no reconec el to de trucada o dels missatges quan el meu telèfon sona, em costa acostumar-me al teclat i no puc parar de pensar en si demà al matí l'alarma em despertarà com sempre...
D'altres coses, però, han estat bufar i fer ampolles. La majoria d'aplicacions que feia servir a l'iPhone –Watsapp, Telegram, Instagram, Twitter...– són totalment idèntiques. En algunes, com ara els Podcasts, he hagut de buscar alternatives. En aquest cas, m'he decidit per Pocket Casts, una aplicació que, tot i costar 2,99 euros m'ha semblat infinitament més pràctica que l'app nativa d'iOS.
L'endemà al matí, després de llevar-me amb total normalitat i mentre m'espolsava les lleganyes a la dutxa, m'he visualitzat uns minuts abans apagant l'alarma del telèfon, que sonava al so de la ja mítica Marimba. En sortir de la dutxa, no he volgut ni eixugar-me. He tret el cap a l'habitació, he mirat la tauleta de nit... i allà era, el meu fantàstic iPhone X!
Decididament, he de deixar de veure pel·lícules de terror a la nit, que després tinc malsons.