El bon propòsit de llegir

S’acaba l’any, i un any més continuo complint amb els bons propòsits de lectura que em vaig fer en començar-lo. Llegir més llibres deu ser, junt amb anar més al gimnàs i deixar de fumar, un dels propòsits que més gent es fa amb l’any nou. També és cert que entre la vida atrafegada que portem, les sèries que toca veure per tenir conversa i el seguiment de l’actualitat per Twitter, ràdio, diaris i TN no ens queda massa temps per llegir. Si a més hem d’anar al gimnàs encara menys. De fet, la manca de temps és l’excusa número u a l’hora de justificar per què no llegim (a no ser que sigueu esportista d’elit que llavors no us en cal cap. L’exfutbolista del Reial Madrid, Fernando Hierro va respondre “no solc llegir” en ser preguntat quin era el darrer llibre que havia llegit. La resposta, del 1995, es va convertir en mem avant la lettre i encara ressona).

Però resulta que per llegir més hi ha un truc: llegir. Va ser precisament llegint (el meravellós llibre de Nassim Taleb, El Cigne Negre) que ho vaig aprendre. En un dels passatges hi explica com l’excés d’informació en realitat ens desinforma. Taleb explica que acostumava a llegir uns quants diaris al dia i a seguir tota l’actualitat internacional fins que se’n va adonar que si dedicava tot aquest temps a la lectura de llibres podria arribar a llegir fins a 100 llibres més l’any; no 100 llibres l’any, 100 llibres més! El passatge em va quedar gravat al cervell. Potser si volia un dia ser com el Nassim Taleb, matemàtic, filòsof i flâneur, llegir els clàssics en llengua original, escriure mentre viatjo pels cafès de tot el món i de tant en tant fer una xerrada, havia de fer-li cas.

I tenia raó. Sense massa esforç es pot llegir un llibre per setmana o cada quinze dies. Només cal agafar el transport públic en lloc del cotxe —costa de llegir i menar alhora—, començar el dia amb un llibre en lloc de la ràdio—encara que sigui només tot esmorzant—, tenir sempre més a mà el Kindle que el mòbil —cap a la butxaca del darrere del texà— i no seguir l’actualitat al minut; deixa de ser massa ràpid rellevant mentre que la política d’Aristòtil és encara vigent. També ajuda saber que allò darrer que faràs abans d’anar a dormir serà llegir; potser caus rendit al cap de dues pàgines, però evitaràs enganxar-te a les xarxes socials o a les sèries fins a les tantes.

Nota al marge: llegiu sempre que pugueu en paper i no en pantalla, que entre feina i lleure ja hi passem massa hores. També hi ha un tema d’usabilitat i comprensió lectora que fa que el format llibre en còdex sigui superior al llibre electrònic. De tota manera, per quan he d’anar amunt i avall, mantinc una còpia en digital del llibre en curs al meu mòbil, iPad i Kindle amb l’aplicació de Kindle d’Amazon; puc llegir si em toca esperar en algun lloc imprevist.

No és el mateix el progrés tecnològic que la prosperitat: el primer el dirigeixen les elits i va en detriment de grans parts de la societat; la segona s’ha de guanyar a les fàbriques, als carrers i als parlaments

Pel que fa a l’idioma, si no és una obra literària que pugueu llegir en llengua original, escolliu sempre una bona traducció al català. Acostumava a comprar tots els llibres d’assaig en l’original, però d’uns anys ençà en busco bones traduccions al català. Hi ha una indústria editorial al país que és un tresor i els best-sellers del New York Times ja tenen la resta del món que els compra. Conec molts editors, traductors i correctors catalans que són un amor.

Dit això us deixo la llista de cinc dels meus imprescindibles que he llegit aquest any, bo i desitjant-vos una molt bona entrada d’any.

1. Blood in the Machine: The Origins of the Rebellion Against Big Tech. Brian Merchant. 2023, Little, Brown and Company.
   El llibre documenta la revolta dels luddistes a principis del segle XIX durant el naixement de la 1a Revolució Industrial al nord d’Anglaterra. Desmitifica el moviment, la Revolució Industrial i aporta notícies i testimonis de l’època de fets concrets. Al final els luddistes no estaven en contra l’automatització sinó contra l’abús i l’explotació que alguns propietaris de fàbriques feien dels seus conciutadans. El mític Ned Ludd, curiosament també a Notthingham com Robin Hood, el suport de Lord Byron i l’inútil Príncep Regent són alguns dels protagonistes d’una història que ens ha arribat molt distorsionada.
2. Power and Progress: Our Thousand-Year Struggle Over Technology and Prosperity. Daron Acemoğlu, Simon Johnson. 2023, Public Affairs.
   Mil anys d'història deixen clar que el progrés depèn de les decisions que les elits prenen respecte a la tecnologia.
   La riquesa generada per les millores tecnològiques en l'agricultura durant l'Edat Mitjana europea va ser capturada per la noblesa i utilitzada per construir grans catedrals, mentre els camperols amb prou feines subsistien. Els primers cent anys d'industrialització a Anglaterra van comportar ingressos estancats per a la classe treballadora. I arreu del món avui dia, les tecnologies digitals i la intel·ligència artificial soscaven treballs i democràcia a través de l'automatització excessiva, la recopilació massiva de dades i la vigilància intrusiva.
   No és el mateix el progrés tecnològic que la prosperitat: el primer el dirigeixen les elits i va en detriment de grans parts de la societat; la segona s’ha de guanyar a les fàbriques, als carrers i als parlaments.
   Però que sempre hagi passat no vol dir que hagi de passar sempre. Power and Progress demostra que el camí de la tecnologia pot ser controlat. Els enormes avenços informàtics de l'últim mig segle poden convertir-se en eines empoderadores i democratitzadores o en eines de control que ens poden portar a societats distòpiques. Depèn de nosaltres.
3. 100 coses que cal saber sobre intel·ligència artificial. Ramon López de Mántaras i Badia. 2023, Cossetània.
   La intel·ligència artificial (IA) ha entrat de ple a formar part de les nostres vides i s'ha convertit en tema d'actualitat. Hi ha, però, molts aspectes que no sempre s'expliquen bé o passen desapercebuts. Els inicis i els alts i baixos de la seva història són aspectes poc coneguts. Hi ha aplicacions molt populars, però n'hi ha d'altres de menys mediàtiques que són força curioses i sorprenents. Sabem que la IA ja està impactant en la nostra vida, però encara desconeixem fins a quin punt ens la pot arribar a canviar.
   Se'n parla molt, del futur de la IA, però encara no sabem si podrem construir màquines amb una intel·ligència general comparable a la humana. Aquestes són algunes de les qüestions que els lectors podran trobar en aquest llibre, un retrat fidel de la situació real de la IA, amb el propòsit de donar respostes i reflexionar sobre les qüestions ètiques que planteja aquesta tecnologia. * S'hi tracten diferents temes relacionats amb la intel·ligència des dels inicis ,fins als desenvolupaments més recents, fent èmfasi en les seves limitacions tant tècniques com ètiques i el seu impacte social.
4. Technofeudalism: What Killed Capitalism. Iannis Varoufakis. 2023, Vintage Publishing.
   En el seu darrer llibre, Ianis Varoufakis argumenta que el capitalisme ha mort i ha començat una nova era econòmica i qui l’ha matat han estat els més capitalistes de tots: les tecnològiques de Silicon Valley.
   Sumes desorbitades de diners que es suposava que havien de reflotar les nostres economies després de la crisi financera i la pandèmia han acabat per potenciar el domini de les grans tecnològiques sobre cada aspecte de l'economia. Les dues columnes del capitalisme —els mercats i el benefici— han estat substituïdes per les plataformes i els lloguers. I ho han fet les grans tecnològiques. Mentrestant, amb cada clic i desplaçament, treballem com a serfs per augmentar el seu poder. Benvinguts al tecnofeudalisme.
5. Memòries d'un capellà que no creia en Déu. Jean Meslier. 2015, Viena.
   Un capellà que no creu en Déu? Aquest és el cas de Jean Meslier (Mazerny, França, 1664 – Étrépigny, 1729), fill d’un venedor de teixits, format al seminari, i que va acabar exercint de rector d’un poblet de les Ardenes. Incapaç de callar davant els abusos dels senyors i de l’Església sobre la població, fou amonestat incomptables vegades, fins que finalment va decidir escriure de nit i en secret el que no podia dir als sermons, amb la certesa que, un cop mort, quan trobessin el seu llibre, ja no li podrien aplicar cap càstig.
   Perquè Meslier defensa que Déu no existeix i que totes les religions són una farsa inventada per aconseguir la submissió sense condicions. ¿Com, si no, es pot concebre un Déu que permet el dolor i la injustícia? Tres-cents anys després de la seva mort, l’obra de Meslier, aquest capellà revolucionari i ecologista molt abans que apareguessin aquests dos termes, sembla sorprenentment moderna.

Tots entren a l’examen. Ens veiem l’any que ve