Les cases d'apostes han estat objecte d'una operació policial a escala Europea just aquesta setmana per detectar la presència de menors d’edat en casinos i locals de joc. Si els joves no tenen encara els 18 anys, s’aixeca acta contra el local i es podria arribar a perdre la llicència d’activitat. L’operació serveix per constatar l'addicció al joc que amenacen els més joves, sobretot en barris de baix poder adquisitiu.
Les cases d’apostes no em fan pena. De fet, operen en gran mesura per Internet, on la policia poca cosa pot fer. Segons dades de l’últim informe de la Direcció General d’Ordenació del Joc (DGOJ), les apostes online va créixer un 387% del 2012 al 2017, i es preveu que segueixi a aquest ritme exponencial en els següents anys.
"Les apostes online va créixer un 387% del 2012 al 2017, i es preveu que segueixi a aquest ritme exponencial en els següents anys"
Si mireu el mapa de les cases d’apostes, fa por. I només representa una sola empresa. Ara multipliqueu. A Catalunya n’hi ha menys ja que és la comunitat amb la legislació més severa contra les cases d’apostes. “Només” en tenim 127, perquè la nostra llei diu que entre un saló i un altre hi ha d’haver 1 km de distància. Tot i que no sé si es respecta molt.
El perfil actualitzat del ludopata al nostre país és un home de 36 anys que s’inicia en el joc als 19 anys. I per això diverses associacions de jugadors rehabilitats estan intentant implementar un programa per prevenir i conscienciar a la població, on el punt més destacat és començar la campanya a l’àmbit escolar. ESCOLAR!
Videojocs i apostes
I per què comencen tan aviat? Molts experts en donen la culpa a l’endolciment d’un sistema dins dels videojocs. No és que els videojocs i les apostes vagin sempre de la mà, però hi ha un mètode implementat en alguns videojocs per intentar que els usuaris s’enganxin que es diu: Les caixes de botí, o loot boxes en anglès.
No són més que innocents cofres, sobres, caixes, etc, on a dins amaguen recompenses per a l’usuari: armes, personatges, disfresses, monedes, gemes, recursos… No se sap mai què tocarà. Si és bona o és dolenta. A més, moltes d’aquestes caixes no les has de pagar, sino que després d’X hores, o després de mirar una publicitat, el joc et regala l’obertura d’un cofre per que tinguis ganes de tornar i veure què t’ha tocat. Però si les vols comprar ho pots fer a partir d’un sol euro.
Tenen implementat aquest mètode jocs tan populars com Fortnite, Clash Royale, Brawl Stars, Fifa, Overwatch, Call of Duty, League of Legends… Jocs que mouen milions a tot el món.
El mètode aleatori i els micropagaments són elements propis dels jocs d’atzar, i segons uns científics, que s’hagin cuatriplicat els casos de ludopatia està fortament relacionat amb aquest sistema. Aquestes caixes no et garanteixen res bo, de fet, hi ha un factor de sort completament opac per un algoritme que només el seu propietari coneix, i que no té una legislació al darrere (com si que passa amb les màquines d’atzar).
"Són els videojocs partíceps dels problemes amb l'addicció a les apostes i el joc? No, però molts ho fomenten"
Són tots els videojocs amb aquestes característiques partícips d’aquests problemes? No. Però molts ho fomenten per la mecànica que hi ha al darrere.
Per posar exemples concrets, Electronic Arts, l’empresa responsable del joc de futbol FIFA, les anomena “mecàniques de la sorpresa”, i les comparava amb els Kinder Sorpresa, quan realment són més semblant als bitllets de loteria: com més compres més possibilitats tens de guanyar el premi gros i aconseguir avantatges competitives respecte als altres jugadors. És per això que un grup de video jugadors farts de que se’ls tracti d’imbècils, han convocat una manifestació l’11 d’Octubre a Madrid per evitar aquest foment de la ludopatia i algoritmes que penalitzen els jugadors hàbils a favor dels que gasten més diners.
En el seu joc de bàsquet, NBA 2k20, els usuaris es van queixar que dins del joc hi havia màquines escurabutxaques, pachinkos (un sistema japonés molt popular) i ruletes. Sense amagar-se’n. En un joc de bàsquet a partir de 3 anys! Hi ha tant poc control, que el mateix anunci n’assenyalava les mecàniques com a destacades. Es va demanar a l’organisme de classificació per edats (el PEGI) sore aquesta polèmica i la seva resposta va ser que el joc no ensenyava a apostar, i que no formava part de la història general, però que captaven el malestar del públic i ho analitzarien internament.
Diners en joc
En fi. Si mirem què fan els països assenyats, Bèlgica va fer un pas endavant al 2018 i directament les va prohibir per a tothom. Com que una consola o un compte pot estar compartit entre diferents membres d’una mateixa família, van decidir que millor no tenir-ho a prop. Per ningú.
Europa ho està estudiant, però és clar: hi ha molts diners en joc. De fet, el representant d’Espanya, Juan Espinosa García (Director General d’Ordenació del Joc), va tenir viatges i regals pagats per les diferents empreses que ell mateix ha de regular. Amb aquests antecedents, voleu dir que hi posaran molta pressa?
"No m'agradaria viure en un món on un producte cultural com els videojocs és al mateix sac que les empreses d'apostes"
El debat està sobre la taula i els videojocs al mateix sac que les empreses d’apostes. I em fa pena dir-ho, però no tots els videojocs tenen aquests sistema, i més ens val, perque no m’agradaria viure en un món on un producte cultural tan exquisit es veiés tacat per una colla d’avariciosos que busquen el seu enriquiment a base d’enfonsar la gent amb menys recursos.