El Barça, reflex de les elits empresarials

Quan el maig del 1978 Josep Lluís Núñez s’imposava contra tot pronòstic en les eleccions a la presidència del FC Barcelona, un amic meu ens feu notar de seguida que era un signe dels canvis a l’interior de les classes dirigents barcelonines i catalanes. Havíem passat d’un empresari cotoner -Agustí Montal, el primer president després de la guerra que no estava directament vinculat al franquisme- a un empresari de la construcció, aquell que s’especialitzava en els xamfrans de l’Eixample.

Núñez presidí el club durant 22 anys, que també coincidiren en la gran expansió i transformació del parc urbà d’habitatges de Barcelona. Fou substituït per un hoteler, Joan Gaspart, abans que l’èxit turístic de la Barcelona postolímpica atragués els grans capitals forans a fer negoci a la ciutat i diluïssin el seu poder omnímode en el sector. El va succeir, durant un breu període, Enric Reyna, constructor, que també entrà en el món hoteler.

Aleshores s’obrí una nova etapa, amb la primera presidència de Joan Laporta, advocat. Era el primer president que no era pròpiament un empresari, sinó un professional, això sí, ben vinculat al món dels negocis i amb despatx propi. Laporta, aleshores, vencé Lluís Bassat, professional de la publicitat que havia creat una reconeguda agència de publicitat, Bassat Ogilvi, però que s’allunyava també del perfil tradicional dels empresaris. Laporta va exercir una presidència de marcat caràcter catalanista que contrastava amb el llarg període Núñez-Gaspart, aquest darrer declarat votant del PP. Nascut el 1962, Laporta representava també un canvi generacional respecte als anteriors mandataris.

Els dos presidents següents van mantenir el perfil de les elits que havia inaugurat Laporta. Sandro Rosell, fill d’un enginyer que creà una empresa d’èxit -EMTE-, no va voler dedicar-s’hi. Rosell ha exercit com a directiu en diverses empreses de projecció internacional fins a entrar en un negoci emergent, el de l’equipament i els esdeveniments esportius. Malgrat la seva tebior catalanista, fou investigat per blanqueig de diners i empresonat preventivament durant dos anys -fins que demostrà la seva innocència- perquè l’inclogueren a la llista negra d’independentistes a investigar.

Finalment, Josep Maria Bartomeu, abans del retorn de Joan Laporta, també pertany al gremi de professionals liberals -enginyer- que ha creat dues empreses de serveis pròpies.

"Els canvis d’orientació política i d’actituds generals també reflecteixen parcialment l’evolució de la societat catalana, sempre més reticents a les novetats en el cas de les elits"

Podem fer una anàlisi semblant si repassem les presidències de les grans entitats empresarials de Catalunya, com Foment del Treball, el Cercle d'Economia o la Cambra de Comerç. L’evolució del perfil de les presidències de les principals entitats econòmiques o simbòliques del país reflecteix com han anat canviant les elits catalanes. El canvi de sectors productius d’origen reflecteix la transformació de l’economia catalana de la indústria tradicional al sector serveis. La pràctica desaparició dels grans empresaris familiars ve substituïda per gestors no propietaris o per professionals dels serveis. Els canvis d’orientació política i d’actituds generals també reflecteixen parcialment l’evolució de la societat catalana, sempre més reticents a les novetats en el cas de les elits.

Finalment, ens equivocaríem si penséssim que aquests són els perfils dels qui manen a Catalunya. O no només aquests. A la nostra economia cada vegada són més rellevants les posicions de les empreses i del capital estranger. Els seus directius, sovint també forans i amb elevades rotacions, tenen una escassa propensió a vincular-se a les organitzacions col·lectives. El cas del CEO de Seat, Wayne Griffths, com a president de la patronal espanyola del sector ha acabat com el rosari de l’aurora, tip que no li fessin cas al govern de Madrid amb l’electrificació automobilística i ha estat, en qualsevol cas, una excepció. Evidentment, hi ha moltes empreses i lideratges que volen emergir. Però les elits sempre són reticents als nouvinguts i a la Cambra de Comerç n'hem tingut el darrer exemple.