2015, un any crucial
06
de Febrer
de
2015
Sembla que els banquers espanyols desperten d'un silenci de migdiada involuntària. El reajustament estructural que segurament han hagut de suportar podria ser la causa del seu acomodament. És la somnolència que arriba després d'un bon cop de puny, o d'haver paït tants problemes a l'hora. Francisco González (BBVA) i la Sra. Botín han manifestat, més o menys explícitament, haver despertat de la migdiada amb unes mínimes observacions sobre allò que ens podria caure al damunt al llarg d'un any amb expectatives bastant positives, que el CIS i la manca de raó i seny col·lectives van malmetre.
És possible que el senyor Emilio Botín ens tingués malacostumats sent tant explícit, a una claredat no sempre raonable, com aquell moment quan donà el seu solemne suport a Rodríguez Zapatero amb la crisi ja a sobre i una ceguesa evident. Jo no en tenia cap dubte, que 2015 seria un any de beneficis; més tard m'han arribat els dubtes amb el CIS, la boja pretensió de Tsipras amb el seu Syriza triomfant, i els escàndols de Podemos omplint els espais del Madrid capital. La manifestació de la passada setmana, més que una prova de força, era un avís als confiats i als escèptics. Seria el PP de Rajoy un d'ells, veterà en els experiments d'Arriola?
En primer lloc, l'economia és ara més que mai l'esquelet d'una societat ferida a causa d'una crisi massa ignorant i cruel. Per tant, serà fonamental cauteritzar eixos mals profunds que han originat consegüentment el 24% d'atur i més d'un milió d'empreses i autònoms arruïnats, fins i tot un 80% de manera definitiva i irreversible. Per tant, la política és també, més que mai, una superestructura que cavalca sobre les exigències de l'economia. Si l'economia fa fallida, així com el cavall, serà el genet qui caurà sense remei. Per tant, la prioritat regeix des de l'Economia, diguin el que vulguin els polítics insuficients que ens confonen, o els oportunistes espavilats de Podemos, amb el seu model econòmic que ha portat la riquíssima Veneçuela a la ruïna estrepitosa.
En segon terme, ara que sembla que els símptomes de la crisi espanyola són favorables, com ara un creixement del 2,3% per 2015 i un 2,5% per 2016 (segons estimacions de la UE), quin o quins governants poden acumular quatre processos electorals en un mateix any? El guanyat pel menjat: ni clima estable per invertir i millorar, ni pau social per motius externs a la producció, més aviat efectes col·laterals dels procediments de campanya que sempre radicalitzen el discurs i una gairebé inestable propensió al populisme, particularment des de l'esquerra. El clima econòmic necessita calma, tranquil·litat, sense tempestes, ni extra econòmics que puguin afectar la recuperació del malalt acabat de sortir del quiròfan. Ni Catalunya ni Andalusia haurien d'haver-se precipitat a avançar les eleccions al calendari, prou carregat ja amb les municipals, les autonòmiques i ben aviat les generals. Algú és més fecund en inconvenients de franc?
En tercer lloc, Podemos projecta una boira sospitosa en relació a les seves intencions econòmiques sense aclarir, exposades seriosament, enunciades vaporosament, segons una proposta –diuen ells- del professor Torres i del, una mica pintoresc, professor Navarro, de la Universitat Pompeu Fabra. És això una tapadora, o pretenen silenciar el debat de les seves utopies i improbables solucions econòmiques? La Banca, els empresaris, els economistes seriosos tenen por d'aquest buit conceptual i definitori de Podemos, per una altra banda un Moviment, de cap manera un partit polític, que vol amagar-se darrera la seva transversalitat per, ni tan sols, aportar una hipòtesi de solucions.
La seva estratègia és evident: emocionar, aixecar amb els esperits populistes empàtics –en ocasions poètiques- que provoquen afirmació/assentiment a allò desconegut, a l'impossible, a allò no concret, per donar la volta al mitjó, un cop ja aconseguit el poder a les urnes, com ja va fer Chávez a Veneçuela. Els homes de Pablo Iglesias han d'especificar al tractar de la crisi, de l'economia de recursos, de l'ordre de les despeses, de la consolidació del deute (el 2015 estarà al 101,5% del PIB i el 2016 pujarà fins al 102,5% ), la garantia jurídica de les inversions sense la que no tindrem capitals externs, la reducció de la prima de risc, la cobertura del dèficit públic (4,5% del PIB enguany i el 3,7% el 2016, tot i sent càlculs que encara estan per sobre del límit del 3% que estableix la UE), etc., etc.
I la sostenibilitat del sistema social de la que tant parlen? Beneficis socials? I tant, però a quin cost fiscal? Plena cobertura en Salut i Educació públiques, i..., i... Els Reis d'Orient. Els seus somnis són un impossible, a menys que apliquin un tracte desigual (una doble rasadora). O be més tributs a la ciutadania, o més retalls als Pressuposts. No podem fer miracles, com es pot veure en el mirall grec, on les promeses populistes de Syriza es quedaran en la meitat de la meitat. Una cosa és predicar i una altra donar blat; com ja ha avisat Draghi i el BCE, i... el govern alemany.
Finalment, al nostre sistema polític-econòmic no l'interessen aquesta mena de companyies que caminen per Madrid com es feia després de la crisi del 29 en la marxa a Roma –i ja es van veure les conseqüències-; ni l'excessiva filiació del sud europeu per tot allò que comporta d'apreciacions alienes; ni l'aposta pel canvi de regles al club europeu per més aclaparadora que sigui la victòria electoral a la manera hel·lènica; ni es pot ignorar que ha entrat en qüestió tot el sistema polític sorgit de la Constitució de 1978. El nostre edifici institucional està corcat per les termites de la corrupció, que, de no tallar-se d'arrel, arrasarà amb tota l'arquitectura del sistema, puix que "ningú dóna allò que no té". Té un sistema corrupte el remei necessari per regenerar el seu mal i desterrar la corrupció? La resposta ens la proporciona la Lògica d'Aristòtil, un grec de fa més de 2.300 anys.
És possible que el senyor Emilio Botín ens tingués malacostumats sent tant explícit, a una claredat no sempre raonable, com aquell moment quan donà el seu solemne suport a Rodríguez Zapatero amb la crisi ja a sobre i una ceguesa evident. Jo no en tenia cap dubte, que 2015 seria un any de beneficis; més tard m'han arribat els dubtes amb el CIS, la boja pretensió de Tsipras amb el seu Syriza triomfant, i els escàndols de Podemos omplint els espais del Madrid capital. La manifestació de la passada setmana, més que una prova de força, era un avís als confiats i als escèptics. Seria el PP de Rajoy un d'ells, veterà en els experiments d'Arriola?
En primer lloc, l'economia és ara més que mai l'esquelet d'una societat ferida a causa d'una crisi massa ignorant i cruel. Per tant, serà fonamental cauteritzar eixos mals profunds que han originat consegüentment el 24% d'atur i més d'un milió d'empreses i autònoms arruïnats, fins i tot un 80% de manera definitiva i irreversible. Per tant, la política és també, més que mai, una superestructura que cavalca sobre les exigències de l'economia. Si l'economia fa fallida, així com el cavall, serà el genet qui caurà sense remei. Per tant, la prioritat regeix des de l'Economia, diguin el que vulguin els polítics insuficients que ens confonen, o els oportunistes espavilats de Podemos, amb el seu model econòmic que ha portat la riquíssima Veneçuela a la ruïna estrepitosa.
En segon terme, ara que sembla que els símptomes de la crisi espanyola són favorables, com ara un creixement del 2,3% per 2015 i un 2,5% per 2016 (segons estimacions de la UE), quin o quins governants poden acumular quatre processos electorals en un mateix any? El guanyat pel menjat: ni clima estable per invertir i millorar, ni pau social per motius externs a la producció, més aviat efectes col·laterals dels procediments de campanya que sempre radicalitzen el discurs i una gairebé inestable propensió al populisme, particularment des de l'esquerra. El clima econòmic necessita calma, tranquil·litat, sense tempestes, ni extra econòmics que puguin afectar la recuperació del malalt acabat de sortir del quiròfan. Ni Catalunya ni Andalusia haurien d'haver-se precipitat a avançar les eleccions al calendari, prou carregat ja amb les municipals, les autonòmiques i ben aviat les generals. Algú és més fecund en inconvenients de franc?
En tercer lloc, Podemos projecta una boira sospitosa en relació a les seves intencions econòmiques sense aclarir, exposades seriosament, enunciades vaporosament, segons una proposta –diuen ells- del professor Torres i del, una mica pintoresc, professor Navarro, de la Universitat Pompeu Fabra. És això una tapadora, o pretenen silenciar el debat de les seves utopies i improbables solucions econòmiques? La Banca, els empresaris, els economistes seriosos tenen por d'aquest buit conceptual i definitori de Podemos, per una altra banda un Moviment, de cap manera un partit polític, que vol amagar-se darrera la seva transversalitat per, ni tan sols, aportar una hipòtesi de solucions.
La seva estratègia és evident: emocionar, aixecar amb els esperits populistes empàtics –en ocasions poètiques- que provoquen afirmació/assentiment a allò desconegut, a l'impossible, a allò no concret, per donar la volta al mitjó, un cop ja aconseguit el poder a les urnes, com ja va fer Chávez a Veneçuela. Els homes de Pablo Iglesias han d'especificar al tractar de la crisi, de l'economia de recursos, de l'ordre de les despeses, de la consolidació del deute (el 2015 estarà al 101,5% del PIB i el 2016 pujarà fins al 102,5% ), la garantia jurídica de les inversions sense la que no tindrem capitals externs, la reducció de la prima de risc, la cobertura del dèficit públic (4,5% del PIB enguany i el 3,7% el 2016, tot i sent càlculs que encara estan per sobre del límit del 3% que estableix la UE), etc., etc.
I la sostenibilitat del sistema social de la que tant parlen? Beneficis socials? I tant, però a quin cost fiscal? Plena cobertura en Salut i Educació públiques, i..., i... Els Reis d'Orient. Els seus somnis són un impossible, a menys que apliquin un tracte desigual (una doble rasadora). O be més tributs a la ciutadania, o més retalls als Pressuposts. No podem fer miracles, com es pot veure en el mirall grec, on les promeses populistes de Syriza es quedaran en la meitat de la meitat. Una cosa és predicar i una altra donar blat; com ja ha avisat Draghi i el BCE, i... el govern alemany.
Finalment, al nostre sistema polític-econòmic no l'interessen aquesta mena de companyies que caminen per Madrid com es feia després de la crisi del 29 en la marxa a Roma –i ja es van veure les conseqüències-; ni l'excessiva filiació del sud europeu per tot allò que comporta d'apreciacions alienes; ni l'aposta pel canvi de regles al club europeu per més aclaparadora que sigui la victòria electoral a la manera hel·lènica; ni es pot ignorar que ha entrat en qüestió tot el sistema polític sorgit de la Constitució de 1978. El nostre edifici institucional està corcat per les termites de la corrupció, que, de no tallar-se d'arrel, arrasarà amb tota l'arquitectura del sistema, puix que "ningú dóna allò que no té". Té un sistema corrupte el remei necessari per regenerar el seu mal i desterrar la corrupció? La resposta ens la proporciona la Lògica d'Aristòtil, un grec de fa més de 2.300 anys.