Passats sis dies en confinament i sense haver tancat l’agència, ja podem dir que allò que tindríem més temps per llegir, fer macramé i jugar a la botifarra virtual era només un bon desig. Hem descobert que treballar en remot és molt exigent, que les reunions en videoconferència resolen alguns problemes i en plantegen d’altres i que el temps passa massa ràpid.
"Hem descobert que treballar en remot és molt exigent, que les reunions en videoconferència resolen alguns problemes i en plantegen d’altres i que el temps passa massa ràpid"
M’he dedicat a preguntar per l’experiència a les dotzenes d’interlocutors que he tingut per videoconferència aquesta setmana. Tots han coincidit en dos aspectes: es treballa molt més i el temps passa més ràpid. Sembla un contrasentit però no ho és.
La feina no és només treballar, és una xarxa social (no digital), és un lloc d’intercanvi de coneixement (no necessàriament de feina) i també és (era) un lloc de contactes (ara l’han superat les apps). Si a la feina l’hi llevem tot el component social és obvi, per força, que el temps dedicat a treballar s’estira.
És precisament per això que fer una videoconferència és molt més esgotador que la comunicació interpersonal presencial: tota la interacció social ha de passar necessàriament per una superfície rectangular bidimensional, que requereix tota la nostra atenció per mirar de captar totes les subtileses de la informació no verbal que ineludiblement es perden entre els bits.
"La feina no és només treballar, és una xarxa social (no digital), és un lloc d’intercanvi de coneixement (no necessàriament de feina) i també és (era) un lloc de contactes (ara l’han superat les apps)"
I en aquestes condicions el temps passa més ràpid. Aixecar el cap i preguntar una companya de feina si ja ha enviat un correu mentre fem una altra cosa, es converteix ara en un correu o un missatge en un xat amb la corresponent interrupció de la feina en curs, que té la seva rèplica quan en rebem la resposta. És el mateix que ens passa quan treballem i tenim les notificacions de Twitter activades a l’ordinador. La multitasca no existeix, són els pares.
El neuròleg cognitiu Paul W. Burgess distingeix entre dos tipus de multitasca: el que ens permet fer dues coses alhora (conduir i parlar) i el que fem quan alternem de manera seguida diverses tasques (respondre correus o xatejar mentre programem). En el primer cas les tasques són simultànies, en el segon passem de l’una a l’altra amb menys o menys eficiència. El problema no és només per la productivitat sinó per la salut mental de qui n’abusa. Guardeu-vos també del virus de la multitasca.