S'estima que aquest 2019, el 40% de les parelles que s'han conegut, ho han fet per Internet. Ja sigui en xarxes socials destinades a aquest fi (Grindr, Tinder, Brenda, Happn...) o xarxes "més convencionals" (Instagram, TikTok, Linkedin...).
Internet ha trencat barreres a l'hora de conèixer gent per enamorar-se, tenint en compte que el 1995 aquest percentatge baixava fins al 2%.
Lligar des d'una app et permet ser més atrevit, anar més per feina i no haver de mostrar certes emocions o inseguretats. Ja vindrà el moment del cara a cara, però el primer pas és molt més segur des que Internet ha permès que portem les rodetes durant aquestes primeres interaccions. Ara, quan algú dels meus amics es queda solter, es baixa Tinder i "que sigui el que Déu vulgui".
Però abans de començar a descarregar una app de flirtejar, potser hauríem de ser conscients de com funcionen per poder prendre millors decisions.
La periodista Judith Duportail va escriure un llibre anomenat L'Algorisme de l'amor, on s'informava de com Tinder amagava tot el que cuinava amb les dades dels seus usuaris, i la va esgarrifar. Una app pensada per agradar als homes, on se'ns classifica en funció de com de guapos o lletjos que som, el nivell d'estudis i els amics que tenim.
Però clar, si darrere de tota mena de connexió entre persones hi ha algorismes, i aquests són funcions matemàtiques... Com es pot calcular sense dades? No pots classificar que tothom amb tothom, perquè el sistema es tornaria boig. S'ha de triar, i aquesta tria potser no és el que ens agrada. Un sistema de castes encobert en el que nosaltres mateixos donem la informació classificada.
"Quan la tecnologia incorpora el factor humà, que habitualment és blanc, hetero i cis, llavors la caga"
Que ningú em malinterpreti. Estic completament d'acord a què la bona tecnologia m'ajudi a decidir certes coses: les llistes d'Spotify en recomanin música segons el que m'agradi, s'apaguin les llums de casa si estic a més d'un quilòmetre de casa i me les he deixat enceses, el supermercat online em recordi que sempre compro una dotzena d'ous i que aquest cop potser me l'estic oblidant. És boníssim. De la mateixa manera que a vegades em toca dividir amb la calculadora per repartir el preu del sopar amb amics, la tecnologia m'ajuda a prendre decisions i fer-ho més ràpid, però quan hi incorporem el factor humà (que habitualment és blanc, hetero i cis), la caga.
Abans potser anàvem a una agència matrimonial, i ara l'agència té servidors i no fa pudor de Thierry Mugler.
El problema ve quan en ple segle XXI, no només busquem un tipus de relació. No tot és heteronormatiu. Hi ha gent que busca una cosa esporàdica, altres una parella per tota la vida, el poliamor, l'amor lliure, matrimonis grupals, la poligàmia, o fins i tot les tribus. Per triar i remenar. Hi ha tants tipus de necessitats i parelles com persones hi ha al món.
"No totes les opcions amoroses són heteronormatives, però sembla que a aquestes opcions la indústria tecnoamorosa no els interessa"
Aquest tipus de desitjos no són aliens a tots els que es dediquen en aquesta indústria tecnoamorosa, però sembla que no faci falta ajudar-nos a trobar parella.
La genètica de l'amor
La setmana passada es va saber que el genetista George Church, de la Universitat de Harvard, està treballant en una aplicació en la qual t'aparella amb aquella gent amb qui la teva informació genètica és més compatible amb la seva per evitar que la vostra descendència tingui algun problema que es podia haver evitat.
Haig de dir que em sembla fatal que vingui un senyor de 65 anys, o una app, a dir-me de qui puc i de qui no hauria d'enamorar-me. I ni que la finalitat final de les relacions fos la de tenir fills! Aquest 2019 la natalitat és de les més baixes al nostre país, i la gent se segueix ajuntant i enamorant precisament perquè el problema i la finalitat no és la genètica o la descendència.
Sóc una gran defensora que la tecnologia ajudi a fer-nos la vida més fàcil, però perquè aquesta app sigui útil hauria de tenir el genoma seqüenciat. I una vegada el tinc seqüenciat, hi ha mil alternatives perquè no hagi de descartar possibles parelles i puguem tenir una descendència sana, com per exemple el diagnòstic preimplantacional, que selecciona els millors embrions que no tenen la modificació genètica que volem evitar.
A part, hi ha malalties genètiques que només es necessita un dels dos progenitors per desenvolupar-se, i per tant seria indiferent ajuntar-nos amb uns o altres.
"L'app de George Church aparella persones segons els seus gens perquè no transmetin problemes a la descendència i això només crea més barreres entre rics i pobres"
No vam aprendre res de la pel·lícula Gattaca? Aquesta distopia on els nens i les nenes genèticament seleccionats estaven en una posició privilegiada socialment, i la resta els relegaven a feines i responsabilitats secundàries. Evidentment encara no hi som, però si estem lluitant per la inclusió social de persones amb alguna discapacitat, el que no vull és posar més distància i aprofitar la tecnologia per acostar-nos i no per a separar-nos.
Seqüenciar el genoma ara mateix no és barat. Fa anys costava al voltant dels 3.000 euros, però ara podem trobar tests per 600 euros. No tothom es pot permetre pagar 600 euros per fer-s'ho (i s'ha de multiplicar pels dos progenitors) i per tant, és afegir una barrera entre rics i pobres a l'hora de concebre.
Potser em crec molt moderna, però en el fons sóc molt clàssica i m'agrada pensar que la informació genètica que ens passem quan ens fem petons, o l'olfacte que detecta l'olor corporal són suficients perquè el nostre sistema tingui prou informació per permetre'ns enamorar-nos o no. És el mateix que l'app del Sr. Church, però em dóna a mi el control, i no a la seva joguina.