Les xarxes socials bullen aquestes darreres setmanes amb crítiques a les decisions que prenen els altres, queixes on es fa evident que qui la fa en sap més i ho faria millor, denuncies per conductes insolidàries que de ben segur qui fa la denúncia no hauria tingut mai aquesta conducta o atacs de tota mena contra l’opinió i idees dels altres.
"És cert que des de la seva creació les xarxes socials han estat un reflex del moment social que vivim"
És cert que des de la seva creació les xarxes socials han estat un reflex del moment social que vivim. Quan van aparèixer eren una eina minoritària on els pocs que hi participaven van descobrir un espai on poder expressar amb total llibertat el que pensaven al voltant de qualsevol tema sense més filtre que la pròpia vergonya d’un mateix. De mica en mica en van anar popularitzant i diversos col·lectius hi van veure un espai per projectar la seva imatge personal o les seves idees amb voluntat de poder influir. Esportistes que promocionen les seves marques i resultats, polítics que treballen la seva comunicació pública, partits que volen guanyar-hi eleccions, moviments socials sense altres altaveus que aprofiten per compartir la seva mirada del món o empreses que aprofiten els caràcters de Twitter per compartir les actuacions que fan. Fins a l’actualitat on les xarxes s’han convertit en un camp de batalla on usuaris amb noms i cognoms conviuen amb usuaris anònims i on vomitar, criticar, enaltir o simplement passejar per allà s’han convertit en les conductes majoritàries.
I de cop arriba la crisi del coronavirus, i què podia sortir malament amb la situació que teníem a les xarxes socials? Doncs tot. Ara mateix qualsevol manifestació d’opinió que s’aparti una mica del que a tots ens pot sembla políticament correcte rep critiques (més o menys ferotges), atacs personals, contra-opinió de presumptes experts (heu vist quants epidemiòlegs, experts en crisis sanitàries o interpretes de reials Decrets tenim al nostre país?).
Com si d’una sèrie de Netflix es tractés cada 2-3 dies tenim un nou capítol. Hem passat pel capítol 1: “Decretar un estat d’alarma sembla el més adient”; hem de seguir pel capítol 2: “Recentralització 40 anys després: les mesures del govern en temes sanitaris”; continuant pel 3: “Les mesures (o no mesures) per salvar l’economia”.
Seguidament, hem viscut un capítol 4 apassionant: “Jo sóc la Generalitat i proposo, jo sóc el Gobierno de España i faig el contrari”; després ha vingut el cinquè: “Com muntar i desmuntar hospitals de campanya en 10 passos: a veure qui guanya?”; passant pel sisè: “4 fases pel desconfinament que acaben amb la fase 3 (no em surten els números, ah espera que la primera és la 0)”.
Fa poc vam passar pel setè: “Les famílies són unes irresponsables”, i recentment sembla que acabem la primera temporada amb el capítol final excel·lent: “Els esportistes, el col·lectiu egoista que ens farà tornar al confinament total”.
I si una cosa s’ha fet evident en tots i cada un dels 8 capítols de la primera temporada (tranquils que està a punt d’arrancar la segona temporada amb el capítol “Que no us queda clar quins locals poden obrir en la fase 0 del desconfinament? Doncs mira que ho hem explicat bé”) és que la xarxa és plena d’aquells meravellosos apuntadors que el teatre ha anat perdent. Apuntadors que semblen formats sota els principis de la Gestapo o qualsevol altre servei de persecució de les llibertats individuals, més orientats a criticar, denunciar i posar en evidència les conductes alienes que en mirar de responsabilitzar-se de les pròpies.
Apuntadors que són animats pels àmbits públics com per exemple la Policia Nacional que fa pocs dies al seu compte de Twitter animava als seus seguidors a denunciar les conductes insolidàries dels altres com si ara en aquest país ser insolidari fos un delicte, més enllà de poder ser una conducta ètica o moralment reprovable. O animats per partits polítics que juguen a veure qui en traurà més rèdit polític d’aquest conflicte, o per governs (de tots colors) que sembla es van saltar les classes de comunicació per dedicar-se moltes hores a formar-se en “a veure com ho explico perquè em critiquin poc encara que no quedi gens clar i així després puguem criticar als qui ho fan malament i nosaltres no ser-ne culpables”.
"Ara potser ens tocaria ser menys jutges, policies o simples hooligans i més autoresponsables"
Amb tota seguretat aquest article, amb un títol provocador i contingut directe, serà objecte d’aquests apuntadors (ja m'ho imagino), però potser alguns d’ells podran veure reflectida la seva pròpia conducta i s’ho miraran no a partir de la bilis que darrerament gastem a les xarxes socials sinó amb la voluntat de responsabilitzar-se d’ell mateix i deixar que la resta facin el mateix.
Tanco com he començat, situant les xarxes socials en el moment social que vivim. Amb tota seguretat si visquéssim en una societat on es primés l’autoresponsabilitat, on no haguéssim crescut pensant que sempre hi haurà un tercer que ens farà les coses (per exemple l’Estat) i que per tant quan no ho facin com nosaltres volem el podem criticar, potser tindríem altres comportaments, ens posaríem tots menys a la defensiva i miraríem d’empatitzar amb les opinions d’altri. Opinions sobre les que podem no estar-hi d’acord, però igual que quan vam poder superar moviments de control com la Gestapo vam poder créixer amb un esperit crític, de diàleg i debat però a partir del respecte i l’autoresponsabilitat, ara potser ens tocaria ser menys jutges, policies o simples hooligans i més autoresponsables.