Canvi climàtic: sempre ens quedarà París
20
de Desembre
de
2015
M'he interessat pel canvi climàtic des que, a la Cimera de Rio del 1992, es va signar el conveni per a fer-hi front. Totes les reunions intergovernamentals sobre aquesta crítica qüestió, inclosa l'haguda a París aquests últims dies, deriven d'aquell acte primigeni. Al llarg d'aquests 25 anys, s'han generat alguns moments de gran esperança –com el protocol de Kyoto del 1997, el primer compromís dels països industrialitzats de reduir les seves emissions– i molts de frustració –des de l'incompliment del protocol per bona part dels seus signataris a la reiterada incapacitat de formular nous objectius que incidissin realment en el problema.
La lectura superficial dels acords de París insinua una voluntat de passar full i abordar amb més determinació el gran repte global dels nostres temps. Una lectura més profunda introdueix el dubte de si l'embolcall no és massa aparatós per al contingut real del programa adoptat. Els recels creats pels comportaments erràtics i, en tot cas, allunyats de les declaracions oficials que han practicat molts països fa témer una repetició de les males experiències viscudes: grans anuncis sobre el paper, però poques accions efectives sobre les causes i les conseqüències de l'escalfament planetari.
Hi ha, al meu entendre, tres qüestions de fons que són fonamentals: Primer. Com resoldre les ànsies de desenvolupament d'un món en què les desigualtats són enormes –entre països i dins dels països– sense disposar d'una font d'energia tan barata com els combustibles fòssils o la fusta?
Segon. Com gestionar les pressions i els interessos dels grans conglomerats i les grans fortunes lligades a l'explotació dels combustibles fòssils?
Tercer. Com garantir que un acord basat en una ingent quantitat de decisors –estats, administracions locals, empreses, individus...– funcioni amb prou coherència i prou ritme per a assolir els resultats?
Cap d'aquests punts ha estat abordat d'una manera prou profunda i amb propostes d'actuació prou incisives per a poder creure que realment se'ls donarà el tomb. Per això, entre l'esperança i l'escepticisme, em decanto més per aquest últim. I, des d'aquesta posició i assumint que Catalunya ha de complir amb la seva part alíquota de responsabilitat en la lluita global contra el canvi climàtic, sostinc que la nostra prioritat ha de ser l'adaptació: ens cal tenir molt clares les actuacions necessàries per a adaptar l'economia del nostre país a un escenari climàtic derivat d'un augment superior a dos graus de la temperatura mitjana del planeta.
Aquesta hauria de ser una prioritat de les polítiques econòmiques i d'infraestructures dels pròxims anys. I un gran espai de col·laboració publicoprivada. Sempre ens quedarà París, la COP 21. Ens pot quedar com l'evocació nostàlgica de l'última gran oportunitat perduda o com el record alegre del definitiu punt d'inflexió. El temps ho dirà. En tot cas, per als catalans, hauria d'esdevenir la referència del nostre compromís efectiu per a fer front als efectes de l'escalfament global i situar la nostra societat i, sobretot, la nostra economia en una condició de gran resiliència climàtica. Aquest és el nostre veritable repte.
La lectura superficial dels acords de París insinua una voluntat de passar full i abordar amb més determinació el gran repte global dels nostres temps. Una lectura més profunda introdueix el dubte de si l'embolcall no és massa aparatós per al contingut real del programa adoptat. Els recels creats pels comportaments erràtics i, en tot cas, allunyats de les declaracions oficials que han practicat molts països fa témer una repetició de les males experiències viscudes: grans anuncis sobre el paper, però poques accions efectives sobre les causes i les conseqüències de l'escalfament planetari.
Hi ha, al meu entendre, tres qüestions de fons que són fonamentals: Primer. Com resoldre les ànsies de desenvolupament d'un món en què les desigualtats són enormes –entre països i dins dels països– sense disposar d'una font d'energia tan barata com els combustibles fòssils o la fusta?
Segon. Com gestionar les pressions i els interessos dels grans conglomerats i les grans fortunes lligades a l'explotació dels combustibles fòssils?
Tercer. Com garantir que un acord basat en una ingent quantitat de decisors –estats, administracions locals, empreses, individus...– funcioni amb prou coherència i prou ritme per a assolir els resultats?
Cap d'aquests punts ha estat abordat d'una manera prou profunda i amb propostes d'actuació prou incisives per a poder creure que realment se'ls donarà el tomb. Per això, entre l'esperança i l'escepticisme, em decanto més per aquest últim. I, des d'aquesta posició i assumint que Catalunya ha de complir amb la seva part alíquota de responsabilitat en la lluita global contra el canvi climàtic, sostinc que la nostra prioritat ha de ser l'adaptació: ens cal tenir molt clares les actuacions necessàries per a adaptar l'economia del nostre país a un escenari climàtic derivat d'un augment superior a dos graus de la temperatura mitjana del planeta.
Aquesta hauria de ser una prioritat de les polítiques econòmiques i d'infraestructures dels pròxims anys. I un gran espai de col·laboració publicoprivada. Sempre ens quedarà París, la COP 21. Ens pot quedar com l'evocació nostàlgica de l'última gran oportunitat perduda o com el record alegre del definitiu punt d'inflexió. El temps ho dirà. En tot cas, per als catalans, hauria d'esdevenir la referència del nostre compromís efectiu per a fer front als efectes de l'escalfament global i situar la nostra societat i, sobretot, la nostra economia en una condició de gran resiliència climàtica. Aquest és el nostre veritable repte.