La temporada d'estiu és sinònim de vacances i de descans. Independentment d'on viatgem i si ho fem, totes les persones ocupades tenen dret a unes vacances retribuïdes. És una característica a valorar quan parlem de feina de qualitat, és a dir, aquella que ofereix unes bones condicions laborals als seus treballadors. A Catalunya (i la resta de l'Estat), la llei actual ens atorga 36 dies. És la novena xifra més alta d'Europa, però es queda curta en comparació a la realitat d'altres països veïns i de fora del continent. Tot i això, suposa el doble que la mitjana mundial (18,2 dies).
Ara, el portal Resume.io ha aprofundit en aquesta temàtica i ha estudiat com tracten 197 països del món l'afer dels dies festius. Per fer-ho, el web ha estudiat les lleis i normatives de cada un d'ells, a més d'altres fonts rellevants com ara l'OCDE, l'Organització Internacional del Treball, Global Expansion, WageIndicator Foundation, Skuad o Papaya Global.
Entre els deu primers només hi ha tres europeus, i tots ells són estats especialment petits: San Marino (2n, amb 46 dies); Andorra (4t, amb 44 dies); i Mònaco (10è, amb 42 dies). La primera posició l'ocupa l'Iran, amb 53 jornades de vacances pagades, tot i que moltes d'elles estan relacionades amb motius religiosos i la Revolució Islàmica. A la resta del top 10, destaquen els països d'Àfrica i Orient Mitjà, com ara Iemen (3r, amb 45 dies); Bhutan i Bahrain (5è i 6è, amb 44 dies); o Togo, Níger i Madagascar (7è, 8è i 9è, amb 43 dies).
A l'altra cara de la moneda també hi ha sorpresa: els Estats Units és el tercer país de tot el món amb menys dies de vacances retribuïts (10). D'aquesta xifra, tots els dies pertanyen a festius pagats i no existeix cap dia de permís individual. Aquestes estadístiques exposen que no hi ha massa relació entre el desenvolupament d'un estat i la qualitat de la vida laboral. Casualment, Nord-amèrica és el gran absent d'aquest rànquing, amb només un país entre els cent millor posicionats: Panamà, que disposa de 41 dies. Cal dir, però, que les dues primeres posicions de la clasificación les ocupen estats d'Oceania: Micronèsia (9 dies) i Nauru (10 dies).
A Europa, més enllà dels tres països que ja apareixen a la classificació general, cal mencionar que Islàndia (40 dies), Moldàvia (39 dies) i Escòcia, Àustria i Malta (38 dies) estan per davant d'Espanya. Amb la xifra de 36 jornades retribuïdes, França i Ucraïna empaten a la cua del top 10.
El contrast de les festes nacionals
Del nombre total de cada país, cal fer una divisió entre els dies que són festivitats pagades i els dies lliures individuals de què disposa cada treballador. Com dèiem abans, als EUA ni tan sols existeix el dret a aquesta segona tipologia. A Espanya, en canvi, s'abonen 14 dies festius i els altres 22 corresponen a jornades de llicència i permisos, és a dir, les vacances pròpiament dites.
Si mirem aquests dos indicadors a escala mundial, trobem patrons que expliquen les xifres. Per exemple, en el cas del registre de festivitats nacionals, religioses i culturals, lidera novament l'Iran amb 27 dies, un lloc on la fe està molt arrelada. Bangladesh (24 dies), Azerbaidjan i Cambodja (21 dies) i San Marino (20 dies) tanquen les cinc primeres places. Aquest últim és, a més, l'únic país europeu que apareix entre els deu millor posicionats, i és degut novament al gran pes que té la religió al territori.
Per cert, aquesta classificació la tanca un país sud-americà, Colòmbia, amb 18 dies de festa nacional. És l'únic rànquing on trobem un estat llatinoamericà a la part alta. D'altra banda, Líbia (0 dies), Líban (2 dies) i Txad (4 dies), són els cuers d'una llista on també apareix Xile (5 dies) com un dels territoris amb menys festivitats pagades.
Els 30 dies propis, màxim mundial
Pel que fa a dies de vacances pagades, independentment de les festes, el màxim mundial està en 30 dies que els atorguen desenes d'estats a tot el planeta. Precisament, països africans com Líbia dediquen el total dels seus permisos vacacionals a aquest registre. Tot i això, també apareixen altres com Guinea Equatorial, Algèria, Mali, Djibouti, Togo, Madagascar, Comores o Níger. A Europa, només Andorra i Mònaco concedeixen els 30 dies. A la resta del món ho fan estats com Bahrain, Kuwait, les Illes Maldives i les Illes Marshall.
Si mirem les principals potències del món, veiem que hi ha un gran contrast entre els Estats Units (0 dies) i la Xina (5 dies), amb Rússia (28 dies) o l'Índia (15 dies), que ofereixen una quantitat molt més elevada. A Europa, la gran majoria de governs van fixar un total de 20 dies de llicència pagats, fet pel qual podem dir que Espanya està novament una mica per sobre de la mitjana, tot i que hi ha altres països veïns com França (25 dies) o la mateixa Andorra els superen en aquest apartat.