Vols menjar el que vulguis, quan vulguis i on vulguis? Vols satisfer qualsevol necessitat sense haver de sortir de casa? Només cal que descarreguis una de les diverses aplicacions mòbils a través de les quals pots sol·licitar i obtenir, en un moment, el servei desitjat. A l’altra banda de l’aplicació, hi haurà un repartidor (ara en diuen rider) que et portarà l’encàrrec que has fet al lloc indicat en un temps rècord.
En els diccionaris de llengua anglesa, el mot rider designa la persona que munta a cavall, pilota una motocicleta o corre en bicicleta, ja sigui de manera professional o per afició. És el que en català, en l’àmbit esportiu i, especialment, en les curses, correspon a un genet, un pilot o un corredor, segons si el desplaçament es fa dalt d’un cavall, d’una motocicleta o d’una bicicleta.
Els riders a què ens referim en aquest article també es desplacen en motocicleta o bicicleta, però, tot i que sempre van corrents, no ho fan per afany esportiu o lúdic sinó perquè es dediquen a distribuir menjar, paquets, documents o qualsevol altre comanda d’una punta a l’altra de la ciutat. En català, per a referir-nos a aquest tipus de feina, ja disposem de termes tan coneguts com repartidor o, segons el context, missatger. D’on surt, doncs, aquest rider i què s’hi amaga, darrere d’aquesta denominació?
L’anglicisme rider ha arribat amb les empreses de repartiment a domicili que, a través de plataformes digitals, actuen com a intermediàries de les transaccions entre els usuaris que demanen un servei i els usuaris que estan disposats a realitzar aquest servei. La premissa principal d’aquestes empreses, basades en el model de l’economia col·laborativa, és presentar el seu negoci com un intercanvi de serveis en què els usuaris que fan de repartidors en el seu temps lliure poden generar uns ingressos complementaris a la seva feina principal.
La categoria professional a què pertanyen els repartidors de tota la vida, ara es dilueix en etiquetes eufemístiques com 'riders', 'bikers' o 'glovers'
En aquest cas, l’opacitat del llenguatge utilitzat per aquestes empreses evidencia que el seu principal objectiu és evitar l’existència de qualsevol relació laboral amb els seus repartidors. Termes com treballador, salari, contracte o acomiadament no formen part del seu vocabulari. La categoria professional a què pertanyen els repartidors de tota la vida, ara es dilueix en etiquetes eufemístiques com riders, bikers o glovers. Els repartidors deixen de ser treballadors i passen a ser simples col·laboradors que no guanyen un salari sinó un complement a la feina de debò que puguin realitzar en una altra empresa. A més, no se’ls contracta com a treballadors assalariats, sinó que s’han de donar d’alta com a treballadors autònoms i, quan l’empresa decideix finalitzar la relació laboral amb el repartidor, no es produeix un acomiadament sinó una desconnexió de la plataforma digital.
Ja fa temps que el mitjans de comunicació es fan ressò de la polèmica sobre si els repartidors que treballen en plataformes digitals han de ser considerats treballadors autònoms, com defensen les empreses de repartiment, o falsos autònoms, com denuncia una part del col·lectiu de treballadors d’aquestes plataformes.
Ara fa unes setmanes, el Tribunal Suprem va sentenciar que existeix una relació laboral entre les plataformes de repartiment a domicili i els seus repartidors. Aquesta decisió confirma que els repartidors són en realitat falsos autònoms, perquè no disposen d’una organització empresarial pròpia i perquè l’empresa, que no es pot considerar una simple intermediària, és qui estableix les condicions de servei.
Cal confiar que aquesta sentència, i la llei que preveu elaborar el govern per regular el treball de les plataformes, sigui un primer pas per a garantir els drets laborals d’aquests treballadors i per a frenar la precarietat laboral que ha emergit a l’ombra de l’economia col·laborativa i digital.