Una bona notícia per a l’economia social

Fer una aproximació bàsica al que és i què representa l’economia social, el seu potencial, i parlar de les aliances com la palanca clau per ser sostenibles a llarg termini i incrementar el seu impacte, va ser l’objectiu de la sessió que vaig impartir, recentment, a l’IESE Bussiness School, en el marc del Programa d’Alta Direcció de Centres Especials de Treball d’Iniciativa Social, que em va permetre reflexionar amb els líders del sector.

Parlar d’empresa d’economia social és en, primer lloc, i sense cap mena de dubte, parlar d’empresa com a substantiu, i d’economia social i com a adjectiu. Es tracta d’un espai entre el sector privat mercantil i el sector públic, que a la Unió Europea representa el 8% del PIB i als estats francès i espanyol arriba fins al 10%. Uns percentatges gens menyspreables. Com que parlar de percentatges de PIB pot semblar una mica abstracte, potser val la pena remarcar que el PIB a l’estat espanyol era d’1,2 bilions d’euros el 2021 i, per tant, l’economia social mobilitza uns recursos de 120.000 milions d’euros. Poca broma.

Quant als seus principis orientadors bàsics, extrets del que diuen les seves estructures representatives tant a l’estat espanyol, Cepes, com a Europa, Social Economy Europe, així com la Ley Española de la Economía Social i dels estudis del Ciriec -centre de referència mundial en l’estudi i investigació de l’economia social- es pot dir que es tracta d’organitzacions en les quals la seva sobirania no resideix en el capital, existeix una participació democràtica dels seus socis (recordem que les fundacions no en tenen, de socis) i són total o parcialment sense ànim de lucre, és a dir, dels resultats que obtenen almenys una part no son repartibles. En aquest paraigua s’hi inclouen principalment les cooperatives, les mutualitats, les fundacions, les associacions, els centres especials de treball i les empreses d’inserció, sempre desenvolupant activitat econòmica sovint amb molta proximitat en el mercat i altres vegades més allunyada.

Ara que s’ha posat de moda parlar de propòsit podem dir, sense embuts, que les empreses d’economia social són genuïnament empreses amb propòsit, amb vocació transcendent i, per tant, de deixar llegat, i amb uns valors molt singulars. Tot això, per cert, és un avantatge competitiu de primeríssim nivell: els propòsits i valors autèntics no es poden copiar.

L’economia social mobilitza uns recursos de 120.000 milions d’euros. Poca broma

Així doncs, en principi, disposen justament d’atributs que han d’impregnar els models empresarials del segle XXI. No es tracta de models obsolets i del passat. No obstant això, probablement s’hauran de fer adaptacions per a superar les debilitats del sector i que poden ser un llastre molt pesat si no hi posem remei. La debilitat més destacada, i que no em cansaré de repetir-ho, és l’esmicolament en milers d’iniciatives que potser abans podien donar resposta als reptes, però que ara i en el futur difícilment ho podran fer. Massa petites per a innovar, atès que la innovació demana escala per esmerçar-hi els recursos necessaris i no oblidem que és la palanca per fer coses noves i garantir l’activitat i ocupació futura. Iniciatives massa petites per disposar de capacitat inversora rellevant o per a promoure i consolidar llocs de treball de qualitat i, per tant per captar i retenir talent; massa petites per créixer i internacionalitzar les activitats. En definitiva, iniciatives que estan allunyades de garantir la competitivitat i supervivència a llarg termini, objectiu fonamental que persegueix una organització empresarial amb vocació de llegat.

Ens cal una mirada curta, és imprescindible per a sobreviure en el dia a dia, però si no ho fem compatible amb la mirada llarga, no tindrem futur. Per això, ser conscients del que passa al nostre entorn, la velocitat dels canvis i la seva imprevisibilitat, la turbulència de l’entorn, amb empreses amb un perfil competitiu cada vegada més fort i que ha vingut per a quedar-se, ens ha de fer reflexionar al voltant de les estratègies que hem de seguir i com podem superar les nostres debilitats. Ens hem de preguntar si, realment, aquesta pluralitat i atomització és sostenible i, sobretot, si disposem de palanques per a fer que tota aquesta realitat pugui generar sinergies i permetre no solament sobreviure i mantenir-nos sinó incrementar el nostre impacte. Si realment ens creiem el relat i pensem que l’economia social aporta elements que milloren l’activitat econòmica, amb més equitat, segurament no ens queda cap més opció que apostar fortament per les aliances estratègiques i les integracions.

La innovació demana escala per esmerçar-hi els recursos necessaris

No estem parlant de ciència-ficció, podem inspirar-nos en experiències extraordinàries que tenim més a prop del que de vegades ens imaginem. Entitats que per generar nous projectes, per poder innovar, per créixer en mercats amb competidors molt grans o senzillament per la seva vocació d’impacte han desenvolupat processos d’aliances i integracions (fins i tot fusions) que han estat un èxit. Podríem posar molts exemples com el de Suara Cooperativa, que fa quinze anys va fusionar tres cooperatives i que va promoure un operador de serveis d’atenció a les persones on actualment  treballen cinc mil professionals. Un altre cas recent, la integració de Grup Som a Abacus per generar un gran grup cultural i educatiu de base cooperativa. També és rellevant la confluència de les fundacions Sant Pere Claver i tallers que es complementen en l’atenció a col·lectius de salut mental i discapacitat intel·lectual. D'exemples, doncs, n’hi ha uns quants, però ens en calen molts més. Que hi hagi experiències és la prova del nou, no és fàcil però és possible.  

En tots els casos, els que hem comentat i tots els altres, si s’haguessin posat pel davant les dificultats, que n’hi havia i moltes, no haurien anat enlloc. Els va moure un propòsit, una visió compartida i uns lideratges que van saber portar els projectes a bon port, amb capacitat de gestionar el canvi en les fases de gestació, de formalització i de desplegament, quan realment comença l’aventura.

Una reflexió final. Per a fer projectes de cooperació ningú neix ensenyat i, per tant, a cooperar se n'aprèn cooperant. La bona notícia és que fer-ho depèn exclusivament de la voluntat pròpia. Bé de la voluntat, de la transparència, de la confiança, tot plegat amanit de generositat i lideratge. Cap d’aquests ingredients és aliè a l’economia social, cal cuinar-los adequadament, ni més ni menys.