El darrer mapa d'estrès hídric de la península Ibèrica mostra que Catalunya no és una de les zones amb més estrès hídric. Malgrat tot, des del meu punt de vista la situació encara és preocupant. La demanda d'aigua augmentarà inevitablement al mateix ritme de creixement de la població, que a Catalunya s'estima que arribi als 10 milions de persones el 2050, mentre que les precipitacions disminuiran entre un 20% i un 40% pel mateix període, la temperatura augmentarà i la imprevisibilitat de les pluges creixerà.
Aquestes previsions el que demostren és que els principals problemes a què ens hem d'enfrontar com a societat en l'àmbit de l'aigua no són de caràcter conjuntural, com els episodis de sequera que anem patint puntualment -cada cop de forma més intensa i prolongada-, sinó que el que ens ha de preocupar més són els problemes de caràcter estructural que arrosseguem des de fa molt de temps i que de moment sembla que no som capaços ni d'afrontar, ni de resoldre satisfactòriament. Uns reptes, aquests estructurals, que superen per molt els problemes puntuals de sequera i, per tant, cal afrontar-los des d'ara mateix.
Un dels principals desafiaments és la xarxa de distribució d'aigua, que perd un 20% del seu cabal per fuites. D'altra banda, la xarxa està poc interconnectada, restant flexibilitat i resiliència al sistema hídric català, i a més la bicefàlia en la governança de l'aigua, amb l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) i la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), dificulta la gestió eficaç. Per la seva part, els ajuntaments, responsables de les xarxes urbanes, sovint manquen de recursos per mantenir aquestes infraestructures, però ningú vol plantejar una pujada de tarifes per tacticisme polític. A tot això cal afegir que la Directiva 2000/60/CE de la UE obliga que tots els costos associats a la gestió de l'aigua que consumim es repercuteixin en el rebut que cada mes paguem empreses i particulars, per tant, els preus de l'aigua augmentaran per cobrir aquests costos, que actualment només són el 50%.
Si analitzem la situació actual de l'aigua a la indústria, responsable d'un 9% del consum total d'aigua a Catalunya, enfront del 19% d'ús urbà, el 70% d'ús agrícola i el 2% de ramader, ens trobem que quan l'ús de l'aigua no és molt intensiu, aquest element és percebut com un bé amb poc valor econòmic i de disponibilitat assegurada. Per contra, tenim les empreses que utilitzen de forma més intensiva aquest recurs i que ja saben de fa temps que a més de complir amb totes les normatives que regulen el seu ús, i pagar tots els cànons que els corresponen, han de continuar invertint per millorar-ne l'eficiència, donat el risc cada cop més evident de possibles restriccions en el seu subministrament.
És per això que, des del nostre punt de vista, ens sembla necessari reclamar que, en moments d'alerta, no podem exigir la mateixa reducció de consum a una empresa que ja estigui fent un ús molt eficient d'aquest recurs, en vers a una altra que no ho faci, com no podem demanar la mateixa reducció d'aigua a un agricultor de secà que de regadiu en la mateixa situació.
Avui només som capaços de produir el 35% dels aliments que consumim els 8 milions de catalans
Si en comptes de la manufactura analitzem el binomi aigua i producció d'aliments, la indústria dels aliments, el primer que hem de tenir en compte és que a escala global només un 0,002% de l'aigua del nostre planeta es pot utilitzar per al consum humà. En el cas de Catalunya, el primer repte que tenim és que cada cop disposarem de menys aigua i de més necessitat de produir aliments. Avui només som capaços de produir el 35% dels aliments que consumim els 8 milions de catalans. Si com ja hem esmentat, s'estima que el 2050 la població assolirà els 10 milions d'habitants i atès que la necessitat d'aigua per a l'alimentació és de 3,500 litres per persona al dia, queda clar que estem molt lluny d'assolir l'autosuficiència alimentària.
A la previsible manca d'aigua, sumada a l'increment de població previst, li hem d'afegir que el nostre país té un espai molt limitat de conreu, 21 habitants per hectàrea conreable, comparat amb els 7,5 a la resta de l'Estat, o amb països com França on només són 2,7 habitants per hectàrea de conreu. Amb aquest panorama crec que queda clar que no ens podem quedar de braços plegats mirant el cel per resoldre una situació cada cop més greu.
Cal mesurar l'esforç dels consumidors i empreses per ser eficients, utilitzant la petjada hídrica per evitar penalitzacions arbitràries i promoure una gestió responsable de l'aigua
Des de la Cecot reclamem un gran pla per a Catalunya, similar al PNIEC estatal, per garantir la disponibilitat i qualitat de l'aigua, protegir el medi ambient, i prevenir i reduir els efectes adversos d'inundacions i sequeres. Això inclouria inversions en dessaladores, regeneració d'aigües, innovacions tecnològiques i l'aprofitament dels aqüífers, amb l'objectiu d'una gestió eficient de l'aigua.
I cal mesurar l'esforç dels consumidors i empreses per ser eficients, utilitzant la petjada hídrica per evitar penalitzacions arbitràries i promoure una gestió responsable de l'aigua. Com diu la dita, "que de l'aigua que ens ve, ni una gota se'n faci malbé."
