El creixent malestar social que es palpa de manera evident al voltant de l'habitatge (preus, disponibilitat, apartaments turístics, fons d'inversió i fons voltors) ens obliga a tocar el crostó a l'administració. En el darrer temps hi ha hagut un seguit de factors previsibles que aquesta ha menystingut de manera flagrant, factors que apuntaven a una reducció progressiva de l'oferta disponible i que caldria haver tingut en consideració. I és que, com tot, això de l'habitatge, ens agradi o no, també es regeix per l'oferta i la demanda. No m'estic referint als preus disparats, que són la conseqüència, però no la causa de tot plegat. Parlo principalment de l'oferta disponible, que no ha crescut en els mateixos índexs que ho ha fet la demanda.
"I és que, com tot, això de l'habitatge, ens agradi o no, també es regeix per l'oferta i la demanda"
Una acusació com aquesta mereix una explicació. Voilà:
A la banda de la demanda hi ha tres eixos bàsics que n'expliquen l'alt increment. El primer d'ells és que ja no som sis milions. Concretament, fa poc que hem arribat als vuit. Els que tenim una certa edat recordem la memorable campanya de la Generalitat, obra mestra del Lluís Bassat, per promoure la llengua, fomentar la identitat catalana i projectar una imatge moderna i dinàmica de Catalunya (sí, ho confesso: li he demanat al Gemini de Google que em fes aquest resum).
Si recordo bé, aquí la campanya no és per celebrar-ne l'èxit sinó per posar en relleu el creixement que suposa aquest increment de població: de sis a vuit milions, un 33%!! (ara penseu si l'oferta d'habitatge del vostre poble/ciutat s'ha incrementat en un terç...). I, com apuntava a l'inici, aquest creixement no hauria d'haver agafat per sorpresa a ningú, i encara menys a l'administració.
Canvis d'usos i costums
En segon lloc, en els últims 30-40 anys hi ha hagut un canvi brutal en usos i costums pel que fa a l'habitatge. A hores d'ara estic segur que us costaria trobar al vostre entorn una família on convisquin tres generacions a la mateixa casa. Us costaria perquè són l'excepció. Fa 30-40 anys, però, l'excepció era la casa on no convivien avís, pares i fills. És difícil quantificar l'impacte d'aquest fenomen en l'habitatge, ja que suposo no hi deu haver cap estadística que ho mesuri, però ningú dubta que aquest canvi d'hàbits és un fet.
"Avui, costa trobar al nostre entorn una família on convisquin tres generacions a la mateixa casa"
D'altra banda, tenim una àmplia demanda que ve d'un sector fins fa quatre dies inexistent: separats, divorciats i singles. Acabo de comprovar a l'Institut Nacional d'Estadística (INE) que els darrers 10 anys, d'una manera més o menys estable, hi ha hagut a Catalunya un total de 170.000 divorcis i separacions. Sumeu-hi les separacions no comptabilitzades i l'impacte que pot suposar el fenomen single. Tot plegat, unes altres dinàmiques més que consolidades al llarg del temps. I, per tant, previsibles.
Canvis d'usos i costums, canvis endògens.
De fora vingueren...
I el tercer eix és l'increment de la demanda que provoquen els canvis exògens, gent que ve de fora i demana també d'un sostre: estudiants de màsters, nòmades digitals, erasmus, turistes (de curta o llarga durada), professionals desplaçats temporalment...
Sent generosos, podríem assumir que l'administració no podia preveure l'impacte dels màsters, els nòmades digitals i els erasmus. Però... i el turisme? De veritat ningú no va veure venir que, després dels JJ.OO i refer Barcelona de dalt a baix, els turistes no continuarien sent els dos milions que venien anualment en èpoques de la transició? (l'Idescat ens informa que des del 2016, llevat els anys pandèmics, estem per sobre dels 17 milions de turistes anuals).
"Hi ha tres factors que han portat la demanda a uns nivells mai vistos: creixement de població, canvis endògens i canvis exògens"
En resum, tres factors que han portat la demanda a uns nivells mai vistos: creixement de població, canvis endògens i canvis exògens. Ara digueu-me vosaltres si per part de l'administració (la que sigui: estatal, autonòmica, local...) hi ha hagut alguna estratègia. Un mínim de planificació per intentar reduir el gap entre l'oferta disponible i una demanda que ha anat creixent de manera desbocada. Se suposa que l'administració no només ha de gestionar el dia a dia de les competències que té assignades, sinó mirar (ni que sigui mínimament) el mitjà i el llarg termini. En el cas de l'habitatge, aquesta mirada a l'horitzó mereix un suspens clamorós.
