Dèiem fa uns dies que volíem parlar d’incentius. Però els recents esdeveniments fan que sigui gairebé un deure parlar no tant dels incentius com dels no-incentius. O, dit d’una altra manera, d’uns incentius que són en aquest cas de caràcter no econòmic. Com veurem en molts casos són els més importants, sense els quals els sistemes no funcionen.
"Tothom ha quedat admirat i agraït, fins i tot amb aplaudiments als balcons al capvespre, de com s’ha comportat el col·lectiu sanitari"
Tothom ha quedat admirat i agraït, fins i tot amb aplaudiments als balcons al capvespre, de com s’ha comportat el col·lectiu sanitari. A Catalunya, a Espanya, i a tot arreu, però fixem-nos més que res a casa nostra. És evident que tot el col·lectiu sanitari, metges, infermers, auxiliars, etc. està posant en tot plegat més hores que un rellotge, fent esforços sobrehumans en situacions crítiques i amb carència de mitjans: no hi havia prou de res, començant per habitacions i continuant per qualsevol altra cosa. I ho han fet. Fins i tot persones jubilades s’han reincorporat. Pertanyent aquestes darreres a un grup de d’alt risc.
I per què ho han fet? Per un incentiu econòmic? Amb tota probabilitat s’ofendrien si els diguéssim això. I fins i tot, potser si els haguessin ofert aquest incentiu econòmic, n’hi hauria hagut que no ho haurien fet, o els hagués costat més fer-ho. Hi ha exemples clàssics en el passat que, en determinades situacions, els incentius econòmics han tingut l’efecte oposat al que es pretenia que tinguessin. Les persones s’ofenen quan les veuen amb aquests ulls. No volem dir que les persones no vulguin diners a canvi de feina, però la realitat és que no fan la feina només per diners, i més en situacions especials on la seva feina és necessària i la compensació que reben està per sobre d’això, molt per sobre.
Els sistemes d’incentius econòmics dissenyats per a empènyer les persones a tenir un comportament determinat, minen la capacitat d’aquestes persones de tenir una voluntat moral. Algú els està dient què és bo i què és dolent: és bo allò que es paga i no ho és allò que no es paga. I no només els ho diu, sinó que els empeny a què ho pensin així a tothora! I en aquest parany qualsevol hi pot caure, els diners ens agraden a tots. I això no és dolent per se. Però hem de voler triar les opcions que ens ajuden a ser millors i a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. Sovint sota aquests sistemes d’incentius econòmics, persones que no eren mercenaris s’hi poden tornar.
Però davant del coronavirus no es necessiten mercenaris. Es necessiten persones que vulguin fer bé la seva feina. Que se sentin orgullosos de treballar bé. Que, òbviament, per a un sanitari, vol dir donar un servei bo a un malalt que el necessita, el servei a ell. Que resolgui el problema del malalt en la mesura que pugui i no que s’orienti a fer pujar no sé quin c(!) de KPI.
"La col·laboració va més enllà de la part monetària, que és important, i passa a ser la genuïna preocupació de fer les coses bé, per ajudar als altres, perquè això ens fa sentir útils i bé"
Afortunadament, mirant aquesta crisi, estem contents de veure els sanitaris comportant-se així, i és això el que estem tenint. La immensa majoria dels nostres sanitaris són així. I els hi reconeixem cada vespre. Tothom se n’ha adonat. També són així la immensa majoria de les persones en la seva feina, tot i que, per a molts de nosaltres, la feina que fem no té el component de vida o mort que té la dels sanitaris. Però aquests dies, s’observa que la col·laboració va més enllà de la part monetària, que és important, i passa a ser la genuïna preocupació de fer les coses bé, per ajudar als altres, perquè això ens fa sentir útils i bé.
De fet, la major part de les nostres activitats professionals donen un servei als altres. Tenen sentit en la mesura en què ho fan. Si no ho fan mai, potser hauríem de pensar a canviar de feina. Si no ho fan mai i només serveixen perquè algú guanyi diners, tenim una feina paràsita. I si la feina té sentit, però ens hi posen incentius materials, la direcció que els posa està creant paràsits. Pitjors que els de la pel·lícula. I aquests només fan que corrompre’ns. Per sort, aquesta crisi està demostrant que la majoria dels professionals no ens estem deixant corrompre i valorem a qui tampoc es deixen. Les crisis tenen aquesta part bona de reconciliar-nos amb la part més autèntica de les persones. I en el nostre cas, que sempre hem predicat que els incentius no funcionen per motivar, ens fan seguir indicant que és així.