Els reptes dels docents davant dels nadius digitals

Els alumnes que cursen primària o secundària són nadius digitals, però no hi ha gaires docents que afrontin la seva formació. El cos de mestres i professors s’ha d’adaptar a les noves tecnologies i les transformacions socials que comporten, i també a les necessitats d’uns alumnes cada vegada més diversos que creixen mirant cap a un futur incert. En aquest context sembla clar que els moviments de renovació pedagògica que van aflorant han vingut per quedar-se, segons expliquen els experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en un comunicat. Cal que els docents es continuïn formant, avaluïn la feina que duen a terme i promoguin una relació saludable amb les famílies. Coincidint amb la celebració, el 5 d’octubre, del Dia Mundial dels Docents, la universitat analitza quins són els principals reptes per als mestres i professors de l’educació obligatòria a l'Estat espanyol. Només a Catalunya, són més de 110.000 professionals, segons les últimes dades del Departament d’Ensenyament.

1. Continuar aprenent​. El dret a l’educació és el dret a un docent qualificat. És el lema que la Unesco ha triat per a celebrar, enguany, el Dia Mundial dels Docents. També els experts de la UOC hi donen una gran importància. "En el moment educatiu actual, considerat a Catalunya com la tercera primavera pedagògica, aprendre és una oportunitat per als mestres", apunta Lorena Becerril, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Això, subratlla, "requereix que s’impliquin en la innovació educativa cognitivament i emocionalment, individualment i col·lectivament".
2. Fomentar que els alumnes tinguin competències per a afrontar la incertesa. De la mateixa manera que cal que formin part del canvi, és necessari que els docents desenvolupin en els alumnes "aprenentatges i competències per a la societat d’un futur per esclarir", remarca el psicòleg Àlex Letosa, col·laborador dels mateixos estudis de la UOC. Segons Letosa, sembla clar que s’ha de fugir de la rigidesa, els dogmes i l’individualisme; per contra, cal fomentar la flexibilitat, l’empatia, el cooperativisme, l’agilitat i l’entusiasme.
3. Assumir la renovació pedagògica aplicant-hi rigor. Tant Letosa com Becerril coincideixen a assenyalar que els moviments de renovació pedagògica que progressivament impregnen els centres educatius són imparables. Cada centre és un món, però són exemples de metodologies que innoven "els anomenats ambients d’aprenentatge a educació infantil; l’aprenentatge basat en projectes i el basat en problemes; la ludificació; l’aprenentatge cooperatiu, que és molt diferent de treballar en grup, i les conegudes com a maletes pedagògiques", il·lustra Letosa. "Fa anys que es van coent i cada cop agafen més empenta", detalla. Però no sempre és fàcil, recorda Núria Vallduriola, professora també dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. "A primària treballem per projectes, a secundària també s’intenta, i molts centres ho aconsegueixen, però a vegades tornem al costum de treballar de manera tradicional i desenvolupem continguts més teòrics i no tan propers a la vida quotidiana". Per a Letosa, és imprescindible que, en la consolidació d’aquests moviments innovadors, "els docents actuïn amb rigor i avaluant amb fermesa cada pas que s’hagi fet". I afegeix que «així es podrà aconseguir fer difusió de les noves i bones pràctiques educatives sense biaixos ni dubtes de la seva validesa per part dels qui sempre poden manifestar la natural resistència al canvi».
4. Replantejar els espais d’acord amb els canvis. Els moviments de renovació pedagògica, recorda Letosa, assumeixen que el centre de l’aprenentatge són els alumnes i no pas la instrucció; que les emocions són una part molt important de l’aprenentatge, o que cal superar la divisió en assignatures per a construir un aprenentatge més horitzontal; tot plegat, en un context en què els alumnes són nadius digitals. "Si bé la majoria dels centres hem dotat totes les aules de pissarres digitals, en general fem servir la mateixa metodologia i distribució del mobiliari escolar i caldria revisar-ho", apunta Vallduriola.
5. Cercar una relació saludable amb les famílies. Els experts de la UOC consideren que cal posar més atenció en aquests agents claus fora de l'aula. "La relació dels centres educatius amb les famílies és un eix important i irrenunciable amb el qual hem de treballar. Les famílies han de participar més en l’educació dels seus fills, però cal que ho facin des de dins i de veritat", subratlla Vallduriola. "A vegades hi ha el sentiment que posen en qüestió la feina dels docents, i és un símptoma d’inseguretat que hem de deixar de banda. Necessitem pares i mares per a poder fer una educació amb un alt nivell de qualitat", assegura.
6. Reclamar i fomentar l’equitat i la inclusió. "Necessitem polítiques educatives decidides que potenciïn la disminució de les diferències socioculturals i socioeconòmiques en pro d’una equitat més que necessària en el present, però més encara en el futur", reclama Letosa. Precisament, en les darreres setmanes a Catalunya s’ha fet públic un document que insta els representants polítics i els ajuntaments a implicar-se més en l’educació i l’equitat. I, si es vol afrontar la diversitat no tan sols socioeconòmica, sinó també la relativa a les característiques personals i els trastorns d’aprenentatge, Vallduriola afirma de nou que el repte és continuar formant-nos en aquells aspectes que ajudaran a donar la millor resposta educativa i a fer-ho en el marc de la inclusió.
7. Il·lusió i vocació són aspectes claus davant les dificultats i la incertesa: "Ser docent és vocacional i és la il·lusió allò que fa que cada dia se’ns plantegi com un nou repte en el qual hem de donar el millor de cadascú de nosaltres", assegura Vallduriola.