9 hores. WhatsApps. Dos àudios pendents d'anit. Impossible. 9.35 hores. 10 correus nous i més WhatsApps picant a la pantalla del mòbil. Un e-mail important, d'una font a la qual no es pot ignorar: "Conciliar teletreball i dues criatures no ha de ser fàcil...". Respire. Gràcies. Ho estava necessitant.
A banda de polsar la crisi sanitària, i aplaudir cada bona xifra que permet respirar col·lectivament, es parla de la crisi que ha de venir, dels empresaris que volen tancar i els que no, parlen els polítics, els que són lleials i els que comencen a no ser-ho tant, els que no ho han sigut mai... Parlen les mares als xats de l'escola, envien llibres en pdf perquè revisem amb els nens, pengen dibuixos per pintar, cançons per aprendre a cantar, poemes per declamar. I no és migdia encara.
Tothom parla. Tothom emet. El prosumidor ha mutat en un drac gegant que no para de tirar foc pels queixals: informació, informació, informació. Dades, dades, dades. Conteu això, o allò. Seguiu, seguiu, seguiu. Desinformació? Són les 13 hores i tenim dos nens per donar a menjar.
I seguim llegint, produint, editant. Contant què passa. Donant veu a qui ho demana. Que ara ho demana tothom! Reimaginant el diari que abans féiem però sense deixar de fer el que havíem fet. Treballem a contrallum. Com la fotografia que sàviament les meues companyes han acompanyat a aquest article. A contrallum perquè estem cegues i ens hem convertit en una gran taca negra que ningú veu. Però estem. Hi som. Si enfoqueu cap a la llum, l'ombra negra que no es veu som nosaltres.
18 hores. Hem jugat, hem llegit. Hem vist alguna pel·lícula a mitges. D'animació, per descomptat. I seguim. Preguntant. Rebent. Consumint. Abans de sopar, haurem contestat molts correus i en aquella mirada robada a la bústia del mòbil, el nen haurà pegat algun bac. Està aprenent a caminar. Com nosaltres. Que estem posant-nos drets entre tot aquest fang.
Bon dia, de nou.