El titular és un caramelet per noticiaris, munició per a pescaclics i droga dura per Twitter: “Facebook i Instagram podrien marxar d’Europa.”
La notícia surt de l’informe anual que l’empresa Meta, propietària de Facebook, Whatsapp i Instagram, ha enviat a la Comissió de Borsa i Valors dels EUA. Enterrat entre un dels punts del document de 114 pàgines (que me l’he baixat) hi diu que si les autoritats de Brusel·les no deixen enviar les dades dels ciutadans europeus als EUA “el futur d’Instagram i de Facebook podria veure’s compromès a Europa”, que traduït seria: si no guanyo jo estripo el joc de cartes.
En principi una declaració d’aquest tipus en un document adreçat a una comissió de valors té molt d’oficial. No és un tuit d’un directiu o un comentari d’un passavolant a la màquina de cafè de Facebook. Però que sigui oficial no la converteix automàticament en certa; Facebook, i en particular Mark Zuckerberg, són molt hàbils a l’hora de fer servir la tàctica del calamar quan van mal dades. De fet el canvi de nom a Meta i l’estrambòtica presentació de la seva versió de metavers en són la mostra més recent; va passar enmig de la darrera gran crisi de Facebook, propiciada per la incapacitat d’atraure el públic més jove i per la fuita de documents interns que provaven que l’empresa era coneixedora de l’impacte negatiu d’Instagram en la joventut.
Meta diu que si les autoritats de Brusel·les no deixen enviar les dades dels ciutadans europeus als EUA “el futur d’Instagram i de Facebook podria veure’s compromès a Europa”, que traduït seria: si no guanyo jo estripo el joc de cartes
I ara, doncs? Resulta que el 2018 l’advocat i activista austríac Maximilian Shrems va presentar una demanda contra Facebook Irlanda en el marc de l’aplicació de la llei europea de protecció de dades, la GDPR, adduint que les lleis americanes no garantien la seguretat de les seves dades. Dos anys més tard el Tribunal de Justícia de la Unió Europea li donava la raó sentenciant que els EUA no donen un nivell de protecció adequat a les dades, en el que es coneix com la sentència Shrems II. Si a això li sumem que per primera vegada en els seus 18 anys d'història Facebook ha perdut usuaris diaris —de 1.930 milions a 1.929— veurem la tinta del calamar.
Per entendre-ho només hem de mirar els números, o escoltar-los, que com diu el professor d’Arbó, ens parlen. Facebook viu de la publicitat personalitzada, és a dir, com més ens coneix a millor preu pot vendre els seus espais publicitaris. I ens coneix bé. A banda de registrar tot allò que li diem explícitament —on vivim, on treballem, on anem de viatge, amb qui tenim una relació, amb qui ens hem emborratxat a la festa de Nadal de l’empresa— també registra informació, meta-informació, que no som conscients que generem i sobre la que tenim poc control: freqüència de connexions, horaris, longitud dels missatges, ubicació, amb qui parlem més i moltes coses que no sabem que saben. Això ho hem de multiplicar per Facebook, Instagram, Whatsapp i Facebook Messenger, i elevar-ho tot a 4.000 milions d’usuaris a tot el món.
Però no sols de dades pròpies viu l’home. Facebook, i en general totes les empreses de publicitat dels EUA, són clients de marxants de dades a qui compren bases de dades de cadenes de gimnasos, de supermercats, de cadenes de botigues de mascotes, de farmàcies i de clubs de petanca (sí, allò de “té la targeta de client?”). Aquí és on la màquina funciona de veritat: quan es creuen els perfils de comportament en línia amb els del món real. I és d’aquí on plora la criatura: això no es pot fer a Europa. Ens ho diuen els números: per cada usuari dels EUA, Facebook ingressa 53 euros l’any, mentre que per cada usuari de la UE, només n’ingressa 17 euros (font: Albert Cuesta, al Catalunya Nit. Ho trobeu al seu podcast La Net, que és un d’aquells que entra a l’examen).
Zuckerberg ha fet una catxa. Ha ensenyat les cartes de passada per a pressionar als legisladors europeus à la Brexit. Recordem que en l’afer del Brexit, Facebook i Cambridge Analytica en van ser causa necessària, extrem que nega amb tota rotunditat el vicepresident per assumptes globals i comunicació de Meta i ex-viceprimer ministre britànic Nick Clegg. Nogensmenys, no sembla que Zuckerberg tingui cap ganes d’estripar el joc de cartes. Si tornem a escoltar els números ens adonarem que 390 milions d’usuaris europeus de Facebook (430 sumant tots els serveis) multiplicats pels “magres” 17 euros que li reportem, surten 6.630 milions d’euros l’any, que jo no els guanyo.
A l’altra banda de la taula de negociació tampoc tenen massa ganes de que això passi. Empreses de tota mena, especialment petites, depenen de la publicitat a les plataformes Meta, per no parlar d’influenciadors de moda, viatges i menjar (més d’un que practica el monocultiu a Instagram fa dies que no dorm). Facebook acabarà garantint la seguretat i la privadesa de les dades dels clients de la UE un cop travessin l’Atlàntic o bé es comprometrà a explotar-les en servidors a Europa però això no sortirà de franc; un algorisme amb centenars de milions d’usuaris que el fan servir cada dia —això és en realitat una gran tecnològica de Silicon Valley— té molta força, tanta com per fer asseure a una colla de governs a una taula de negociació.