En les societats de les presses i els maldecaps, el millor que pots fer és menjar el teu plat preferit de la infància. Un de fort, de nostàlgic, amb moltes coses bones i ben nostrat. Un plat que s’ha cuinat a poc a poc, a foc lent, sense pressa. Amb cura i estima. Amb el temps que faci falta. Per exemple, fideus amb peixet.
Fa quatre anys encara vivia a Barcelona i treballava en una empresa on vaig aprendre moltes coses. Vaig voler començar la meva carrera professional en una empresa petita, on podies conèixer a tothom, on les dinàmiques eren més personals que professionals i on vaig poder aprendre a funcionar amb disciplines, generacions i també punts molt variats. Em va enriquir molt per veure les coses que volia fer i les que no. Era consultora de comunicació política i corporativa especialitzada en canvi climàtic, un títol llarg però concís, que repetia com un lloro en trobades professionals i familiars. Però quan vaig fugir a Amsterdam la cosa es va començar a complicar. I quan vaig aterrar a Ciutat del Cap ja es va començar a institucionalitzar el que irònicament anomenava “una presentació impossible”.
"Era consultora de comunicació política i corporativa especialitzada en canvi climàtic, un títol llarg però concís, que repetia com un lloro en trobades professionals i familiars"
Des del porxo del carrer Bollihope escrivia a revistes i diaris, tenia mil documents oberts a la pantalla de l’ordinador, entrevistava a persones en línia d’arreu del món, visitava als townships per parlar amb dones de la zona sobre escassetat d’aigua. Em preguntaven que què feia, i deia que “coses”. Tothom reia i ningú entenia res. Em costava molt respondre, i encara em passa ara. Feia moltes coses, no necessàriament connectades, però totes en un mateix sentit que encara avui no sé descriure en paraules. Escrivia, llegia, pensava, investigava, parlava. Totes soft skills que no es poden descriure amb una categoria com ara “economista”, “advocada”, “arquitecta” o “enginyera”. Era feliç, em sentia realitzada amb les coses que feia i hi creia, però era alguna cosa estranya que fluctuava entre aquestes categories. Però em costava molt de descriure.
Fins que vaig conèixer a la Gina. És la directora de l’African Climate and Development Initiative, un departament de la Universitat de Ciutat del Cap centrada en com podem fer acció climàtica mentre desenvolupem les nostres societats cap a models basats en el benestar i les garanties democràtiques. Ella també havia escrit, llegit, pensar, investigat i parlat molt. Als meus ulls era una referent, una dona que admiro. En una de les converses que vam tenir, em va dir que estava farta d’això de definir-nos sota títols i paraules clau. “Tu ves fent coses que tinguin sentit per a tu i ja trobaràs una frase divertida per defensar-te”. Em va agradar. Al cap i a la fi, ella era la Gina, tothom sabia què feia, però tampoc es podia englobar en una categoria fixa. He recordat moltes vegades les nostres converses, i cada vegada que m’he de presentar penso en ella.
"Hem crescut amb l’adrenalina i amb les categories tan intrínsecament assignades que, quan no les tenim, no sabem què fer"
Som una societat impacient. Ens costa esperar-nos i ens costa trobar el moment oportú per les coses. Hem crescut amb l’adrenalina i amb les categories tan intrínsecament assignades que, quan no les tenim, no sabem què fer. Però a vegades has de deixar anar brides i deixar que la vida es vagi posant a lloc. I el dia que menys ens ho esperem trobarem una solució a un problema d’aquests que arrosseguen. Per això l’altre dia, quan el fill arquitecte em va dir de dibuixar junts un cadàver exquisit, vaig adonar-me de dues coses: que estem fets a trossos, i que no tots els dibuixem nosaltres. Així, després d’uns dies de donar-li voltes, ja sé com em presentaré, a partir d’ara, quan algú em pregunti què faig.