I va arribar un temps en el qual l'ús de les pantalles va deixar d'estar demonitzat. Una època vírica que va omplir les nostres vides de moments empantallats. Les pantalles es van convertir en l'únic mitjà per a veure a les nostres àvies en l'UCI, als nostres amics a les seves llars, a les nostres mares a l'hora del vermú. Les xarxes socials es van omplir de captures de pantalla de reunions d'equips treballant des de les seves cases, de desdejunis en directe des de les cuines, de webminars des del sofà, de conferències online amb una llibreria de fons. La nostra vida en temps de coronavirus la vivim a través d'una pantalla.
Anys i anys llegint consells de gurus de l'educació i la psicologia per a contrarestar l'addicció al mòbil –que mai va existir, per cert- i va arribar un virus que va demostrar que sense pantalles no érem res. Fins a la portada de la prestigiosa revista The New Yorker va tenir com a protagonista una pantalla, en convertir-se en la salvació de milers de sanitaris de tot el planeta per a connectar-se amb les seves famílies mentre corrien a salvar vides en els passadissos dels hospitals.
L'educació va intentar tornar-se virtual, perquè els nens i adolescents van deixar d'anar a classe. Però en temps de coronavirus, qui no tenia una pantalla connectada, es quedava fora de joc. Alguns polítics van destinar fons públics perquè els nens amb menys possibilitats poguessin seguir el ritme del curs. Fins a 14.000 tauletes amb connexió a internet es van distribuir en algunes comunitats autònomes perquè els alumnes i alumnes d'Infantil i Primària no perdessin el ritme. Un ritme, d'altra banda, que va obligar els pares i mares a fer, a més de professors dels seus fills.
Una de les frases més repetides en aquells mesos de pandèmia va ser “beneïda tecnologia”. Perquè si per a alguna cosa no estàvem preparats era per a perdre als nostres sers estimats sense poder acomiadar-nos. Ja no abraçar-los i agafar-los de la mà, perquè el feliç virus s'interposava entre nosaltres, sinó ni tan sols poder dir-los adéu en els seus últims minuts de vida. Una angoixa que van viure tantes i tantes famílies.
Algunes, no obstant això, van poder veure a través d'una pantalla a les seves àvies i avis, als seus pares, als seus germans o ties i van poder enviar-los unes paraules d'ànim. Van sorgir iniciatives com acortandoladistancia.com empeses per àngels com @mienfermerafavorita que va idear una manera que els pacients no perdessin per complet el contacte amb les seves famílies mentre estaven sols en una sala d'un hospital. Les videotrucades van salvar vides aquests dies gràcies a la donació de centenars de pantalles que van arribar a residències i hospitals.
És possible que quan tot això passi, quan de debò puguem explicar-ho en passat, recordem que les pantalles, tan injuriades i criticades, formaren part de la història de les nostres vides en temps de coronavirus.