Vaig tenir la sort i el privilegi de formar part de l’equip que va posar en marxa la UOC, la primera universitat virtual del món, un projecte impossible que va tirar endavant perquè al capdavant hi havia Gabriel Ferraté i amb ell, tot era possible. Tot i que la meva formació és humanista, les meves primeres responsabilitats a la UOC varen ser en l’àmbit de la tecnologia i, amb un equip formidable, vàrem posar en marxa un entorn virtual on dur a terme la docència universitària. Era l’any 1995 i no hi havia res semblant enlloc del món, ni als Estats Units ni enlloc, i venien de tot arreu a mirar-s’ho, també de la Xina. D’aquell entorn virtual en vàrem dir Campus Virtual i va merèixer tot un estol de premis.
Uns anys després em varen proposar deixar les meves responsabilitats a l’àrea de sistemes i que m’incorporés com a adjunt a la gerència, deixant la mirada més tècnica per aprofundir ja plenament en el món de la gestió, tot un nou univers per a mi. Per sort, allà hi havia Carles Esquerré, una persona amb experiència i una completa formació en gestió que em va dedicar molt temps i molta paciència. Ell em va començar a parlar de gestió de la qualitat, processos d’innovació, quadres de comandament integrals, gestió del canvi, desenvolupament del talent, mapes d’aliances, planificació estratègica i un munt de coses que ara em poden semblar quotidianes, però que en aquell moment em varen demanar posar-hi molta atenció per anar-les entenent i assimilant.
Un dels primers exercicis que em va proposar Esquerré va ser analitzar l’entorn de la UOC. Quan em va preguntar qui formava part de l’entorn de la UOC jo li vaig contestar que l’alumnat, el professorat, el personal de gestió, el rectorat i l’equip de direcció, el patronat... i quan ell em va demanar si potser també hi havia polítics, li vaig dir que no. Quan em va preguntar si l’empresariat català hi era, li vaig dir que no. Quan em va preguntar si hi eren les altres universitats, li vaig dir que no. Si hi havia les multinacionals tecnològiques, li vaig dir que no. Si els jutges i els legisladors, li vaig dir que no. Li vaig argumentar que en aquell moment fundacional nosaltres ens havíem fet un entorn propi i a mida, i que cap jutge ens vindria a dir com havia de ser. Ell em va dir que li sorprenia el meu punt de vista però que ho trobava interessant i li feia pensar.
Necessitem equips més barrejats, que combinin diferents experiències, diferents llenguatges i diferents punts de vista
Uns dies després vàrem descobrir que no estàvem parlant amb el mateix llenguatge. Per a mi, l’entorn de la UOC era el Campus Virtual i, per a ell, l’entorn era tot l’ecosistema social, polític i econòmic del país. En argot informàtic, Windows és un entorn, mentre que en argot de gestió, l’entorn és l’ecosistema, l’ambient en què has de tirar endavant un projecte. En podríem dir les condicions d’entorn. Mentre ell parlava de si els jutges podien declarar il·legal el nostre projecte, jo li deia que difícilment tindrien res a dir de com havia de ser el nostre entorn informàtic. Aquest equívoc, que ara pot semblar ridícul i fàcil de detectar i evitar, va durar uns quants dies, però lluny de ser absurd va ser molt inspirador, tant per a ell com per a mi. Jo mai m’havia plantejat condicionants jurídics en el disseny de les interfícies de la universitat virtual i ell potser no s’havia plantejat la irreverència de prescindir del risc jurídic a l’hora de prendre certes decisions.
El que vaig aprendre allà és que necessitem equips més barrejats, que combinin diferents experiències, diferents llenguatges i diferents punts de vista. Necessitem barrejar no només persones de diferents disciplines del coneixement, sinó també de diferents àmbits culturals. Afrontem reptes complexos: canvi climàtic, crisis migratòries, populismes, envelliment de la població... que superen els límits de qualsevol disciplina i exigeixen una major col·laboració entre experts de diferents àmbits. Necessitem traspassar les nostres fronteres i relacionar-nos amb el nou marc que no només és als Estats Units sinó cada cop més també a la Xina, l'Àfrica, l'Índia i l'Amèrica Llatina. La barreja dels dos conceptes, la col·laboració tant entre disciplines com entre cultures, és crítica pel nostre país. El futur passa per la interdisciplinarietat i, quan aquesta s’assoleix, l’impacte augmenta en totes les dimensions: científic, social, cultural i econòmic.
A les nostres organitzacions agrupem les persones per especialitats, quan ja coneixem la potència de posar a treballar juntes una persona de màrqueting amb una de tecnologia i una de legal
A les nostres organitzacions tenim persones amb diferents especialitats, però massa sovint les organitzem justament agrupant-les per especialitats: màrqueting per una banda, sistemes per una altra, legal per una altra... quan a aquestes alçades del partit ja coneixem la potència de posar a treballar juntes una persona de màrqueting amb una de tecnologia i una de legal. Han passat 25 anys i encara estem així a massa llocs. El segle XXI arriba a un ritme desesperadament lent.