Neil Harbisson (Londres, 1984) és la primera persona del món reconeguda com a cíborg. Fill de pare irlandès i mare catalano-alemanya, va aconseguir vèncer l'acromatòpsia amb una antena que forma part del seu cos i li permet "escoltar els colors". Tota una sinestèsia. Després de moltes picabaralles amb l'Administració, va aconseguir que el seu nou òrgan sortís també a la fotografia del passaport de 2004. La seva història s'ha viralitzat, de Totnes (Regne Unit) al món. És el creador de la Cyborg Foundation i de la Transpecies Society i col·labora amb el Celler de Can Roca. VIA Empresa entrevista Harbisson en el marc del Cornellà Creació Fòrum per conèixer més d'aprop com la tecnologia ha canviat el color de la seva vida. "Cada cop em sento menys humà", confessa.
Què és el primer que penses quan et recorden que ets el primer cíborg?
Penso: quina importància té? És tan irrellevant... M'havia de renovar el passaport i no em deixaven perquè deien que no podia aparèixer amb res electrònic. Vaig dir que era una part del meu cos i primer m'ho van negar. Després d'una llarga batalla, es va acceptar com a òrgan i era el primer cop que es reconeixia un dispositiu electrònic com a cíborg. Els periodistes ho van fer servir com a titular i en el fons, és una mica sensacionalista. Potser sí que és important, però mai va ser el meu objectiu i la paraula cíborg no era ni part del meu vocabulari. Ara me la sento cada vegada més propera.
"Els polítics parlen de tecnologia com una cosa del futur quan és del passat"
Per què ha costat tant arribar fins aquí?
El 2014 em va tornar a passar el mateix amb la renovació del passaport. Ni tan sols jo vaig ser precedent de mi mateix. En general, els governs van molt endarrerits en tecnologia. Els polítics sembla que no s’assabenten massa del que està passant i parlen de tecnologia com una cosa del futur quan sovint és del passat. Els nascuts al 2000 ja són majors d'edat i als anys 20, ja hi haurà polítics nascuts durant aquest segle amb una altra mentalitat.
Més enllà d'una sinestèsia, què vol dir escoltar els colors?
És una manera de simplificar-ho. Aquest òrgan sensorial em permet notar una vibració dins l'os del crani que es converteix en un so intern. Cada color té la seva pròpia vibració i si fos sord, també podria percebre-ho. Nou sentit i nou òrgan. També escolto colors infrarojos i ultraviolats que són invisibles per a l'ull humà.
"L’art cíborg és com post-art on l’artista, l’obra, l’espai i el públic són un mateix"
Com ha sigut el procés d'aprenentatge?
Jo no volia unir-me a la intel·ligència artificial (IA) perquè llavors l'antena m'hagués dit el color. Jo volia sentir-ho i notar-ho. Per això, tinc un sentit artificial (AS) i encara que la tecnologia em permet rebre les vibracions dels colors, és el meu cervell qui crea la intel·ligència per identificar-los. Vaig trigar molt a poder diferenciar-los. En un futur veurem més projectes d'AS i no tant d'AI.
Dels colors d'un sentit artificial fas art.
És l’art de crear els teus sentits, els teus òrgans i la teva percepció de la realitat. Es tracta d'un moviment artístic que no té per què fer res més. Tot passa dins el cap. L’art cíborg és com post-art on l’artista, l’obra, l’espai i el públic són un mateix. Ningú més que jo ho pot experimentar. Està classificat com a percepcionisme perquè l’objectiu és crear una percepció.
Avançar-se al futur genera rebuig o acceptació?
Les dues coses. Els periodistes volien classificar-ho com la solució d’un problema. Intentaven canviar la història per donar la notícia que la tecnologia ens pot ajudar. Però, jo sempre ho he vist des d’un context artístic. Al començament, la fotografia o el cinema tampoc es consideraven com a art sinó tecnologia amb una raó al darrere. Suposo que amb l'art cíborg passarà el mateix.
"Hi ha molta gent que no se sent 100% humana"
Assegures que “tots els humans estem en transició de convertir-nos en cíborgs”.
Depèn de com es defineixi cíborg. La Moon Ribas i jo vam anar a parlar amb en Manfred Clynes que és qui es va inventar la paraula que ha acabat tenint una definició bastant flexible. La seva resposta va durar dos dies i va incloure el fet d'anar amb bicicleta perquè és un humà que amb tecnologia altera el sentit de l’equilibri. D'aquí va concloure que tots som cíborgs. Jo et diria que en un futur podrem decidir si som o no cíborgs i quins sentits o òrgans volem tenir com espècie. Ara mateix costa molt... Ja estem començant a imprimir nous òrgans en 3D i a modificar-nos genèticament. Però, hi haurà gent que decidirà no fer-ho.
Tu mateix ho defineixes com a transpècie.
Cada cop em sento menys humà i no vol dir que em senti superior o inferior a la resta. Durant molt temps ho he amagat perquè està molt mal vist. Però, l'any passat vam decidir que no passava res perquè vivim amb moltes altres espècies que no són humanes. Simplement, no em sento 100% humà perquè la seva definició no inclou l’òrgan d’una antena que és part del meu cos com tampoc la percepció infraroja i ultraviolat. Per tant, si jo tinc uns sentits i uns òrgans que no són tradicionalment de l'espècie humana, la seva definició no em defineix del tot. Per això, em considero transpècie. Amb l'associació ens hem adonat que hi ha molta gent que no se sent 100% humana i que se sent atrapada en el cos d'un humà. Que s'han unit a la tecnologia i els ha canviat el seu sentit d'identitat.
Entrevista de VIA Empresa a Neil Harbisson. | Cornellà Creació Fòrum
A on no arriba la biologia, arriba la tecnologia?
Sentir que la tecnologia és part de la teva identitat ja és una cosa bastant nova que fa 50 o 100 anys era molt estranya. Amb el llenguatge ja es pot veure. A principis de segle es deia "el meu mòbil s'està quedant sense bateria" i ara es diu "m'estic quedant sense bateria". Indirectament, tu ets el mòbil. El mateix amb "hem agafat un avió" i "hem volat'. Les diferents maneres de parlar que canvien amb el temps ens indiquen que la tecnologia forma part de la nostra identitat. Es poden fer paral·lelismes entre la transpècie i el transgènere. Comença per com t'identifiques i després si vols et pots operar.
Quan els límits del llenguatge no són els límits del món.
La societat ha de començar a acceptar més la diversitat d'identitats. Allò que ara entenem com a diversitat serà molt més exagerat d'aquí unes dècades. És molt més del que ara ens plantegem. Hem d'estar preparats per poder decidir quina espècie vols ser i la creació d'una nova diversitat sense que hi hagi discriminació ni per a uns ni per als altres.
"Hem intentat canviar el planeta per sobreviure però hauríem de modificar-nos a nosaltres"
El relat també juga... El cinema ja ha parlat de Blade Runner, Terminator o Matrix.
En Manfred Clynes es va queixar molt de Terminator i de com van fer servir la seva paraula per una cosa que ell mai havia definit. La primera definició és un humà que es transforma per sobreviure a l'espai. La Moon i jo vam incloure el planeta Terra a la seva definició. Hem intentat canviar el planeta per sobreviure però hauríem de modificar-nos a nosaltres. Com per exemple, tenir visió nocturna en lloc de llums de nit o regular la nostra temperatura per no canviar la del planeta. Terminator era una altra cosa, un ésser monstruós i Clynes va estar a punt de denunciar-ho però va veure que no tens el poder sobre com evoluciona una paraula. Cíborg és un sentiment d'identitat amb tecnologia, però no cal que tinguis un implant per sentir-te cíborg.
I què necessites per sentir-te cíborg?
Hi ha gent que sent el mòbil part de la seva identitat i n'hi ha d'altres que no. Hi ha gent que té implants al cos per raons cibernètiques i no se sent cíborg i n'hi ha d'altres que no en tenen i sí que s'hi senten. Passa el mateix amb el gènere, no té a veure amb el cos que tens sinó amb la identitat. És més profund.
Quina és la missió de la Cyborg Foundation i la Transpecies Society?
La Transpecies Society és la part activa i social de la Cyborg Foundation que és una plataforma universal on incloem els drets cíborgs. Et pots fer membre de la Transpecies Society que és una associació a Barcelona on creem sentits i òrgans en comunitat. Li diem el New Sense Lab i cada divendres ens reunim gent de diferents disciplines: enginyers electrònics, dissenyadors o doctors. Encara no existeix la carrera de disseny de nous òrgans, nous sentits o espècie, però sí la de disseny gràfic o producte...
"A Barcelona creem sentits i òrgans en comunitat"
Què s'hi crea al laboratori?
L’objectiu és revelar la realitat que ens envolta i no podem percebre. No és realitat virtual ni augmentada, sinó realitat revelada. És una nova forma d'explorar el món i revelar realitats que ja ens envolten però que el cos humà no pot percebre si no s'uneix a la tecnologia. La nostra mala sort és que hem nascut quan tots els continents ja s’han descobert, totes les muntanyes s’han pujat i tots els oceans s’han creuat... L’única manera de redescobrir el món és afegir-hi nous sentits, com la percepció del ultraviolat.
O fer un "Toca Plats" amb Jordi Roca del Celler de Can Roca.
Els germans Roca són molt creatius. Vam crear el cromàfon, un aparell giratori transparent amb un sensor que tradueix el color del menjar en soroll i el repte és que el comensal pugui menjar-se música. Un plat pot tenir bona pinta, però sonar molt malament o al revés. El "Toca Plats" està connectat al mòbil i permet fer cançons amb bon gust o escoltar plats que ja existeixen amb harmonia. És la gastronomia sonocromàtica, una nova manera d'escoltar la cuina. Una cançó de Lady Gaga podria ser una amanida.
"Vull portar la teoria d’Einstein a la pràctica i veure si puc crear il·lusions de temps"
Quina nova sinestèsia vols fer d’aquí 10 anys?
Ara em vull posar un òrgan circular tèrmic per sentir el pas del temps. Anirà entre la pell i l’os i en 24 hores donarà tota la volta al meu cap. La temperatura canviarà d’un extrem a l’altre al llarg del dia i podré saber quina hora és pel punt de calor. Quan m’hi acostumi, podré modificar la velocitat amb què la calor gira en òrbita i canviar així la meva percepció del temps. Vull portar la teoria d’Einstein a la pràctica i veure si puc crear il·lusions de temps decidint quan vull que duri aquesta entrevista o d’aquí a 10 anys tenir la percepció que han passat molt més que 10 anys. Si el físic acompanyarà o no, encara s’ha de veure.