Fa pocs dies vaig tenir ocasió de participar en unes jornades de reflexió de la cúpula directiva a Espanya d’un fabricant d’automòbils líder a Europa. Saben que en pocs anys el seu negoci canviarà d’una manera estructural, i que hauran de ser capaços d’atendre a milions de clients d’una manera directa i personalitzada per oferir solucions de mobilitat en temps real. Ja no comprarem un cotxe, sinó que voldrem disposar del vehicle que necessitem en el lloc i moment que ens faci falta.
Un cotxe petit per anar dos per la ciutat, un de més gran per anar quatre a una altra ciutat, i el cap de setmana res perquè ens quedarem a casa. Senzillament, la solució ha d’aparèixer quan la necessitem al lloc exacte on ens faci falta. Això els obligarà a gestionar flotes de la manera més eficient possible: quin és el vehicle que queda més a prop del client? Quina és la ruta més eficient? Quant tardarà en arribar tenint el compte el trànsit?... i tot això amb vehicles autònoms que generen un munt de dades en temps real que cal tenir en compte, però amb clients que també generen un munt de dades en temps real que també cal tenir en compte: vaig amb un nen i em cal cadireta, porto dues capses grosses i em cal espai, un cop arribi a lloc vull que el cotxe m’esperi...
De cop i volta empreses que estaven centrades en la qualitat i fiabilitat dels seus processos de disseny i fabricació, passen a dependre de manera vital de la seva capacitat de processar grans, grandiosos volums de dades en temps real i de manera segura i fiable. Un negoci diferent, que demana no només processos diferents sinó també organitzacions diferents i habilitats clau diferents. Cal ser capaç de processar milions de dades, considerant milions de casuístiques i possibles combinacions diferents. I passarà el mateix al sector de la salut, la logística, les assegurances, l’oci... Tothom necessitarà la capacitat de processar grans volums d’informació en temps real amb algorismes híper-complexos i multivariables.
"El problema ja no és la teva capacitat d’obtenir dades, sinó si disposaràs de la capacitat de computació per processar-les"
El problema ja no és la teva capacitat d’obtenir dades, sinó si disposaràs de la capacitat de computació per processar-les. Quina infraestructura d’ordinadors necessitaràs per tractar en temps real tota aquesta bestiesa de dades? Per poc que analitzes la potència de càlcul que necessitaràs descobreixes que has de posar la mirada -estratègica- en els super ordinadors disponibles al món, com ara el Maresnostrum que hi ha al Barcelona Supercomputing Center, un dels 25 ordinadors més poderosos del món. Quan t’hi acostes, els seus responsables t’expliquen que la propera generació d’ordinadors quàntics és l'única solució, perquè les actuals capacitats de computació no podran atendre de manera adequada aquesta mena de reptes. La promesa dels serveis globals que atenen milions de persones amb infinitat de casuístiques a partir de dades en temps real no és assumible per l’actual generació d’ordinadors, ni tan sols els més poderosos. Els ordinadors quàntics tot just comencen a treure el nas per l’escenari mundial, però ja impressionen. La seva capacitat suposa un salt tan exponencial que tots (TOTS!) els sistemes actuals d’encriptació esdevindran inútils en pocs anys (calcular totes les possibles permutacions serà cosa d’hores). Però la tecnologia per fabricar aquesta mena d’ordinadors només està a l’abast de grans potències com ara Estats Units i Xina capaços de concentrar-hi diners i talent de manera continuada. A més a més, aquestes màquines necessiten treballar en unes condicions extremes (prop dels 270 graus sota zero) i això tampoc resulta gens senzill.
La cosa està clara: qui tingui aquesta tecnologia serà capaç de processar els volums d’informació que aquesta nova generació de serveis demanarà. Si tens aquesta capacitat podràs oferir, per exemple, solucions de mobilitat a nivell massiu. Però si no, no. Podràs tenir els cotxes, les dades, els clients... però sense els super ordinadors quàntics no podràs fer els càlculs i processos que necessitaràs. D’aquí a deu anys l’avantatge competitiva no serà el software, sinó el hardware. I els països ja mouen fitxa: Estats Units ja ha decidit que els algoritmes poden viatjar, però que el hardware estratègic no travesserà fronteres i es quedarà a casa com un actiu altament estratègic. Secret d’estat. Intel i IBM ja tenen prohibit vendre components de computació quàntica a qualsevol altra país (no només als països dolents, sinó a cap país). Està en joc la indústria de serveis del futur. Aquests dies els diaris van plens de notícies relacionades amb el boicot dels Estats Units contra Huawei i la seva tecnologia 5G. Estats Units no vol que el tràfic de les dades es faci sobre infraestructura xinesa, i tampoc permetrà que altres països siguin capaços de desenvolupar els superodinadors necessaris per processar aquestes dades. Xina i Estats Units tenen un pla: dotar a les seves empreses de la capacitat de moure grans volums de dades en temps real i processar-los també en temps real sigui quina sigui la seva complexitat. Xarxes de telecomunicacions i superordinadors, i cap d’aquests elements pot dependre ni una miqueta de cap país enemic (enemic militar o enemic comercial, a la fi i a la cap és el mateix).
"Pels estrangers comença a ser més fàcil venir a Barcelona que a Silicon Valley, i aquí estan passant coses interessants i ambicioses"
Què farà Europa? Sembla obvi que no pot basar els seus serveis en la computació nord-americana, doncs Donald Trump clarament treballarà perquè el jugador guanyador sigui una empresa de serveis de mobilitat americana, i no pas europea. Europa necessita una infraestructura de computació quàntica, i estem de sort. D’aquí quatre dies aneu al pavelló 8 del Mobile World Congress (el pavelló que queda al fons, el petit, el discret) i visiteu l’stand que cada any coordina l’Institut de Ciències Fotòniques, el nostre ICFO, i veieu tot el que estan treballant amb quàntica i grafè (participen en projectes europeus dotats amb més de mil milions d’euros). I visiteu també el Barcelona Supercomputing Center, BSC, al campus nord de la UPC a tocar la Diagonal (insisteixo: un dels 25 ordinadors més potents del món). És a dir, tenim recerca i tenim infraestructura. I ara, gràcies als problemes que l’administració Trump posa als permisos de residència a estrangers, també comencem a ser atractius per a captar talent de talla mundial. Al BSC hi ha més de 400 investigadors d’alt nivell de més de 18 nacionalitats diferents. Pels estrangers comença a ser més fàcil venir a Barcelona que a Silicon Valley, i aquí estan passant coses interessants i ambicioses.
Si el teu negoci dependrà de la teva capacitat de processar dades en temps real vés a visitar el Barcelona Supercomputing Center, explica la teva situació i comença a valorar seriosament l’oportunitat de treballar i explorar junts. Ells ja es dediquen a això, i tu també ho acabaràs fent.