Enguany el cooperativisme català celebra cent vint-i-cinc anys d'història. De fet, commemora que a les acaballes del segle XIX es van organitzar congressos que van començar a vertebrar les incipients cooperatives que s'anaven creant arreu del país. L'origen de tot plegat esdevé l'any 1844, quan un grup de 28 artesans que treballen a les fàbriques de cotó de la localitat de Rochdale, al nord d'Anglaterra, estableixen la primera empresa cooperativa moderna, la Societat Equitativa dels Pioners de Rochdale. Aquest moviment en poc temps recorre Europa i, com no pot ser d'altra manera, no triga a aterrar també a Catalunya.
Una colla de cooperatives de producció, consum i agràries s'escampen per donar resposta a una societat amb unes necessitats, mancances i dificultats extremes. Per posar alguns exemples cal remarcar les iniciatives nascudes en aquella època i que encara perviuen, com almenys una quarantena de cooperatives agràries centenàries. Creades com a resposta a la crisi letal provocada per la fil·loxera que va arrasar tota la vinya. I se'n van sortir amb èxit, innovant, industrialitzant l'elaboració del vi, creant les catedrals del vi i sobretot cooperant (tot un cas d'èxit per estudiar a les més prestigioses Business School).
És per això que aprofitant una data tan significativa (cent vint-i-cinc anys d'història són molts i ha donat per viure i sobreviure escenaris de tota mena) ha estat un encert que la Confederació de Cooperatives de Catalunya, entitat representativa de moviment cooperativista català, hagi promogut un congrés per commemorar la trajectòria passada, però especialment per repensar com el cooperativisme pot ser útil en el futur. En definitiva, quins són els reptes –que no són menors- com afrontar-los i com convèncer i seduir les generacions presents i futures que una empresa que pugui crear riquesa i la distribueixi justament a més de necessària és possible.
La jornada, molt intensa, va comptar amb visions i reflexions diverses i enriquidores. Triar sempre és difícil, això no obstant, em centraré en un dels eixos que m'ha semblat especialment estimulant i amb una reflexió especialment enriquidora: com viure justament i com el cooperativisme contribueix a desenvolupar territoris justos.
"El cooperativisme contribueix a desenvolupar territoris justos"
Un dels participants ha estat Xabier Sotil, crec que les presentacions són oportunes i sobretot, com és el cas, per saber el grau de coherència entre el que expliques i la teva experiència vital. El Xabier, nascut a Begara l'any 1951, ha estat president de la Corporació Mondragon i de Mondragon Unibertsitatea, Fundació Mondragon i Mondragon Inversiones, i membre de Consells rectors en diverses cooperatives com: Laboral Kutxa, GSR i centres tecnològics com ISEA i MIK. Tot plega més de 40 anys servint al cooperativisme.
El nucli dur del cooperativisme de Mondragon es troba a la comarca de l'Alto Deba (Guipúscoa) amb una població aproximada de 60.000 habitants. Allà pels anys cinquanta don José María de Arizmendiarrieta, veient la precarietat extrema i la repressió després de la guerra civil fa germinar una de les experiències cooperatives més rellevants del món.
Quina és la realitat actual en aquest territori? Quin és el valor creat per les cooperatives i com s'ha repartit? Anem a pams, històricament la riquesa creada per les cooperatives a l'Alto Deba ha permès una renda per càpita superior a la de Guipuscoa i al País Basc ja de per si especialment elevades, amb un PIB per càpita de 131 per sobre de la base 100 de la Unió Europea i el 91 d'Espanya. No obstant ser més ric és un indicador important, però no ens diu res en relació amb la concentració de la riquesa. És per això que cal tenir en compte el Coeficient Gini, que mesura la desigualtat salarial: com més baix és l'índex, més equitat, i en aquest cas, la dada és millor que al País Basc i la Unió Europea. Si creem riquesa, però la concentrem en poques mans, malament, però si en creem poca i la repartim de forma igualitària som molt iguals però som pobres. El que succeeix a l'Alto Deba és que es crea riquesa, molta, i es reparteix de forma més equitativa (riquesa socialment útil).
"Ser més ric és un indicador important, però no ens diu res en relació a la concentració de la riquesa"
Què fa que les cooperatives de Mondragon puguin fer aquesta aportació a un territori? Quin és el seu secret?
Per donar resposta a aquesta pregunta hem de conèixer quin és el seu model socioempresarial. Efectivament, les dades no enganyen, les cooperatives de Mondragon han propiciat una societat amb una distribució més igualitària i la innovació que és cabdal per la inversió i la riquesa i els llocs de treball del futur n'és un factor clau. I aquí també en van al capdavant de la cursa: la despesa en recerca i desenvolupament és manifestament superior percentualment que a Alemanya, sens dubte el referent i líder europeu.
Com explica Xabier, el model ha tingut pocs canvis i ha funcionat amb un èxit remarcable. Pragmatisme a l'hora de l'acció compatible amb uns valors i principis sòlids, les cooperatives són empreses i han de ser rendibles i eficients. Hem de ser els millors dels nostres competidors i fer-ho amb els nostres valors i amb solidaritat interna a la cooperativa, entre cooperatives i amb la societat.
Les cooperatives aïllades, algunes se'n sortiran, però a llarg termini tindran moltes dificultats i és per això que la intercooperació és clau. Intercooperació amb compromís de debò, amb processos de reconversió de resultats (les cooperatives que guanyen ajuden a les que perden) i aportacions a fons d'inversió i solidaritat. I perquè aquests mecanismes siguin útils cal dimensió, cal massa crítica.
A vegades veiem a algunes cooperatives penjades només parlant de valors i demonitzen parlar de competitivitat, eficiència o productivitat i això és un gran error ens diu Sotil. Tota una declaració de principis.
"Algunes cooperatives demonitzen parlar de competitivitat, eficiència o productivitat i això és un gran error"
Però l'èxit i continuïtat de l'experiència de Mondragon no està, ni de bon tros, garantida, i els reptes, en un futur incert i convuls que s'han d'afrontar són extraordinaris. Alguns comuns a la resta de les empreses com són les transicions digitals en tecnologia, sanitats, energia i ecologia, però d'altres específics a les cooperatives com l’economia de plataformes, el finançament (en recursos propis és un gran hàndicap) i la lluita pel talent en són segurament els més destacats.
Adaptar-se i repensar-se fidels als seus principis serà l'element clau i també ser valents i arriscar, com ho van fer els pioners de Rochdale a mitjan segle XIX. Podríem pensar que a l'Alto Deba són diferents, que és com el reducte del poblat d'Asterix a la Gàl·lia envoltat de romans. Res més lluny de la realitat, com sovint explica Íñigo Ucín, qui va succeir a Xabier Sotil a la presidència del Grupo Mondragon: "no somos rara avis, lo que sucede es que cuando muchas personas normales cooperan se pueden obtener resultados extraordinarios."
Òbviament, l'experiència iniciada per Arizmendiarrieta és irrepetible, però els principis que la van inspirar són plenament vigents, cooperativistes, cooperatives i intercooperació en acció i pragmatisme. I tot plegat per aconseguir territoris més rics i més justos.
Brillant aportació al Congrés del Cooperativisme Català.